Hi ha una versió en castellà d’aquest text
En temps d’ignominia com ara, a escala planetaria, ens falta veu per cridar més fort allò de “tirad hijos de puta, que somos millones y el planeta no es vuestro”. Però, és de veritat que som milions? Segons els càlculs afinats de les agències d’estadística altermundialista, sí: som el 99%. Una categoria el pes de la qual rau en la concentració silenciosa de riqueses en mans d’un 1% sense rostre.
I doncs, si som la vasta majoria, com pot ser que ens sentim sols? Tan esfereïdorament sols? Així, des de lluny i a la brava, m’atreveixo a dir que la nostra soledat radica en un anhel silenciós d’haver estat mal comptats. El dia del recompte estadístic, es van equivocar i per inèrcia hem anat a parar al 99% de la suma zero en lloc de col·locar-nos al brillant anonimat de l’1% que realment compta.
I doncs, si som la vasta majoria, com pot ser que ens sentim sols? Tan esfereïdorament sols?
D’on sinó aquesta sensació d’estafa que recórre els carrers? No es tracta només de mantenir l’entramat institucional que hem construït al llarg dels anys, ni de reclamar les prestacions que ens pertoquen quan ens trobem necessitats d’assistència, no és només una qüestió de drets vulnerats. És quelcom de previ a la definició i defensa d’un model de societat. És una qüestió d’orgull.
L’orgull ferit de ser de sobte el darrer de la classe mitja imaginària. La duresa de la ressaca quan ens mirem al mirall. La cruesa de ser pobre. Ens mengen la fitxa i tornem a la casella de sortida mentre la partida continua. I no volem ser espectadores del joc dels grans. Volem ser un d’aquells països que compta, volem, en les nostres fantasies més obscures, ser els Estats Units d’Amèrica o França o qualsevol país amb dret de vet i pataleta. Per poder canviar les regles del joc quan ens convingui.
El problema és que, mentre ens expliquen la situació com una devallada al hit parade dels punts G del poder (G8, G20, etc), es manté la fal·làcia del creixement econòmic en erecció perpetua. I sentim la soledat del vingut a menys. Una soledat que paradoxalment pren la forma de grans multituds congregades per reclamar que NO.
Podem ser l’altre que és senegalès, que és tunisenc, que és equato-guineà, que és bielorrús,…
Una soledat que s’ha anat esberlant progressivament a mesura que cadascun de nosaltres ha experimentat la possibilitat de ser l’altre. De ser el perseguit, de ser el provocador, de ser l’antisistema, de ser l’afectat, de ser el pobre. Perquè el que ens caracteritza com a 99% és principalment que som pobres. Pobres econòmics, sense salari, sense prestació d’atur, sense pensió de viduetat, sense targeta sanitària…
Però nosaltres, tempestes anònimes, hem d’afinar la brúixola i orientar la vista i la veu cap al 99% sistèmic i sistemàtic i reconèixer que, no només podem ser l’altre que rebia llenya accidentalment malgrat ser membre de la majoria silenciosa. Podem ser l’altre que és senegalès, que és tunisenc, que és equato-guineà, que és bielorrús, que és pakistanès, que és dominicà, que és nosaltres.
nosaltres / tempestes anònimes / evadides de les escombraries de la història / carregades de tots els riures / de totes les llums / reclamem / l’eco de la nostra veu (Noël X. Ebony)
Un eco de nosaltres que arribi des del Sud amb les lletres de poetes oblidats, unes escombraries històriques des d’on riure plegats i riure fort. Riure, en primer lloc, de nosaltres mateixos. Riure de la nostra soledat silenciosa que ha estat acompanyada pel 99% del món. Perque sí, somos millones y el planeta ya es nuestro.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.