L’ànima motora de Liannallull és Jordi Espinach, un paio que es gasta tanta sornegueria i mala folla com (bon) gust per la psicodèlia, el garage i el blues primitiu. És el que es percep en aquest conjunt de temes, alguns de tant infecciosos com “Barcelona no sona”, himne hipotètic per a un possible festival indie-primaverenc veritablement “alter-natiu”. I és que, des d’algun bosc de Vallgorguina, com una mena de beatnik sobrevingut (“Jo no vull el vostre paradís”) en canta unes quantes de bones, sense por al tòpic, fregant el bastardisme i amb indisimulat accent castís, ara sonant com una versió mestissa d’Stooges, després fent-te recordar els experiments orgiàstics de Sisa, més tard, virant cap a terrenys psico-fronterers o marcant-se uns ritmes que ni el bo de Bo Diddley. Ell toca tots els instruments, trompeta morriconiana inclosa. Resultat: casolà, ingeniós i molt divertit.
Marc Masó
