Si la terra ha de ser de qui la treballa, les cançons han de ser de qui les toca.
Per Ramon Faura
Aquestes són les 8 millors cançons del 2010 [1]:
1. Death Letter Blues: Son House
Quan l’he vist aporrejar la guitarra com ho fa ell. I cantar com ho fa ell. He entès, finalment, la diferència entre la música com a veritat, el cas que ens ocupa, i la música com a farsa. El veritable virtuosisme es intransferible i només útil per explicar el sentiment que neix d’un mateix. Si no és així, no és virtuosisme és obediència.
2. Ventilator Blues: The Rolling Stones
En plena gravació caòtica de les nostres cançons, ha sigut una alegria llegir coses sobre com es va gravar aquesta cançó. No es tracta ara de fer apologia drogota, però està clar que per parlar amb objectivitat, el millor és estar fora de si. L’entrada de Bobby Keys i John Price als metalls es tan grandiosa com la que fa la llum quan entra per la Càtedra de Sant Pere de Bernini.
3. You’ve got to lose: Ike Turner’s King of Rhythm
Un dels millors riffs de Rhythm’n Blues de la història. Sempre m’havia agradat aquesta cançó. La vaig descobrir als vuitanta gràcies a George Thorogood. Però quan al mes de juny em va caure l’«original» de Ike Turner, va ser com si no la conegués. És evident que el secret de la guitarra està a la mà dreta (dels dretans, clar).
4. Poor me: Charlie Patton
Tenim, en general, una visió molt esquemàtica del que és un blues. Ens acostumen a quedar amb els 12 compassos del blues de Chicago. “Poor me” presenta una seqüència harmònica que s’aparta dels esquemes habituals, una seqüència elemental que sembla màgica. Quan busques els acords et trenques el cap amb acords estranys, però acaben sent els acords de sempre. El secret no és l’acord, sinó la disposició dels dits, quines cordes matxaques i el temps que et prens abans de canviar d’un a l’altre.
5. Deep: Jakes
No sé si aquest tema és hip hop o drum’n bass. Però és evident que participa de la conya sempre present a la tradició negra. És brutal la tensió que s’arriba a crear amb tan sols tres cosetes. Els doblats de veu son portentosos. En total: Tres arranjaments…? Quatre…? És imprescindible la veu de clatell de qui canta, una autèntica trituradora de síl·labes. Una caixa de ritmes bucal i amb lletra inclosa. Quan arriba la sirena, és el subidón.
6. Un altre extrany: Lianna Llull
Una mandolina, percussions toves, una veu sorneguera, una melodia guasona, que dona dues voltes sobre si mateixa per concloure en davallada… Aleshores, a la veu d’home es suma una veu preciosa de dona per la dreta, i després una segona veu (a mi em recorda als doblats del Keith Richards als anys seixanta)… ara tothom diu folk per referir-se a una mena de neocumbaià tocat sota claqueta; en aquest cas però, es tracta del folk que m’agrada, no el que toquen els minyons escolta i les monges, sinó el que toquen els rockers.
7. I’ll Feel a Whole Lot Better: The Byrds
No hi ha res més estúpid que fer-se el llest. I aquesta cançó no es fa la llesta. Una estructura rodona, unes harmonies de veu perfectes, una melodia impecable on mai res està fora de lloc. En definitiva una cançó pop perfecte i emocionant de Gene Clark. De quan el pop parlava de coses serioses (és a dir, amors adolescents i el cotxe del pare) i no de les bestieses que preocupen als lectors d’Andrés Trapiello o Lucía Echevarria. Els Byrds mai fallen. Al menys fins passat el sisè disc. I aquí estan en plena eufòria.
8. Who’s Gonna Help Brother Get Further: Lee Dorsey
Els Kraftwerk sempre m’han agradat molt. Sempre he sospitat que sota la fredor minimalista hi ha una ànima negra; en el primer disc (cono vermell) es nota el que dic. Aquesta cançó imprescindible de Lee Dorsey és la prova de què el minimalisme és, també, un invent dels negres. Aquí els músics es passen més estona en silenci que fent sonar els instruments. Però la sobreposició de les figures rítmiques que fa cada un, crea una de les textures amb més groove que mai he escoltat. Quan passen a l’acord de subdominant, el que hauria de ser un típic interval de blues es converteix en una autèntica voràgine.
- Pots escoltar les cançons en aquesta llista a spotify
-
La cançó de Lianna Llull no l’hem trobada però pots visitar la seva web per saber més d’ell, o llegir aquesta entrada sobre el seu disc del 2009
[1] A) L’ordre és indiferent B) No he inclòs gent amb qui tinc tractes, o gent “de la familia”, per una qüestió de forma. En aquest sentit m’he quedat amb les ganes d’afegir algunes cançons més.
Ooooh, el vídeo de Son House quasi lacerant les cordes de la guitarra i treient-ne ALLÓ ,… l’haurien de reproduïr cada dia a l’entrada de tots els conservatoris, escoles de musica, locals d’assaig, etc… per escoltar-lo amb la mà al pit, com qui jura bandera.
gràcies Ramon.
és el primer dia que entro per aquí i em trobo amb la millor llista de cançons del 2010 que he vist.
I potser no tant pel contigut musical, que també, sino pel contingut escrit.
M’ha sobtat, un cop m’he posat a revisar escrits anteriors teus, la quantitat de comentaris que van provocar les paraules “escena” i “catalana” juntes. Versió 2.0 .Hi torno un moment, ja que torna a ser d’actualitat, premis endefolk i tal.., ah no, perdó, enderrock
Fa un temps vaig anar a veure, per la curiositat que dona l’èxit dels altres, al grup que es diu com una persona catalana, aquí i en la xina comunista, i, francament, ho vaig trobar incomprensible.
Incomprensible perquè tot i que canten en una llengua que conec, no parlàven el meu idioma.
I segueix sent així, i per fi he entés que la diferència entre cantar ” I love you” i cantar “t’estimo” no està en la llengua, només està en l’idioma en que es digui, que és la música.
A mi, hi ha qui em diu Gonzalo, i hi ha qui em diu Gonçal, però si algú em crida pel carrer i vol que em giri millor que cridi Gonza!.
Espero, d’altre banda, que afegeixis les cançons que t’has quedat amb les ganes.