A la campanya pre-electoral d’Esquerra Republicana de Catalunya hi ha diverses fotos i un sol lema: “gent valenta”. N’hi ha vàries, però dues d’elles em criden realment l’atenció. Una és una mare que treballa a jornada complerta. Aquesta dona és una “dona valenta” segons els encarregats de comunicació d’aquest partit, però jo, quan llegeixo el text que acompanya la foto penso automàticament en altres lemes com per exemple “gent hipotecada” o “gent a qui el seu fill el cuida un altre” (si és el pare el que ha reduït la jornada per compartir amb el fill el seu temps, ell seria el valent.)
En una altra foto, també d’una dona, el text diu: “paga cada mes els autònoms i no té hora de plegar. Gent valenta”. Ens hem tornat bojos? Automàticament penso en lemes tipus “gent tonta”, “valenta tonteria” o altres ximpleries, és cert, però per mi aquesta gent NO ÉS valenta. Els agradarà treballar, produir o tenir un nivell de vida determinat, però no, l’adjectiu no és valent.
Per què sinó jo, que he reduït la meva jornada de treball, obviament reduint el sou però a la fi treballant gairebé les mateixes hores que abans, no és que sigui estúpida, és que sóc valenta. Uuuaaaala! ara em sento molt millor.
Tot just fa una setmana, m’han regalat un llibre que es titula “El derecho a la pereza” de Paul Lafargue. Resumint, sembla que quan Marx parlava de plusvàlues i les forces del treball, Lafargue abominava de l’amor al treball que porta fins l’esgotament a les forces vitals de l’individu… “es necesario que el proletariado pisotee los prejuicios de la moral cristiana, económica y librepensadora; es necesario que vuelva a sus instintos naturales, que proclame los derechos a la pereza, mil y mil veces más nobles y más sagrados que los tísicos derechos del hombre, concebidos por los abogados metafísicos de la revolución burguesa; que se empeñe en no trabajar más de tres horas diarias, holgando y gozando en el resto del día y de la noche.”
Encara que alguns ho mirem amb certa enveja, segur que a molts ens sembla una mica exagerat aquesta cosa que els ha donat als francesos per que els pugen de 60 a 62 l’edat de jubilació… si ho comparem amb els 67 als que volen pujar aquí sembla de riure, però es que clar, aquest home que als seus pamflets promulga que s’ha de treballar tres hores al dia i la resta dedicar-les a l’oci va arribar a ser diputat al país veí.
Doncs aquí l’esquerra s’entossudeix a diferenciar-se de la resta amb la cultura de la feina, que és tan catalana!
A tots i totes els qui no el coneguin suggereixo vivament el llibre “Elogi de l’educació lenta” de Joan Francesch Domènec. Ed. Graó., apte per a tots els públics i imprescindible per a “valents” i “valentes” !
Jo ja no tinc remei. A mi la feina em dona sentit a la vida. Suposo que duc l’estigma judeocristià ben endins. D’altra banda crec que la mandra és un sentiment tant inofensiu que de cap manera pot suposar una amenaça. Altra cosa és voler-se aprofitar i fer de l’enginy i la vagància una “manera de treballar” i a partir de la feina dels demés.
La majoria de les persones que prediquen amb el valor del treball en la nostra societat són precisament els que guanyen calers sense fotre ni brot i aprofitant-se de les necessitats bàsiques de la resta. Per a ells només puc desitjar-los una mort lenta i dolorosa.