e Entrevista a Eduard Miralles | Nativa
Skip to content


Entrevista a Eduard Miralles

Escrit el 22/05/2011 per Jordi Oliveras a la categoria ENTREVISTES.
Tags: , .

“Potser una bona manera de presentar-me és dir que jo NO sóc gestor cultural, i la prova més contundent d’això és que no he militat mai en cap sindicat, gremi ni màfia sobre el tema”. Ho diu l’Eduard Miralles, sota el meu punt de vista, un d’aquests treballadors del sector públic, escassos però existents, resistents a algunes de les inèrcies de l’ambient en què treballa, i que conserven autonomia per pensar. Si l’entorn cultural català fos una comunitat intel·ligent, aprofitaríem millor els seus coneixements i capacitat d’estructurar idees.

Aprofitant que el conec, diria que trobar l’equilibri entre l’impuls per l’estabilitat i les ganes de fer que el món sigui millor és un dels seus reptes. Si més no, crec que és el que surt en la interacció d’aquesta entrevista.

Diu que la seva feina es podria identificar amb “el que en alguns països en diuen policy making especialitzat en cultura: gent que en diverses circumstàncies s’ha dedicat a construir polítiques per a la cultura en contextos molt diversos”.

De vegades la sensació que un té davant dels mini-debats actuals a Barcelona i a Catalunya és que la corda no està prou tensada. Que falta una dialèctica que permeti que passin coses.

El primer context va ser pre-laboral. “Té molt a veure amb la meva militància cívica, a finals dels 70, en una ciutat que ara alguns mitifiquen molt, però en la que tot estava per fer, tot era possible, i a diferència d’ara, no hi havia patums, no hi havia un “establishment” cultural. Ser un post-adolescent i poder dir i fer coses era molt més fàcil que no pas ara. Jo he tingut uns quants privilegis. El primer va ser passar per allà quan va començar tota aquesta festa… prèviament a qualsevol plantejament de professionalitat.”

A principis dels 80 va viure des de diferents posicions l’engegada dels centres cívics de Barcelona “Crec que caldria revisar seriosament aquella època perquè en molts moments he tingut la sensació que després tot han estat variacions sobre el mateix tema. Ni jo ni el meu entorn hem fet massa més aportacions després. Moltes de les coses ja estaven allà, ja les vam fer allà. Allò era una feina de definició i d’assaig, de laboratori de política cultural i de fer ciutat”.

És una afirmació que pot resultar sorprenent en l’actualitat.

Els primers anys dels centres cívics són uns anys en els que la tensió entre l’estat (en aquest cas l’administració local) i la societat és molt forta, en el bon sentit, és molt viva, i jo crec que sense aquesta tensió… si la corda de la guitarra no està ben tensa no sona. De vegades la sensació que un té davant dels mini-debats actuals a Barcelona i a Catalunya és que la corda no està prou tensada. Que falta una dialèctica que permeti que passin coses. En aquells moments, a l’entorn dels centres cívics, probablement perquè responien a dinàmiques molt concretes de barri, d’espais que havien estat ocupats per la ciutadania abans que l’ajuntament se’ls fes seus, això sí que passava.

Durant els 90 va participar en “aquesta mena d’observatori i laboratori de política cultural que va ser -perquè encara que segueix viu nominalment jo crec que ja fa massa anys que no ho és-,… el CERC (Centre d’Estudis i Recursos Culturals) de la Diputació de Barcelona), de la mà de l’Eduard Delgado, que jo crec que és un personatge clau en aquesta història, i evidentment en la meva vida, tant personal com professional”. Hi va haver un parèntesi en que va col·laborar amb un programa de cultura a la UPC en “un intent de repensar les relacions entre la cultura artístico-humanística i la cultura científico-tecnològica, que va estar bé però va durar poc.” I després va tornar al CERC per dirigir-lo des del 1996 fins el 2004.

