Fòrum Indigestió 2011. Pilar Parcerisas. Especialista en art, i consellera del CONCA
És cert, com ens recorda el programa d’Indigestió, que ens omplim la boca de cultura, paraula que corre el risc de buidar-se de sentit i de ser excessivament retòrica. Se’n parla molt de la cultura però potser ens falta anar a fons amb els continguts i ens quedem en la pura forma. La cultura és coneixement, però pertany a una altra mena d’economia: és un capital immaterial. Com es mesura el capital immaterial?
Realització del vídeo: Xavi Guillaumes. Foto miniatura: Carles Llàcer.
No hi ha encara indicadors que ens puguin donar referències de quina és la plusvàlua de coneixement que ens dóna i ens pot donar la cultura.
Vivim en la cultura de la estadística. Només s’ha promogut allò que és consumible, quantificable, numerable, moltes vegades per justificar l’inversió política en les infraestructures culturals i les opcions d’un mercat que també està en crisi pels canvis tecnològics que dia a dia ens envaeixen i que avancen cap a un punt de difícil predicció. S’ha donat prioritat a tot el que afavoreix la consolidació d’una societat de l’espectacle, on la cultura es consumeix com qualsevol altre producte de vida corrent, en detriment del valor simbòlic que les arts aporten. Això ha conduit a un desequilibri en el tractament de les arts, especialment en aquelles que no disposen d’escenari o dels requisits inherents per ser indústria cultural. Només cal veure el desequilibri en la presència d’equipaments d’arts escèniques i d’arts visuals a Barcelona i en tot el territori, en favor de les primeres i amb marginació de les segones. Altres països com França des de les èpoques d’Andres Malraux, han arreglat aquest desequilibri que aquí encara patim.
Avui un Gaudí no podria sorgir perquè no compliria cap normativa. Efectivament, les normatives actuals en l’àmbit de l’arquitectura i l’urbanisme capen la creativitat.
La cultura és inherent a tot grup social, té una base antropològica i a mida que la societat és més avançada, és més evident la necessitat de mantenir una experiència sensible que la atorga el món de les arts i la creativitat.
També és una experiència social, d’intercanvi i d’integració.
Com gestionar aquest capital i aquesta sensibilitat?
El nostre Estat de Dret en la seva recerca de transparència, igualtat d’oportunitats i promoció de l’accessibilitat de tots a tot, crea la seva balança burocràtica, que sovint resta capital en aquesta creativitat. Fixem-nos en l’arquitectura. Avui un Gaudí no podria sorgir perquè no compliria cap normativa. Efectivament, les normatives actuals en l’àmbit de l’arquitectura i l’urbanisme capen la creativitat.
El que obliga dins la cultura, com en altres àmbits dels nostres mecanismes, financers, econòmics i socials, a crear una aparença o simulacre de que tot ha de quadrar, si més no sobre el paper.
Gestió
Algú s’ha preguntat si els productes culturals i creatius necessiten d’una altra mena de gestió diferent, ja que la que s’està aplicant és la mateixa d’altres àmbits que no són la cultura i les arts?
Algú s’ha preguntat si els productes culturals i creatius necessiten d’una altra mena de gestió diferent?
Les nostres universitats no tenen espais adequats per a la formació d’aquesta gestió. Existeixen màsters de gestió al marge de la formació general, però es pot posar l’exemple del Quebec, on la Universite Laval forma els creadors però també acull la formació dels managers i dels gestors. S’hi ensenya art i com gestionar aquest capital sensible dins d’un sistema general de les arts molt ben organitzat, on el creador troba el suport necessari des de l’estament públic per al seu creixement i desenvolupament i aprèn a obtenir per ell mateix una part important dels recursos.
Es parla molt de cultura i creativitat però no hi ha un debat a fons entre tots els seus agents per determinar què en volem fer d’aquest capital sensible, que no necessàriament ha de voler dir un capital dividit en disciplines artístiques. En aquest sentit voldria anar els orígens d’aquestes noves teories sobre la importància cabdal de la creativitat. Voldria recordar que aquesta proclama prové dels anys 60 quan l’artista visionari Joseph Beuys formulà noves teories sobre el sistema econòmic referint-se a “la creativitat com a capital”. Per a Beuys havia arribat l’hora d’expandir la creativitat a totes les àrees de la societat, entesa com un tot orgànic. Beuys proclamà: “Tota persona és artista”. Amb això no volia dir que tothom podia ser artista exercint una disciplina artística, sinó que la societat futura dependria del desenvolupament de la creativitat. I encara que aquesta afirmació s’hagi banalitzat, som aquí. La frase completa d’aquesta premonició, que sempre se cita parcialment era, en realitat: “Tota persona és artista, en potència”. Aquest és un matís important, perquè és aquesta potencialitat la que cal activar.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.