Aquest últim mes he fet un acte de justícia literària amb un d’aquells llibres que aprofitant la confusió d’algun trasllat s’havia instal·lat a les meves prestatgeries i hi havia resistit amb coratge contra qualsevol intent de fer net. Es tracta de las Uvas de la Ira de John Steinbeck, tot un clàssic, una obra de la literatura universal.
John Steinbeck (Nord-americà, 1902-1968), va ser un escriptor de molt èxit que va merèixer els més alts reconeixements del món de la literatura, com el Pulitzer del 1940 o el Nobel de l’any 1962. A la vegada, però, va ser un autor polèmic que va provocar reaccions contràries fins al punt de ser prohibit en algunes zones dels EUA. El seu delicte va ser tractar amb franquesa temes tant difícils com els abusos de poder dels terratinents californians.
Las Uvas de la Ira (1939) està ambientada a la gran crisi americana dels anys 30 i retrata les dificultats d’una família d’agricultors d’Oklahoma que perd la seva terra i es veu obligada a emigrar a Califòrnia per buscar feina. El llibre és un relat de la seva lluita per sobreviure i del procés de conscienciació que van seguint al adonar-se de l’abús del que són víctimes tant ells com molts d’altres amb qui comparteixen penúries i frustració.
A mesura que l’anava llegint, més paral·lelismes trobava amb algunes situacions actuals, substituint els immigrants interns americans pels que avui en dia venen a Europa fugint de la misèria d’altres continents. Però sobretot em va sorprendre com, en una època en què el capitalisme encara es podia considerar jove (i per tant, en certa manera,més innocent), ja existien tot un entramat de institucions que a través de complicats mecanismes i relacions de poder perpetuaven el domini d’una part de la societat sobre una altra.
Hi ha un moment a l’obra d’Steinbeck en la que uns agricultors són expulsats de la seva terra al no poder pagar un crèdit al banc. La reacció dels agricultors és la de prendre’s la justícia per la seva mà i defensar el seu medi de vida amb l’escopeta, cosa que es veu que era l’hàbit que tenien llavors. El problema però, és que no poden dirigir la seva ira cap a ningú en concret doncs es troben amb interlocutors que només compleixen ordres i que no es fan responsables de la decisió que els deixa totalment desemparats. Són gent que obeeix a una cosa tant abstracta però amb objectius tant concrets com el BANC. El pitjor per aquests expulsats és no poder descarregar la seva ira contra ningú i, sincerament, crec que aquest és un dels grans èxits del sistema capitalista: diluir la responsabilitat de decisions inhumanes entre institucions despersonalitzades, tot i que aquestes enriqueixen clarament a persones amb nom i cognom.
Un cop acabada la lectura, vaig saber que John Ford n’havia fet una versió cinematogràfica just l’any després de la primera edició del llibre i que, per aquest treball, havia guanyat l’Òscar al millor director. Vaig córrer a la secció clàssica del meu videoclub i va resultar un gran plaer poder gaudir-ne. Es tracta d’una fantàstica pel·lícula amb un molt jove Henry Fonda en el paper protagonista, en la que Ford aconsegueix que les mirades dels protagonistes transmetin tota la força de la desesperació, l’odi i el ressentiment que Steinbeick plantejava en el llibre. Dos obres mestres, dos maneres de mostrar-nos la misèria, l’abús i la ira, dos obres que crec que avui no es farien de la mateixa manera, perquè llavors les injustícies encara venien de nou i els artistes ho denunciaven per intentar canviar el món.
Eduard Arderiu
en conclusió: anem a pitjor.