Començarem per a deixar clara una cosa: la realitat no supera la ficció. Així com tampoc la ficció s’inspira en la realitat. Fa ja massa temps que tot allò que definim com a “real” -amb aquella convicció de joventut hegeliana que sembla gairebé impossible que hagi resistit intacte fins avui- s’ha endinsat irreversiblement en el terreny de les trames insubstancials i els girs argumentals extremadament previsibles. Potser perquè tot s’ha tornat massa evident. La informació deixa al descobert la transparència d’un ordre de coses en què cada seqüència té aquell aspecte de “lloc comú” o d'”arquetipus” amb què generalment es caracteritzaven les ficcions que pretenien representar tot allò d’universal que té (tenia) la condició humana. Així doncs, podem arribar al paroxisme de considerar que la realitat no és més que una còpia de la ficció: matussera, precipitada i carent d’enginy.
I és per això que, immersos en determinades realitats, enlloc de cercar-hi el component de fiabilitat que, com a tals, haurien de tenir, hi busquem les escletxes, les giragonces, els cops de malabar que ens permetin situar-hi el que realment ens importa i ens fa créixer l’interés. És a dir, la possibilitat de la ficció. Fins a creure que és el desvetllament d’aquesta ficció possible el que fa que tot plegat acabi adquirint un sentit.
Els situo: darrerament m’he sentit empès a redefinir diversos escenaris pels que ha transcorregut el meu temps com a situacions hipotèticament fictícies. I, més concretament, per una qüestió de deformació literària, en escenaris de ficcions criminals. No podria dir que aquells escenaris inspiressin somniejos literaris, sinó que, més aviat, adquirien una certa normalitat només quan hi veia en ells el component de ficció que la seva quotidianeïtat pretenia ocultar-me. D’aquesta manera, l’estiu ha transcorregut com una interessant successió de trames negres, crims comesos en les circumstàncies més insospitades, investigacions quimèriques i demés exercicis de voluntat creadora. A Port de la Selva i a Selva de Mar, entre plats de sardines i passejades a l’hora de la canícula, he descobert que s’hi havia de cometre un crim, o potser més d’un, i que, necessàriament, bona part de la seva tramuntanada fauna humana tindria alguna cosa a dir-hi. A certes entregues de premis literaris emplaçades a esplanades ajardinades d’hotels de luxe -amb piscina i bandes de jazz incloses- se m’ha fet evident l’inevitable magnicidi del polític o l’autor premiat entre l’estupefacció de desenes d’assistents els tratjos dels quals no estaven preparats per a determinats moviments de paüra. A algunes festes d’autors i plomes dil·letants a bord de vaixells de creuer s’hi ha alliberat el fluxe del crim comès a algun camarot o potser a l’entorn enlluernador de les sales de joc mentre els novel·listes i cronistes es feien fotos davant de mobiliaris d’un irresistible aroma kitsch. I fins i tot al cinturó obrer de Bilbao, a Santurce, el suspens s’ha materialitzat com a inevitable quan algú em parlava de sòrdides històries d’economia summergida i evaquacions precipitades de la població davant l’amenaça que esclatés una planta gasificadora.
A través de tota aquesta escriptura, de tota aquesta experiència d’allò fictici com a l’única cosa amb sentit (o dit d’una altra manera, l’única cosa amb prou determinació com per donar valor a allò que succeeix més enllà del valor de canvi o de mercaderia), he refet calmosament, amb l’esperit d’observació d’un Maigret qualsevol, el meu propi context i m’he adonat de la raó que tenien els grecs quan deien que la persona és una màscara. Amb la derrota consumada de l’humanisme, resulta obvi que la única opció d’existència que ens queda és la d’esdevenir personatges. Que no és poca cosa.
no, no és poca cosa i el teu text, tampoc no ho és! ezkarrik azko Sebastià!
Truth is stranger than fiction because fiction has to make sense