Alegoría. “Se trata de la “personificación, en forma generalmente humana (…) de una virtud, de un vicio, de una tendencia o inclinación, de un ser abstracto, de un ser colectivo o de un resultado moral” (Eugène Droulers).
Al·legoria. 2 ART Representació metafòrica d’idees abstractes a través de figures o de temes plàstics. (Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana)
Un altre suïcidi, avui a Barakaldo, directament provocat per un desnonament. Quan una cosa passa una vegada, pot ser considerada un accident. Quan esdevé periòdica, es tracta d’un patró de conducte sistemàtic. Si a més, afecta a la salut de les persones, es tracta d’una epidèmia i, per tant, d’un afer d’estat. Hi ha però, una diferència fonamental. Les epidèmies sanitàries són cataclismes naturals. En principi, ningú les provoca. Els governs no se senten culpables; de vegades actuen i conviden la gent a vacunar-se o a no tapar-se la boca amb la mà quan tus.
Però aquesta epidèmia de suïcidis no és un cataclisme natural. Hi ha responsables. Són molts, sí, però cada un té nom i cognoms. L’ordre de desnonament la signa una persona. L’esborrany de llei que ho permet també. I tant és que formi part d’un complex engranatge amb uns superiors abstractes que l’obliguen a signar-ho. Disculpar-lo seria com disculpar al botxí que va matar Puig Antich pel simple fet de ser un subordinat. Cap home, ni el botxí més miserable, mereix ser tractat com un esclau, això és, desvinculat de la responsabilitat dels seus actes.
Aquesta setmana ha saltat la polèmica sobre la campanya publicitària d’una entitat bancària: una sèrie de rostres coneguts es convertia en l’al·legoria humana d’un ens abstracte i, en la mesura que abstracte, incapaç de generar empatia. No m’ha sorprès tant el fet en si com la manera amb què alguns justificaven la presència de determinats perfils en la promoció d’un negoci que signa desnonaments. S’apel·lava al fet que tots formem part del sistema. Com si amb això estigués tot dit, com si signifiqués el mateix formar part del sistema quan ets un desgraciat (i potser un potencial suïcida) de la factoria Foxconn a Taiwan (Apple), que si et dius Emilio Botin. Formar part del sistema no vol dir res. La cosa està en saber quin marge de maniobra et deixa la teva posició dins del sistema, i, sobretot, com l’uses; en quina direcció apliques el teu petit marge de llibertat.
És curiós que pocs mitjans hagin donat el nom de l’entitat bancària responsable del desnonament; tampoc el dels seus responsables. Al cap i a la fi, el veritable rostre de les entitats bancàries, sigui la Caixa o el Santander, no són les cares amables que estampen als seus aparadors, sinó els gestors i advocats que fan diligències. No calen al·legories. Els responsables ja tenen un rostre. Advocats com Raúl de la Hoz, diputat a les corts de Castella i Lleó, l’advocat que va demananar, en nom de Bankia, l’embargament de la prestació d’atur d’una dona atrapada per la hipoteca (citat aquí).
L’única veritable grandesa de l’home és la pulsió de llibertat; és a dir, decidir. Això no és només triar, és ser responsable de les conseqüències de la teva tria. Segons Nietzsche, és precisament aquesta responsabilitat vers els actes, allò que diferencia la moral de l’amo de la moral d’esclau (convé no simplificar Nietzsche, ho acostumen a fer els criminals).
A banda de les tragèdies personals de cada un, el més fastigós d’aquesta crisi que en realitat és una guerra, és que, molt lentament, imperceptiblement, ens provoca el mateix que els va provocar a les víctimes dels camps d’extermini: la nostra animalitat queda despullada, a l’intempèrie, desprovista de codis ètics, desprovista del lliure albir. O si ho preferiu, deixem que la moral d’esclau rossegui, poc a poc, la nostra pulsió de llibertat; aquella pulsió que ens feia amos de la nostra moralitat (del destí ningú no és amo) i valedors dels nostres actes. La misèria engendra rates.
Pel que a mi respecta, llegint avui la notícia d’un altre suïcidi per desnonament, em sento fastigosament irresponsable, fastigosament esclau. Potser per només assistir-hi com a espectador. Per no fer res concret contra un sistema que no només ho tolera, sinó que ens hi indueix. No cal recordar el pronunciament de la comunitat europea (en cap cas sospitosa d’una visió llibertària del món) respecte la legislació espanyola en relació als desnonaments. Com a presumpte espectador, assegut davant l’ordinador, sento el fàstic. També vergonya per participar en un simulacre de normalitat quan res del que ens envolta és normal. Gairebé arcades.
Potser ara, les autoritats sí ens recomaran posar-nos la mà davant la boca quan comencem a vomitar.
- La guerra civil de la Fronda a França va durar quatre anys (1648-1652). Va vèncer la corona. Aquesta escultura és una de les celebracions de la Victoria del rei: “Lluís XIV trepitjant la Fronda”, de Gilles Guérin (1654). El rei es converteix en l’ al·legoria de l’Estat. La brutalitat, la brutícia, la sang, els crims, la complexitat de la guerra civil esdevé un diagrama clínic, al·legoria del nou ordre. El rei li cedeix el seu rostre; esclafa un mal incapaç de mostrar-nos la cara. La bota del rei no li ho permet. PS: És urgent trobar una al·legoria convicent que signifiqui les baixes. Monuments al desnonat desconegut. Ells sí mereixen un rostre.
https://www.nytimes.com/2012/11/12/world/europe/spain-evictions-create-an-austerity-homeless-crisis.html?pagewanted=1&_r=1&hp
Coneixes aquest article?
No. Moltes gràcies pel link
surt al carrer amb la pah ramon, les arcades es pararan- si se puede!
ptns
ojo al dato: el banco malo se edifica encima de esta moratoria! guindos en bruselas mientras aqui ppsoe preocupadisimos por los deshaucios –
És molt senzill:
la nostra feina és abastir la societat de projectes d’espais públics, habitatges, equipaments… és a dir, planejar i preveure la forma en què es cobriran les seves necessitats físiques d’adaptació de l’entorn pel desenvolupament de les seves activitats tant públiques com privades. Entenc que aquesta és la funció de l’arquitectura i l’urbanisme.
Aquesta feina, l’hem fet. Millor o pitjor. Amb més o amb menys qualitat. Per la meva part, no tinc res més a dir, exepte exigir que aquesta finalitat amb la que vaig fer tots i cada un dels projectes en què he treballat s’accompleixi sense condicions.
Punt.