En els darrers temps, considera que és més important el treball que ha fet a nivell civil, presidint des de l’any 2008 el patronat de la Fundació Interarts, una organització privada amb vocació pública, creada l’any 1996, que va néixer amb la voluntat de ser un observatori europeu de polítiques culturals urbanes i regionals i que avui és més aviat un laboratori de cooperació cultural internacional.

Que el Ferran Mascarell sigui conseller de cultura em sembla una obvietat. És algú que porta 25 anys auto-esculpint-se com “el” polític especialitzat en cultura.

Fa bastant temps vaig escriure un text al Cyberkaris, el butlletí d’Interarts, (“Els sense fronteres”) on intentava polemitzar sobre una cosa que em sembla que és certa, que és que molta gent avui, molts bons professionals de la gestió i de la política cultural, davant un cert desencantament, davant certa impossibilitat d’innovar, s’han passat a la cooperació. Crec que això ha passat també en altres fronts, els metges, els educadors… En el fons, els “sense fronteres” l’únic que fan és desenvolupar els seus projectes personals allà on troben les millors condicions possibles, quan aquí ja no pot ser. Jo crec que això està passant en general

[Aquesta entrevista es fa fer a començaments d’any, i per tant el fitxatge de Ferran Mascarell com a conseller de cultura al govern de CIU era un tema recent del que vam parlar.]

Que el Ferran Mascarell sigui conseller de cultura em sembla una obvietat. És algú que porta 25 anys auto-esculpint-se com “el” polític especialitzat en cultura. A més, marcant una gran diferència amb el seu entorn. És com una estàtua en un jardí, ell damunt d’un pedestal, un espai buit, i després venen tots els altres… Això és constatable, al llarg de la seva trajectòria, en certs salts generacionals que ha fet amb els seus segons, o en la relació complicada que ha tingut amb la gent de la seva generació. Crec que, conscient o inconscientment -i em sembla que en Ferran Mascarell és un bon professional,- aquest auto-encimbellament com el gestor cultural per antonomàsia és una cosa que porta fent fa molts anys.

Em sembla curiós com s’ha destapat la idea d’un projecte únic per a la cultura.  Aquesta idea que en cultura s’ha de fer allò que cal fer, i que només hi ha una idea possible, sense alternatives ni matisos partidistes. Ho manifesta el conseller, i ho manifesta també el sector.

Efectivament sembla que això soni en moltes de les coses que s’han sentit en aquestes últimes setmanes, però jo crec que és mentida, o més aviat la justificació d’una opció determinada.

Qüestions com “per què serveix la política cultural” o, una pregunta encara prèvia, si és o no legítim que hi hagi una política pública en cultura, generen moltíssima polèmica.

En canvi, hi ha altres camins que em sembla que és per on es pot avançar. Tota política es compon d’una base consensuada d’actuació i uns extrems, unes particularitats on es manifesta la diferència. Jo crec que en la política cultural en general, i no només aquí, aquesta base d’actuació encara està molt verda i genera poc consens. Qüestions com “per què serveix la política cultural” o, una pregunta encara prèvia, si és o no legítim que hi hagi una política pública en cultura, generen moltíssima polèmica. I en canvi ningú discuteix per què ha de servir una política educativa, o una política sanitària, o una política d’ocupació, ni ningú és acusat de dirigisme pel fet de liderar una política educativa.

Però, entrant una mica en el detall,  jo no sento gaires veus que discuteixin, ni des de l’àmbit polític ni des del sector, afirmacions com que l’objectiu és la internacionalització de la cultura, o aquesta divisió tant repetida entre l’excel·lent i el pròxim. Quan jo penso en el “pensament únic” en cultura, penso en aquestes coses.

