Hola Olga,
Com va? Es nota que queda menys agost, oi?
El teu viatge-llampec a Nàpols, que era a l’estiu però no de vacances, m’ha fet pensar en el meu escepticisme davant dels viatges. El que acostumo a dir és que tant si entenem els viatges com una experiència personal com si són per conèixer món, cada cop és més difícil viatjar de debò. Els arguments, habituals en mandrosos com jo, es podrien resumir en dos. Un, viatjar s’ha convertit en una activitat molt organitzada: els transports, els allotjaments, les guies,… fins i tot -com be sabem a Barcelona- els llocs s’adapten al visitant, s’estandaritzen per evitar males experiències, i això anul·la la la idea de descoberta associada al viatge (a no ser que siguis molt, molt valent,…). I dos, el mon s’ha fet petit. Cada cop és més probable trobar allà el que tens aquí, i aquí el que abans només es trobava allà.
Per anar una mica més enllà t’envio aquest video del filòsof Deleuze que explica la seva aversió als viatges. En ell diu coses com, per exemple, que el viatge és una ruptura barata i poc efectiva, i s’en riu de grans viatgers que han dit que viatjant han “trobat el seu pare”. Però tambe fa referència a una cita de Proust, que si que li fa trobar sentit al viatge: “Tot plegat, què fem quan viatgem? Sempre verifiquem alguna cosa. Verifiquem que tal color que hem somniat es troba realment allà”.
- Jaume Pla al piano
Potser és això el que vaig fer el cap de setmana passat: viatjar a La Bisbal per verificar la teoria de que un concert de Mazoni no podia ser el mateix al seu poble que a qualsevol altre lloc. Ja saps,… jo penso que el que “fa” un concert no és només el que toca un artista dalt d’un escenari, sinó el que “fan” un artista, una gent i un lloc (i potser també els astres!), tots plegats, en un dia determinat.
- Mazoni i molta més gent, a l’escenari
I si. Va ser prou especial. El concert era en una plaça, amb la gent asseguda en cadires, força solemne. En acabar hi havia qui deia que si la primera part havia estat més fluixa i havia costat entrar, i aquestes coses que es diuen, però a mi em va agradar tal com va ser, i fins a cert punt em va semblar lògic, amb un públic molt familiar i assegut, que la cosa no petés des del primer moment amb la gent cantant i ballant, com, de fet, va acabar passant més tard.
Però certament hi havia una tensió interessant. D’una banda, el Jaume Pla, líder del grup, ja és, si no m’equivoco, algú molt detallista, i semblava viure amb pressió això de “tocar pels de casa”. De l’altra, realment hi havia gent molt pendent del que passava. Comentaris com un “ui! què passa aquí?” d’algú del públic, en l’entrada d’una cançó interrompuda per tornar a arrencar, o un “molt maco, no?” que li deia un home a un altre darrera meu, després que el Jaume cantés sol al piano “La vida premia els que busquen un camí sense marcar / però el dubte mossega a l’hora de triar el moment de parar /,…” , em fan pensar que efectivament la gent estava molt ficada al concert. Ja sé que potser caic en el tòpic, però diria que hi havia una implicació que contrasta amb actituds una mica més distants que acostumem tenir a Barcelona.
En definitiva, independentment de que jo no estic en una etapa molt popera en les meves apetències, m’ho vaig passar molt bé i vaig admirar aquesta mena de situació on tothom semblava compromès.
Espero que estiguis bé. Ja m’explicaràs com van les teves aventures,…
Jordi
Gràcies, Jordi, sobretot per l’enllaç a Deleuze. Cada vegada m’agrada més Nativa, perquè em sembla que és l’unica revista local de música que reflexiona i contextualitza, en comptes de posar quatre etiquetes musicals i escriure coses com wow , “wow , wow” o “això sí que és nostre”.
El teu comentari és dels que alegren -o fins i tot arreglen- el dia, Clara. Moltes gràcies! No sé si arribem tant lluny com dius, però el cert és que ens preocupa no fer perdre el temps als qui depositen la seva confiança en la revista llegint-la. Ve a ser el que deiem en aquella primera editorial: https://nativa.cat.mialias.net/2010/05/editorial-nativa-1/
Que tinguis sort amb els teus projectes!
M’ha agradat molt la part de reflexió respecte els viatjes.
Gràcies!
és cert: és més senzill actuar a Berlin -per posar un exemple- que al teu poble. A casa les distàncies són familiars, conegudes. L’espai és teu i dels qui t’escolten. La gent, les mirades, l’altre -aquell a qui va dirigit el concert- són gairebé tu mateix: els teus amics, fins i tot la família… Son tots -com dius, Jordi- qui fan el concert. A mi m’ha passat, i em continua passant. Jugar a casa, per als futbolistes pot ser un avantatge. Per als músics, un veritable atac de pànic.
El cas és que quan escrivia això tenia força presents aquelles coses que ens vas explicar en un esmorzar d’Indigestió, quan dèies que sovint es té poc present la dimensió física de la música, i que no es pot tocar la mateixa música de la mateixa manera en qualsevol espai. No és el mateix, per què aquí parlo més del context humà i no tant de l’espai, però hi ha relació. Així que m’ha provocat un efecte curiós que hagis fet el teu comentari. Segur que no és casualitat. S’agraeix que com a músic corroboris coses que jo comento des d’una mirada diferent, més externa.
ep, només un mínim comentari al comentari anterior. Acabat de penjar, em diu “el vostre comentari està esperant moderació”!! aquest, doncs, també esperarà ser moderat.
Je, je,.. No sé per què hi ha gent que diu que sóm radicals. Fins i tot els comentaris són prudents i compten a tres abans de deixar-se anar.
Jo també hi era ;-)
A si? Segur que també tindries el teu particular punt de vista!
Hola! Jo també vaig ser al concert de Mazoni a la plaça del Castell de la Bisbal. No els havia vist mai en directe i em va encantar veure’ls per primera vegada en aquest context. Vaig trobar genial poder acabar el concert convidant als amics i als nens a pujar dalt de l’escenari i convertint l’esdeveniment en una festa de veritat!
Dies més tard també vaig anar a veure el concert de Sanjosex i bé també el “joc a casa” va fer que fos un concert especial. Val molt la pena la feina que han fet des de Bankrobber és un bon projecte i sobretot “molt ben jugat”.