Traducción al castellano
L’estadi de futbol de l’equip local de la ciutat de Kobe, al Japó, ha instal·lat no fa gaire un sistema de plaques a les grades sota els peus dels espectadors que transformes els seus salts, cops i vibracions en energia. D’aquesta manera l’estadi aconsegueix ser en part autosuficient i estalviar en la factura de la llum. La iniciativa, a banda de ser enginyosa i ecològica, també traspúa un cert romantiscisme pel fet que sigui la mateixa passió de l’afició la que ajudi a sustentar la infrastructura de l’equip del seu cor.
Aquest concepte tan suggerent, el de la transformació de l’energia de la passió futbolera, m’ha portat a fer divagacions de tota mena sobre la passió per la música, entre elles, especulacions sobre l’energia invisible que empeny milers de persones a assitir a un concert o a un gran esdeviment cultural. A col·lació de la discussió sobre l’èxit que en Jordi Oliveras i en Jordi Bianciotto han mantingut darrerament a Nativa se’m va acudir que una manera de donar una nova volta de rosca al tema era buscar on radicava l’impuls que, per posar un exemple, centenars de persones van tenir per omplir un teatre de gran aforament com el Teatre Coliseum per a veure Manel en directe el passat mes de febrer. Podríem dir que potser va ser la gana, la gana de música d’una gran multitud?
Si és així, em pregunto com es podria aprofitar aquesta gana, aquesta energia que comporta la mobilització massiva, per a nutrir les nostres escenes locals i els petits cicles de concerts ara que contantment hi ha veus que alerten del perill que té la música en viu de desaparèixer. Tanmateix seria genial que algu s’inventés una màquina per a captar la gana de música dels 120.000 espectadors que va tenir el passat Primavera Sound i que ajudés a què els bars musicals i els petits clubs poguessin sobreviure millor i s’animessin a programar més. Quan les retallades en les ajudes públiques estan afectant tant a la música en viu, són les catacumbes que han de resistir.
És una paradoxa que es digui que la música en directe està tocada de mort quan hi ha tanta energia o gana potencial. Potser és que hi ha una fuita en algun punt…
L’acceptació i recolzament mediàtic d’una àmplia llista de grups catalans, i que canten en català, més enllà de la qualitat musical i la seva possible sobredimensió, ajuda a la configuració d’una mena d’star system nacional que beneficia a molts sectors. Tenir grups en els quals ens puguem enmirallar, afiançar els fenòmens de fans i fomentar la idolatria massiva implica també una simplicació de la proposta creativa. Com més fácil de digerir sigui el missatge, més públic potencial acabarà essent receptor actiu. I entenc que com més siguem, més gana tindrem. En fi, tot això pot ser reiteratiu però val la pena prestar atenció en com els mitjans de comunicació fan la selecció musical en el cada vegada més breu espai que es dedica a la cultura en general.
Però tornem a la gana, que si és compulsiva i provocada per una suggestivitat programada no és saludable. Presentar atenció a l’agenda diària i mimar els petits concert de grups poc coneguts conforma un acte de militància que en el fons és el que hauria de sustentar la base de qualsevol escena musical amb bona salut. El periodista basc de jazz Yahvé M. de la Cavada arribava no fa gaire a la conclusió en un article que davant les incongruències i drames de la música en directe la única opció que queda és anar als concerts. Postser no podem inventar aquesta màquina que capti la passió musical tal i com ja es fa amb el futbol, però segurament els mitjans amb capacitat d’influència sí poden ajudar a redristribuir millor la gana de música, aquesta energia que porta a la mobilització, més enllà de consolidar un star system local, que no deixa de ser una fàbrica de dolços pastissets.
Si juntáramos las energías y dineros volcados en ciertos grupos catalanes que hoy en día se suponen punteros, pero que no dejan de ser ejemplo del “bluff del ukelele” , magnificados por magnates de la información y managers mediatizados que juegan a ser potens del rock’n’roll, podríamos iluminar 30 ó 40 finales de la Champions League en el Camp Nou y nos ahorraríamos muchas discusiones y a la postre energías por intentar comprender a grupos como Manel o Amics de les Arts. NO es que me queje de su calidad, que para mi no la tienen, es un problema de desigualdad de oportunidades porque los demás no tienen los padrinos que ellos tienen…
Algú ho havia de dir!!!