En tots dos exemples hi ha moltes qüestions de base no aclarides. Crec que una política cultural juga en dos fronts alhora, i la cosa és com juguen tots dos i com s’articulen. Un és el front de les necessitats, i aquí les preguntes són quins són els drets bàsics que cal garantir a la ciutadania, i aquest és un debat molt espinós i complicat. I l’altre és el de les oportunitats: quins moments i quines conjuntures aprofitem per projectar-nos internacionalment, per captar talent, recursos, etc. i, en conseqüència, com aquests dos pols, el de la necessitat i el de l’oportunitat, juguen sumant, harmònicament.

Per exemple, al Pla Estratègic de Cultura de la ciutat de Barcelona del 2006 el gran tema que hi havia damunt de la taula era de quina manera s’havien d’articular o re-articular el pol de l’excel·lència i el pol de la proximitat, que en el fons parteixen d’un a priori que és que la proximitat té a veure amb les necessitats i l’excel.lència amb les oportunitats. I jo crec que aquest debat no es va tancar llavors. Més aviat la formulació que es troba als papers és que cal fer coses d’excel·lència i coses de proximitat per separat. En Joan Roca, que ara és el director del Museu d’Història de Barcelona, va dir en aquells moments una cosa molt pertinent com si fos una “boutade”: que el CCCB hauria de ser la màquina que bombegés l’energia intel·lectual de la cinquantena de centres cívics que hi ha a Barcelona. És només una imatge, però jo crec que és un bon exemple d’altres maneres de plantejar aquesta relació entre excel·lència i proximitat, que no s’han explorat encara.

La internacionalització també és que un creador de Burkina Faso o de Bolívia o de la Índia pugui venir a desenvolupar un projecte a Europa

I això de la internacionalització és tant important?

La internacionalització també és un tema molt complicat. Perquè no només és enviar les nostres companyies i els nostres grups no sé on. A banda de la projecció exterior, hi ha també la cooperació, la diplomàcia, que cada vegada són menys cosa exclusiva dels estats. Per exemple, a la llum de la convenció de la diversitat de la Unesco del 2005, un problema global en el món de la cultura és la mobilitat. La internacionalització també és que un creador de Burkina Faso o de Bolívia o de la Índia pugui venir a desenvolupar un projecte a Europa i això és molt més complex i no es planteja, o només es planteja en una clau solidària que moltes vegades està fora del debat de política cultural.

Volia enllaçar aquest debat sobre el “pensament únic” cultural amb el corporativisme. L’altre dia llegia al diari un article que parlava del fet que no s’insistia prou en la força del corporativisme en la configuració de les polítiques actuals. Deia que les conseqüències són la relativització del públic-privat, el govern dels tècnics, el govern dels “lobbies”… I això en la cultura em sembla que també passa. Com ho veus?

L’exemple més eloqüent d’això és que acabi sent ministre de cultura l’anterior presidenta de l’Acadèmia de Cine. Bromes a banda, i constatant l’enorme poder de les corporacions i els gremis, cal dir també que una de les grans assignatures pendents del projecte polític en cultura és construir societat civil organitzada. Construïr la veu civil. Una veu civil més enllà de les corporacions. A diferència d’altres activitats de moviment social massiu, com l’esport, la gent en cultura no està federada. Hi ha molta gent que llegeix, que canta, que toca un instrument, que pinta,… i tot això no suma en cap mena de veu pública.

És més, el “consumerisme” cultural, els drets i deures de la ciutadania en tant que consumidors culturals, és un tema sobre el que s’ha avançat poquíssim. La qualitat del producte, el dret a la reclamació, en quines condicions es poden rebre segons quines ofertes…

una de les grans assignatures pendents del projecte polític en cultura és construir societat civil organitzada (…) Una veu civil més enllà de les corporacions.

Aquesta mancança és un fet internacional. A tot arreu, en els debats sobre política cultural, quan es crida a la societat civil apareixen les corporacions, els gremis. Els gremis són societat civil, però no són la única societat civil possible. Una política cultural diferent hauria d’apostar per anar donant instruments per tal que aquesta veu civil en cultura es vagi construint, es vagi teixint. Perquè sinó determinades coses són impossibles.

