Per Sebastià Jovani
No és només la crisi global, malgrat és impossible no pensar que hi té alguna cosa a veure. Ni tampoc els Ragnarok a destemps als que la climatologia planetària ens està acostumant. Tot i que, evidentment, no és descartable la seva contribució. Tot això són factors d’una evidència ja consumada, catàstrofes a posteriori que donen el darrer assaonament a quelcom que, mancats d’una caracterització més detallada, podem anomenar un estat de coses. L’estat de les darreres coses o, més concretament, del que hi ha al final de les darreres coses. En l’era de la bitàcora digital, vivim immersos en el pensament del post-.
Queda ja lluny, molt lluny, aquell sotrac intel·lectual que va suposar la irrupció d’un grup d’agitadors, amb l’italià Gianni Vattimo i el francès Jean-François Lyotard al capdavant, que certificaven la mort del projecte il·lustrat modern i l’explosió del que, a partir d’aquell moment, es va començar a conèixer com a post-modernitat. Prop de dues dècades han passat des de que el concepte va fer fortuna, però els espeleòlegs de la tradició cultural recent el situen, tot i que en estat embrionari, bastant abans, entre les ferralles de l’estructuralisme, les revoltes socials i els moviments anti-psiquiàtrics. Fos com fos, l’apel·latiu de posterioritat aplicat a un moment (ja no històric, sinó, òbviament, post-històric) va començar a experimentar un notable enriquiment. Alguns van titllar aquesta postmodernitat d’una regressió conservadora encoberta que denunciava el fracàs de les polítiques i pràctiques culturals progressistes hereves de la Il·lustració. D’altres van saludar-la com un atzucac imprescindible per a qüestionar alguns mites del progrés que aquesta mateixa Il·lustració havia fet seus, i que en realitat eren simples esquers discursius. Apostar al tot o res per una de les dues opcions seria la ruïna absoluta, d’això poden estar-ne segurs. La fi de la història és un territori tan bast que hi caben totes les famílies.
I d’ençà de llavors, la referència a la posteritat de qualsevol fenomen cultural ha estat sinònim d’aferrissat posicionament crític, d’audàcia intel·lectual, de irredent creativitat. Algú va creure oportú considerar, allà pels noranta, que la música brumosa i lànguida de gent com Tortoise, Polvo o Gastr del Sol era el millor exponent de que acabava de néixer el post-rock. Si el rock moria com a tal fruit d’aquest part mòrbid és cosa encara per dil·lucidar. I, més properament, ens adonem que el que ara tracen les noves cartografies del desig (textual i carnal, que en el fons no deixen de ser el mateix, un dia d’aquests ja m’explicaré al respecte) són la post-poesia i el post-porno. Què designen les dues nocions? Permetran que incorpori una veleïtat crítica al mencionar-los: no crec, sincerament, que considerar que la poesia es pot fer amb vímets provinents de tots els àmbits de la comunicació actual (publicitat, mainstream pop, cultismes científics) suposi una fenella tan radical (i si ens emmiralléssim a les avantguardes “heroiques” m’atreviria a dir que ni tan sols agosarada) com per aixecar acta d’una cosa tan seriosa com és considerar-se al rovell de l’ou que es bat just després de trencar la darrera closca de la poesia. Com tampoc em sembla especialment productiu redefinir una cosa tan fantàsticament simple com la pornografia (pura escopofília i un xic d’abjecció) tot esgrimint arguments de lluita de gènere, i donar a entendre que existeix una pornografia per a dones. No entraré en detalls sobre el que suposa aquesta distinció i les perverses repercussions que comporta, fins al punt de poder considerar la possibilitat de guettos del desig. En fi.
Arribats a aquest punt, podríem proposar un exercici contrari. Què suposaria implicar-se en una cultura del pre-? No tant en un sentit de regressió o d’involució, sinó de situar-se en els preàmbuls en què es gesta la possibilitat d’emergència de tot allò que sembla que comencem a donar per conclòs. Com diu Joana Brabo, practicar la pre-pornografia, o també escriure pre-poesia, o fins i tot atrevir-se amb el pre-rock. Deia Gilles Deleuze que la veritable força del pensament no resideix quan aquest ja s’ha esdevingut, ja que llavors només es constaten sol·lucions i es confeccionen pedaços dels resultats obtinguts. Sinó que el veritable pensament és aquell que encara no s’ha format, el magma immediatament anterior al primer balbuceig argumentatiu. El problema encara per resoldre, la calma caòtica amb la que hom es disposa a treballar a mans nues. Posats a redefinir, no resulta molt més interessant endinsar-se en el fora de camp just després del qual es produeix la primera incursió netament pornogràfica, treballar amb l’expectativa creativitat que emergeix en aquest instant de virtualitat? No és més desitjable, instigadora, l’emulsió de figures i formes, de fractures que dansen en el no-lloc que hi ha just abans de l’acte poètic / pornogràfic, encara que fins i tot aquest no arribi a prendre la forma idònia, que no pas considerar que l’estat de coses més estilós i prolífic és donar la cosa per acabada i muntar orgies de cossos i textos amb el distanciament i la manca d’humor de qui creu que ja ha arribat al cap del camí?
Doncs això.
I això, ja ho hauran deduït, no és un post.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.