M’expliquen que fa un temps entre els músics de jazz de Barcelona corria aquesta broma: “Fas classes? Ah, molt bé, així podràs fer bolos!” Per la majoria, aconseguir plaça en una escola de música o tenir alumnes fixes significa la seguretat econòmica per a poder desenvolupar la seva activitat professional i artística sense haver de patir tant per arribar a final de mes. Dit d’una altra manera: poder ser músic sense condicionar constantment l’activitat artística a la rendibilitat econòmica. Ja sabem que la precarietat laboral no és intrínseca al sector de la música -per exemple, la del sector periodístic és també de manual- però en sectors com el del jazz no és habitual que surti a la llum, en part perquè és un gènere musical associat a una suposada alta cultura, amb patrocinadors que busquen precisament dotar-se d’aquest toc de distinció, amb un públic suposadament entès, culte i amb cert poder adquisitiu i amb uns músics que suposadament en saben molt de tocar perquè han estudiat molt.
L’èxit mediàtic que ha està tenint la big bang infantil Sant Andreu Jazz Band (SAJB), un magnífic projecte educatiu dirigit pel saxofonista Joan Chamorro enmarcat dins les activitats de l’Escola de Música Municipal de Sant Andreu de Barcelona, està ajudant encara més a que la supervivència dels professionals quedi totalment maquillada en els mitjans de comunicació. En comptes de ser usada com a excusa per per aprofundir en la situació de l’escena musical local, la SAJB està sent utilitzada per fer continguts plans, amables, plens de tendresa que al meu entendre despisten d’una situació paradoxal: la supervivència dels músics en una ciutat i un país que de cara al món es declara com a jazzístic, on gairebé cada municipi té un festival o cicle de jazz, on es paguen grans caixets a estrelles del jazz, i que té tres centres d’estudis superiors de Jazz i Música Moderna: l’ESMUC, L’Aula de Música Moderna i Jazz del Liceu i el Taller de Músics.
El documental “A Film About Kids & Music. Sant Andreu Jazz Band” (Dir. Ramon Tort, 2012) – que ha guanyat recentment el premi al millor documental musical nacional en la darrera edició del Festival de Cinema Documental Musical In-Edit – és un íntim retrat d’una iniciativa pedagògica en el qual es mostra el procés de preparació d’un concert al Palau de la Música. En aquest procés els nens van entenent que és el compromís per l’estudi i com es pot canalitzar l’expressió de les emocions a través de la música. El concert, com a resultat d’un camí d’aprenentatge en el qual aquest mateix camí adquireix sentit. El Palau estava ple a vessar per veure el miracle d’aquesta big band els membres de la qual tenen entre 6 i 18 anys. Però el que no es veu en el documental és el context social i econòmic en el qual es desenvolupa aquest projecte. És molt probable que la SAJB s’hagués vist com una bombolla. No fa gaire un col·laborador d’un magazine radiofònic matinal qualificar la SAJB com “la pedrera” del jazz català, equiparant-la a la fàbrica de talents que té el F.C. Barcelona. I és cert que després de veure el documental a un li entra la sensació que el relleu generacional està garantit però un cop s’acaba l’efecte balsàmic, i es desinfla que bombolla engreixada per comentaris d’aquest tipus, un es pregunta: on està el “Barça del jazz” on tocaran aquestes joves promeses en cas que vulguin dedicar-s’hi? Em sembla que aquest Barça del jazz no existeix. És un Barça precari que juga a Segona B però amb grans jugadors sense massa oportunitats.
Després de parlar amb varis músics de jazz d’entre 29 i 38 anys, m’atreveixo a fer una mena de retrat robot del jazzman barceloní: home – perquè hi ha poquíssimes dones -, d’uns 34 anys, amb estudis superiors de música acabats, nascut fora de Barcelona, amb uns 8 discos gravats, que fa una mitja de 9 o 10 actuacions en directe al mes i que acostuma a complementar l’activitat en directe i en estudi amb la feina de professor de música (amb o sense vocació), la de tècnic de so o programador.
D’aquests concerts, 2 o 3 solen ser en clubs o bars amb un caixet d’entre 15€ (per exemple, un concert a taquilla) i 110€ (un concert amb caixet en un club). De forma esporàdica, podrà ser part del grup base d’una jam setmanal en un bar, restaurant o brasserie (si és bateria, mala sort, s’haurà de pagar les despeses de moure-la amunt i avall) on estarà unes 3 hores tocant el que calgui i cobrarà entre 50€ i 60€. Si el músic s’ha espavilat prou, 2 o 3 d’aquests concerts seran amb formacions de rock, pop, rumba o flamenc que molt probablement li proporcionaran gires i gravacions dignament remunerades al llarg de l’any (per exemple, els membres de la secció de vents de Els Amics de les Arts). De tant en tant farà alguna sessió com a músic d’estudi. Dos o tres vegades l’any podrà tocar en festivals de jazz d’arreu de l’estat on li poden arribar a pagar de 200€ a 300€ el concert. El sopar, si no és en un festival, no li pagarà mai ningú, ni tampoc els taxis per moure el material ni els instruments, ni el lloguer del local d’assaig, ni tampoc les hores que es passa practicant. En total, aconseguirà cobrar una mitjana de 450€ al mes, tenint en compte que hi ha mesos que n’aconseguirà 200€, hi ha mesos que no tindrà ni un concert, i hi ha mesos que podrà cobrar 2.000€. I per acabar-ho de rematar, al voltant del 60% dels ingressos provinents dels concerts serà sempre en negre.
Ser músic de jazz és una vocació que costa molt de mantenir. Barcelona és una ciutat amb moltíssims espais inutilitzats per la música en viu on constantment apareixen i desapareixen programacions i on els locals acostumen a apostar per les jams perquè és un format molt més rentable i sense compromís artístic. Alguns locals han hagut de deixar de programar música en directe per denuncies pel soroll (com ha passat amb el Bar Roxanne del barri de Gràcia), altres per la poca rendibilitat econòmica (com li ha passat al bar JazzMan). Segons m’expliquen els músics el truc per sobreviure és tenir una organització personal espartana, confirmar concerts amb moltíssima antel·lació, tocar en molts grups -molts alimenticis-, ser imaginatiu i buscar constantment nous llocs per a tocar – cosa que implica moltes vegades convèncer a propietaris de bars per a que programin música en directe sense llicència per fer-ho -, i sobretot no perdre mai la il·lusió per desenvolupar els teus propis projectes personals. La il·lusió, precisament el que sembla que ha fet tant atractiu el projecte de la Sant Andreu Jazz Band i que ha atret tant als mitjans.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.