La crisi està de moda com argument i ens estreny com a realitat (a uns més que a d’altres, tot s’ha de dir,…), i tots ens sentim impel·lits a prendre posició i dir alguna cosa, si pot ser amb veu ben forta.
Per sota del clam col·lectiu contra el que és vist com injust per la majoria, hi ha una segona línia de combat on entrem en competició grups i individus que veiem com es troben en joc realitats, pors i ideals particulars. Afloren arguments en defensa del que considerem nostre i crítiques a allò que sempre ens ha desagradat, en una mena de joc posicional en el que busquem una bona sortida pels nostres interessos i afeblir allò que fa temps mirem amb mals ulls.
amb facilitat sorgeixen per tot arreu els coneguts riscos del corporativisme, el gremialisme, el gregarisme i el “jo cuido els meus”
Cal bellugar-se amb cura en aquest camp de batalla per no caure en incoherències per manca de rigor ètic i intel·lectual. Artistes que titllen a ciutadans de delinqüents sense posar en qüestió l’arbitrarietat dels seus ingressos per indemostrables plusvàlues generades per les seves obres. Empresaris que desqualifiquen allò que és públic, amagant que són les administracions públiques la seva principal font d’ingressos. La gran orquestra contra la “cultura de la subvenció” on conflueixen treballadors públics, polítics, empresaris, experts teòrics i periodistes, amagant que els seus ingressos tenen el mateix origen públic que qüestionen i potser menor control sobre la seva utilitat social. Els de “no retalleu la cultura” ventant les mans en defensa d’una suposada consciència crítica que fa molt temps que no representen. En definitiva, amb facilitat sorgeixen per tot arreu els coneguts riscos del corporativisme, el gremialisme, el gregarisme i el “jo cuido els meus”, que imposen la seva cega lògica sobre els discursos, oblidant el conjunt, el bosc que hi ha al darrera.
No es tracta de negar aquests debats, però si que val la pena preguntar-se sobre el to que s’empra i sobre les conseqüències personals en els altres i en un mateix del que es diu. Una mirada atenta al segon hauria d’ajudar a modular el primer.
més enllà d’això, em pregunto si aquests moviments de corral no amaguen els debats i lluites importants
I, més enllà d’això, em pregunto si aquests moviments de corral no amaguen els debats i lluites importants. Més que el model cultural, el que en l’actualitat hi ha en joc cada cop per a més persones és el tenir casa o no tenir-ne, el menjar o no menjar, l’angoixa permanent o la calma. Parlem de patiment, en un món amb recursos suficients per evitar-lo. Patiment que no obstant s’imposa, des d’una retòrica que interioritzem i ens desactiva, i que autoritza la depredació del social.
A vegades penso que el debat especialitzat i sectorial suposa una manera de delimitar, dissimular i distreure la por que ens fa que la cosa sigui realment important. Entretenir-nos amb el proper per no mirar el global. Bellugar-se en la comèdia per evitar la tragèdia. Si la gent que ens dediquem a la cultura tinguéssim veritable consciència sobre com els discursos modulen la nostra existència i sobre la importància social d’aquest coneixement, probablement exerciríem un rol ben diferent. Més que vetllar pel clan, la nostra lluita seria per canviar la vida. La nostra i la dels altres. I de retruc potser donaríem pas a una altra cultura.
A l’extracte faig referència a l’article ¿El fin de la dictadura del ‘culturetado’? de J.A. Mañas que, entre altres, ha motivat aquesta reflexió. L’article també és deutor del que m’han fet pensar aquest d’Iguazel Elhombre, i aquest de Ferran Farré.
Reflexió de precissió modèlica, jordi, cal esvalotar el galliner per veure entre quins galls ens hem de batre. Mentrestant tothom defensa “els seus” i molt poques persones independents ò senzillament “suficientment lliures” per liderar resten encara en la obscuritat, caldrà veure qui és capaç d’arrossegar el que cal arrossegar cap on cal arrossegar-ho i l’incertesa creix..
M’agradat molt l’article !
Bon article Jordi, gràcies!! És molt interessant això final que dius que potser si canviem la manera de lluitar potser acabarem canviant de vida, de forma de vida. El que està clar és la cultura tal i com l’entenem sembla que està articulada avui en dia és deutora d’un model socioeconòmic basat en l’estat del benestar i es regeix per uns paràmetres de rendiment (indústria cultural). Quan ara sembla que el model socioeconòmic està esgotat, on queda aquesta cultura? En un dels articles que cites al final, el de l’Iguazel Elhombre, he pescat un comentari del filòsof José Luis Pardo en què apuntava de pasada que l’existència del ministerio de cultura podria ser tant aberrant com al seva abolició… Després de pensar-hi una estona i d’intentar imaginar-me el món sense la figura del ministre de torn ni del conseller de torn, doncs… què vols que et digui? potser no seria tant dramàtic. Potser aquests tótems institucionals que suposadament vetllen per la supervivència de la cultura han de canviar la seva funció social, potser aquesta és una de les claus d’un nou model cultural. Si l’aixeta es tanca d’un lloc potser s’obra d’un altre… Però sigui com sigui, crec que és indispensable no separar cultura de vida i de política (entesa com qualsevol acte que impliqui un fet social).
Com deia un escriptor (i disculpeu-me si no recordo el seu nom) l’art no té vigència i és superflu en tant que les necessitats bàsiques de l’èsser humà no estan cobertes.
La resta la podríem considerar com una defensa de l’statu quo assolit per l’artista. Per l’artist que en viu, és clar.