Parlant d’això, jo sempre poso com a correlat l’ecologisme. És molt difícil i lent l’avenç en determinats temes medio-ambientals. Però si s’avança és perquè hi ha una societat civil organitzada molt militant. On hi ha gremis, però hi ha sobretot ciutadans conscients que han construït una manera de fer sentir la seva veu. Això potser és el que més falta en el camp de la política cultural. I això no només és un problema de la ciutadania. Contribuir a la construcció d’aquesta veu civil és un problema de la pròpia política, perquè és una veu necessària.

Però és veritat que a nivell internacional les polítiques d’ara són en tots els àmbits polítiques de “lobbies”, corporacions i mitjans de comunicació. El ciutadà vota, i després el dia a dia de l’acció política i els sectors sensibles que propicien la reacció dels polítics son els grups d’interès, les corporacions i els mitjans de comunicació.

En certa mesura la revolució fracassada de l’Obama ha estat la impossibilitat de trencar aquesta cotilla. La política americana és molt de “lobbies”. El seu govern deia que volia escoltar directament la veu dels ciutadans. I ha fracassat. Però aquest és un projecte polític necessari.

No hi ha política més intervencionista que la política educativa, per exemple. (…) I en canvi ningú s’exclama, ni ningú reclama.

Crec que en el quefer dels activistes culturals no es parla mai del contingut. La cultura tradicionalment ha articulat coses com què pensem de l’amor, la llibertat, com pensem el desconegut… A cap reunió d’artistes, a cap taula de subvencions, a cap màster de cultura… es parla de continguts, sempre es parla de continents. Com ho veus?

Em sembla que això que dius té diversos nivells d’abordatge. Vivim en un món en el qual les arts tendeixen a refugiar-se o bé en les formes, o bé en una reacció visceral no propositiva ni alternativa davant dels problemes. O són arts molt formals i esteticistes, o molt de denúncia i prou. D’altra banda, la filosofia ja no és el que era. Així com fa 50, 100 i 150 anys hi havia pensadors que intentaven explicar cap a on anava el mon, avui no és que no n’hi hagi, però hi ha una gran desorientació al respecte. Una gran desorientació i una gran falta de voluntat d’orientació. Jo crec que aquest és un problema major en el món contemporani.

Amb això tornem a un punt preliminar d’aquesta conversa. Probablement no sigui més difícil definir els objectius d’un projecte cultural que definir els objectius d’una política de qualsevol altra cosa, però en canvi la por al risc i el tabú a l’hora de fer-ho són molt més grans.

Per por a l’intervencionisme?

No hi ha política més intervencionista que la política educativa, per exemple. No hi ha res més premeditat i conscient que la educació en termes de selecció de continguts i estratègies absolutament arbitràries. I en canvi ningú s’exclama, ni ningú reclama.

Jo crec que és per això, però també per por a imaginar escenaris globals. Llavors, és clar, la conseqüència és el refugi en el que tu dius, en les formes o els procediments, o en els factors materials o formals. El gran debat acaba sent el de les biblioteques i no el de la lectura, que no són ben bé el mateix, el gran debat acaba sent el dels museus, i no el de la memòria…

I acabo amb la impressió que a partir d’aquí podríem començar tota una altra entrevista amb l’Eduard Miralles.


Una resposta

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. Àngel says

    Super interesante. (Hacia muchísimo que no leía a Eduard).
    Seguiremos Intentando aportar contenidos, experiencias, propuestas y todo aquello que mantenga la llama de la cultura encendida.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Ana: Justament la desvinculacio del Mon laboral es allo mes ridicul de les exigencies dels prfossors fixos. Perdón el...
  • Albert: Productivitat coneguda o productivitat desconeguda?
  • Alice Liddell: Avui m’has guanyat, Ramón.
  • Alice Liddell: Molt bé Ramón. I mira que mai a la vida quan anaves a la ETSAB hagués dat un duro pel que deies a la...

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )