Cada any, quan arriben aquestes dates ens passa el mateix. Tothom fa llistes del millor de l’any i nosaltres ens sentim muts. Arribem a tenir la sensació de no ser responsables i haver badat. Tradicionalment, a Nativa mai hem fet llistes del millor de res. Aquest any, per variar, farem la llista dels motius pels quals no fem llistes:
1.- No fem llistes per què no coneixem tots els artistes que, havent publicat oficialment o no, han creat alguna cosa durant l’any. No hem sentit tots els discos del 2010, no hem vist tots els concerts del 2010, no hem vist totes les pel·lícules del 2010, no hem llegit tots els llibres publicats el 2010, no hem anat a totes les exposicions del 2010,…. Ni tenim vocació de fer-ho. Massa cultura, empatxa.
2.- No fem llistes perquè desconeixem els motius pels quals el disc d’El Guincho ha de ser millor que el de Standstill (o a la inversa), quan les propostes musicals són tan diferents com la nit i el dia.
3.- Suposant que s’hagi de fer, quina és la perspectiva temporal adient per avaluar un grup o música? Un any s’ens fa petit. Per què tanta pressa? L’actualitat és mala consellera. No passa res si no som els primers en dir-ho. No sabem què pensar d’alguns grups que hem conegut aquest any. Els veurem més vegades, si pot ser. Els seguirem amb curiositat. Però no trobem utilitat en posar-los ara en un pòdium? Per què?
4.- De quin àmbit territorial seria aquesta llista? Barcelona? Catalunya? Espanya? El món occidental? El mon? Qualsevol que conegui la nostra trajectòria sabrà que des de Nativa i Indigestió sempre ens hem dedicat a promoure l’interès per la música i els músics que tenim a prop. Però preferim acompanyar a fer propaganda. La nostra intenció no és promoure un star system. Seria espatllar-ho.
5.- La música és quelcom molt efímer. Sabem que allò que ens agrada avui demà significarà una altra cosa, i potser demà passat ens causarà una altra emoció diferent de la primera. Parlar de música ens agrada, i no tota ens sembla igual, ni molt menys. No som relativistes. Però ens agraden recerques imperfectes, confluències màgiques, detalls més que obres,… no podem recollir això en una llista jeràrquica.
6.- Una música no és només una música. És una música sonant en un lloc determinat, amb una gent determinada, en un moment determinat. Hi ha l’artista i la seva obra, però també la recepció, el lloc i el moment. Això és el que la fa bo o dolent el que passa. Com recollir-ho en una llista?
7.- Tenim vocació d’incidir en la cultura, si, però no ens sembla que aquest intent d’assentar càtedra sobre artistes i obres sigui la nostra manera de fer-ho. No volem ser prescriptors de res. Com a molt, voldríem contaminar als nostres lectors amb una forma d’escoltar i parlar de música. I aquesta “forma de” tampoc seria unívoca.
8.- Hi ha tres motius per fer llistes: demostrar bon nas i capacitat per preveure o inclús crear tendència, contribuir en les vendes dels “elegits”, o acontentar als lectors, posant les coses fàcils, i de passada millorant l’afluència a la web. Tots tres ens fan mandra com a objectius directes. Buscarem altres coses. Ho intentarem d’una altra manera.
Las listas sólo sirven para repartir el pastel de la “calidad” dependiendo el dinero que hayas invertido en publicidad durante el año. Aumentar los egos de los críticos musicales que se creen más importantes que los músicos. Crear sectas y tendencias musicales que poco importan al melómano. En definitiva, llenar páginas de panfletos publicitarios bajo una supuesta independencia informativa.
Me parece que vuestra posición es, en mi opinión, muy válida, en el fondo como todas. Eso sí, yo la comparto.
La música no es algo mesurable. Se puede decir quién es el atleta más rápido del mundo en 100 ms, eso es mesurable. Y aún así, quién dice que en africa no haya un muchacho que corre más rápido que ese señor… Sencillamente no lo sabemos…
Traspasar el concepto de “el mejor-el más rápido” a la música, al arte en general, es algo bastante “estúpido”, no tiene ningún sentido, más que los que ya habéis expuesto, crear tendencia, confirmarlas, vender más números, el ego del artista y del lector…
Buena reflexión.
Davant una llista, hi ha un criteri. Deixarse guiar per els criteris és imprescindible. Hi ha gent que té molt bon criteri, i les seves llistes poden descobrirnos coses sorprenents. Jo comprava discos de “Pablo”, perque m’agradava el seu criteri. Després hi ha criteris fonamentats en interessos comercials. I com que de criteris va el tema, hi ha gent que escolleix molt bé a l’hora de sel.leccionar les seves fonts d’informació, perque tenen un criteri sòl.lid. M’agraden els vostres criteris per no fer llistes.
A mi m’agradaria fer-vos una llista de les vuit contra raons per les quals m’agradaria que Nativa fes llistes justament subvertint tot allò que no ens agrada de les llistes de l’any.
1. La llista ha de ser dels artistes que t’han agradat més dels que has escoltat, no dels que s’han publicat. Aquesta és la pregunta que a mi sí que m’interessaria saber de cadascú dels que escriu a Nativa: en Jordi, la Marina, la Lucía… La música que un escolta diu molt de la persona i això em fascina.
2. Potser no cal que aquesta selecció dels millors passi per ser un rànquing. Si el disc de Standstill i el d’El Guincho els consideraves dels millors del 2010, es poden posar tots dos a la llista. La meva opció personal és que la llista tingui sentit per ella mateixa a l’hora d’escoltar-la. Vull dir, tinc la impressió que la cançó d’Standstill i la d’El Guincho no haurien d’anar seguides, en cap dels dos ordres possibles.
3. Acotar una perspectiva temporal és pura inèrcia. Per què penjar aquest post al Facebook avui i no al mig de l’estiu? Perquè el context t’hi empeny, igual que a acotar un any per parlar de les teves experiències com a oient. També m’interessarien perspectives més àmplies, és clar. Del tipus: la llista de discos que han tingut pes en la meva vida durant els últims quatre anys i mig i potser caldria trobar una excusa per explicar per què aquest mig any. Què va passar per què fos important aquell moment com a punt de partida? Les acotacions temporals són tan útils com les etiquetes i jo sóc dels que pensa que les etiquetes ho són, d’útils.
4. L’àmbit territorial hauria de ser el que fes falta. Delimitar el territori d’una llista de l’any sí que penso que té menys sentit, perquè no entenc massa la influència que té en la teva experiència com a oient que l’artista sigui d’un lloc o d’un altre. En qualsevol cas, tindrà més influència en tu com a oient que tu estiguis vivint a un lloc o a un altre. Potser la Marta ens pot parlar de músiques que ha sentit per aquests móns de Déu o potser de les que ha escoltat d’aquí estan allà. L’àmbit territorial que importa és més el del que escolta que el del que toca en aquest cas.
5. És clar que demà potser t’agradarà una altra cosa, però recordaràs perfectament com d’entusiasmat estaves en aquell moment per aquell disc. La llista, justament, serveix per vincular experiències amb moments. Potser delimitats a un any.
6. Que cada cançó anés acompanyada d’alguna història seria fantàstic i, siusplau, que no tingués res a veure amb una crítica rància. “Aquell dia, en aquell moment, després que passés això, va sonar aquesta cançó i vaig necessitar comprar el disc. Un cop a casa no em va agradar tant com em pensava, però la cançó ja s’havia colat en la categoria d’experiències destacables”, alguna cosa així, per exemple.
7. No crec que calgui cap ambició preescriptora, sinó una voluntat de compartir acompanyada d’una certa reflexió. Justament perquè tot va tan ràpid, tenir l’oportunitat una vegada a l’any de recapitular i mirar enrere i fer l’esforç de llegir un període acotat de temps, com a conjunt, a partir del fil conductor de les experiències sonores, pot ser un exercici interessantíssim tant pel propi autor com pel lector, crec.
8. Potser només comparteixo la tercera opció a l’hora d’explicar els motius per fer llistes: “acontentar els lectors posant-los les coses fàcils”. Crec que cada lector haurà fet la seva pròpia recerca durant l’any. Llegir una llista així no serviria per poder presumir a la següent conversa sobre música, sinó per una curiositat real i una empatia amb (en aquest cas) Nativa, que és la mateixa que fa que després d’acabar un article, vulguis tornar a llegir-ne un altre de la mateixa persona.
M’agradaria molt llegir les llistes de Nativa.
Coincideixo amb Gerard de Josep la seva enumeració de motius.
Ara; penso que a la gent que ens agrada escoltar música, alhora ens agrada compartir-la i comentar-la, intercanviant experiències. En aquest sentit, les llistes resulten útils. No cal que responguin a interessos amagats. Simplement, descobrir cançons o artistes gràcies als prescriptors (amics o mitjans de confiança) resulta molt nutritiu i, em sap greu que Nativa defugi de fer determinades accions temptadores, per allò de, ja ho fa la resta i no ho fa bé. Llàstima!
Eps! Això de que la resta no ho fa bé em sembla que no ho hem dit mai. Posats a fer llistes, jo crec que hi ha gent que ho fa de forma inmillorable.
Ja veig que no us convenceré, Miquel i Gerard, si dic que la mirada fetitxista de la cultura -aquella que identifica cultura amb objectes culturals (discs, llibres, pel·lícules, inclús persones-personatge,…)- és una de les coses que, crec que de manera força generalitzada, en els darrers anys defugim, inclús combatem, a Nativa.
La teva idea de llista, Gerard, la trobo força bonica, crec que seria una mena de recull del que anem fent durant tot l’any, amb el matís de que no és imprescindible que hi hagi objectes artístics pel mig. Crec que narrar experiències culturals és en bona mesura el que fem.
Que el canvi d’any és temps per mirar enrere? Potser si, i potser no hem trobat com fer-ho, a banda de com no fer-ho.
O potser ja és el que fem, en silenci, descansant, proposant re-lectures, sense aquella angunia d'”aprofitar el moment” i fer-ho tot públic.
O, encara més, potser estem participant en una nova tradició, que seria la de debatre sobre el sentit de les llistes cada cop que canviï l’any. A mi aquesta no em disgustaria. I Georges Perec segur que estaria content.