JLBAD totalment d’acord amb tu! i molt bó l’article de la Olga. Sempre he despotricat contra el “bluff del ukelele” que disposa d’una premsa i una difussió que garanteixen l’exit, mentre hi ha penya fent coses molt dignes i creatives musicalment, que al menys haurien de tenir una mica més de recolçament i oportunitats
Molt bo l’article, i totalment d’acord amb JLBAD i l’Ignasi. Per desgràcia, i com diu un amic meu de Madrid, “la música a Catalunya és endogàmica”. I de retruc la nostra projecció fora també ho és. I no és un problema de llengua. La mateixa persona que em va dir aquesta frase s’ha comprat discs en català de bandes catalanes. Potser és hora de què alguns mitjans donin oportunitats a d’altres estils. I fins i tot a d’altres idiomes, que a casa nostra no es canta només en català. La música en si mateixa és un llenguatge, i és universal.
Ens agrada creure que la música moderna és alguna cosa més que un negoci.
Ens ho pensem per que coneixem bandes treballant en clau estrictament de creació, situades en el camí de les arts. Son bandes autentiques i genuïnes, omplen les nostres inquietuds i ens fan sentir exclusius. Si després tenen “èxit” els analitzarem, i si trobem alguna imperfecció, podem renegar amb tranquil•litat (jo ho faig des de fa tant, que ja no puc deixar-ho).
Habitualment la música, és simplement un mal negoci. Aleshores apel•lem a lo públic o a lo privat interessat, ens comparem amb la dansa o amb el cinema, cerquem el nostre espai a la cultura. Mantenir una proposta musical amb certa dignitat professional sempre ha estat un difícil equilibri.
En tot cas, crec que la música popular s’ha de mantenir amb mitjans propis, sempre que li sigui possible. És una garantia de llibertat i de qualitat. El fenomen Ukelele, que diu JLBAD, és un negoci mitjanament rendible, amb el suport de les institucions i el petit lobby mediatic d’aquest país. Si ho comparem amb les industries de la musica de veritat, veurem que és gairebé naïf, tot i que fa una mica de ràbia.
Estic d’acord en canalitzar l’energia musical en benefici del conjunt. Proposo que deixem que Els Manel i Els Amics de les Arts juguin en la seva lliga. Ells, cobreixen un target de gent que potser descobrirà la música en directe gràcies a l’afany per a formar part del fenomen nacional-xirucaire, igual que fa uns anys ho van fer els seguidors de Sopa de Cabra, Els Pets, Sau, etc.
Proposo, com ho fan els de les energies alternatives, que instal•lem multitud de generadors d’energia renovable, que ens abasteixin del plaer de la música en directe. Treballem per que els locals d’oci i de trobada tinguin música en directe, que lo normal sigui que hi hagi una banda tocant acompanyant el teu Gin Tònic de moda. En aquest sentit, absolutament d’acord amb Yahvé M. de la Cavada (gràcies Olga per la referència). Anem, als concerts i expliquem als nostres amics el plaer de sentir a algú interpretar una peça musical. Si hem de reivindicar alguna cosa a les institucions, que siguin facilitats per a reproduir la música en directe.
En ínies generals entenc i comparteixo l’article. Personalment no trobo res en contra de Manel o Els Amics de les Arts, i penso que les lletres estan currades, tot i que finalment acaben parlant de res transcendent. Tanmateix, el 80% dels grups i artistes (especialment els comercials, i per això va tanta gent a veure’ls, perquè essent comercials la meta és arribar a un màxim i no a un mínim de públic) no parlen de temes que els posin en una posició incòmoda. El que em molesta és que se’ns vengui que hi ha una escena musical catalana quan, en realitat, hi ha un grapat de grups gairebé exclussivament de folk-pop i tots venen d’un entorn que no és que sigui sospitós de passar necessitats – ergo saben trobar suport en els mitjans dominants, afins a la seva classe (sí, aquesta escena em sembla classista).
D’altra banda, pensem en els dos extrems dels programadors de què parles…
Els uns van d’independents quan reben subvencions sucossíssimes. I no sé si té gairebé sentit parlar d’escena catalana – ni espanyola! -quan gairebé només es programen grups de fora en aquests events. Heu vist ja el cartell del Sónar, per exemple?
I els programadors locals? Sí que programen grups locals però, si puguéssin, ET FARIEN PAGAR A TU, per fer-ho! I després et vene amb que “home, nosaltres et promocionem i et fem un favor”.
Mal assumpte, la música més avall dels Pirineus!
Sense suport institucional ni privat, sense alimentar l’endogàmia ni l’autocomplacència provocada pel costumbrisme al·lucinatori no vinculat a la realitat social del país, (i sense ukelele), m’encantaria que escoltessiu les meves cançons i em féssiu saber si vaig pel bon camí o si també soc un bluff.
Perdoneu l’autoreferència, m’han encantat l’article i els comentaris, em reconcilien amb el meu país. Si pogués us abraçaria.
Salut