Per Joan Llobera
No som pocs els que creiem que el model de negoci de les indústries culturals basat en el control de la distribució i en els ingressos derivats de la publicitat és un model obsolet. Ara bé, si no volem quedar atrapats en un debat estèril entre posicions extremes, també caldria proposar models realistes amb la legislació vigent i la realitat tècnica actual.
El problema principal sembla ser com es fa la distribució: sembla que és incompatible amb preservar els drets dels autors i els ingressos que comporten. Això no és nou. Anys abans de la invenció d’internet, l’enginyer X (1), que ja ningú no recorda, va presentar un sistema distribuït per encaminar trucades telefòniques. Era tècnicament viable, i presentava avantatges clars. Tot i això, el projecte va ser enterrat. Perquè? Perquè no veien com podrien facturar les trucades sense una gestió central.
Però fem un exercici d’imaginació. Imaginem que un ens d’interès públic -com la BBC o el CAC- creés un departament d’estimació del consum cultural a internet. Proposaria als internautes proveir voluntàriament i de forma anònima els seus consums, i eines de codi obert per a fer-ho de forma automàtica amb els reproductors més habituals. Pels locals públics podria ser obligatori.
Ara, imaginem que el cànon vigent a Espanya es substituís per una taxa fixa per cada connexió a internet. Per exemple, el 20% del preu de la connexió. Seria similar a la taxa que a països com França o Anglaterra es paga per cada televisor i que es destina a finançar la televisió pública. Però ara allò public seria qualsevol cosa allotjada a internet.
Suposem que els ingressos d’aquesta taxa es distribuïssin directament, en funció de les estimacions prèviament mencionades. N’hi hauria prou amb què una petitíssima part dels usuaris donés les dades de consum per a fer estimacions infinitament més precises que els mètodes actuals de la SGAE o dels audímetres televisius. L’incentiu seria que oferint aquestes dades contribuirien a que els seus artistes favorits tinguessin més ingressos.
També es podria demanar als artistes que mencionessin els artistes que més els han influït, o definir una forma progressiva de retribució. Així, artistes molt influents però amb poc públic o gent que comença podrien rebre una remuneració en detriment dels super-vendes.
L’efecte que això tindria és clar: ja no es discutiria qui és responsable d’assegurar els drets sobre l’allotjament massiu de música, textos i pel·lícules que ja tenim a l’abast, perquè tot seria legal. L’oferta seria feta per equips de músics/productors o escriptors/editors amb una remuneració proporcional al seu impacte públic. I total llibertat. La censura seria virtualment impossible. Es mantindria el dret de privacitat. Inclús es podria eliminar la dependència crònica de la publicitat que pateixen els medis de comunicació.
Cultura en banda ampla. A mi em sembla un sistema viable tècnicament, econòmica i legal. I amb avantatges clars.
Joan Llobera
11 Juny 2010
https://joan.llobera.name
(1) tot i que és un cas real, no he aconseguit retrobar cap referència d’aquest treball que va ser redescobert fa pocs anys, així que ho presento més com una faula que com un fet històric.
Jo no crec que aquet model que proposes sigui tan realista. El concepte Spotify em sembla mes adient, y el PPV (pay per view) aplicat a les arts digitals em sembla encertat. Sobre tot tenint en compte que, en teoria, no hi ha trampa ni cartro, es a dir, consumeixes tal, tants diners. I quants menys intermediaris millor, es clar.