Entrevista: La Pegatina. Nat 51
Gerard De Josep i Codina
5.000 còpies vengudes d’un primer disc autoeditat quan tot just tenien vint anys; toquen a Santa Tecla perquè un grup del facebook ho demanava; estan nominats als premis ARC com a grup revelació del 2008 juntament amb Manel, At Versaris i Teràpia de Shock; han voltat per mitja Europa cantant en català, castellà i gallec; són un grup de rumba i, per a ells, no existeix la crisi.
Parlo amb l’Adrià per telèfon i quedem a les 11 del matí d’un dilluns al Zurich. Quan hi arribo em diu que en Rubén està arribant de Tarragona i que vindrà una mica més tard. Ells dos, veu i guitarra, són els que van començar amb el grup, juntament amb l’Ovidi, el percussionista. Però no és fins al cap d’una estona que entenc que més que com a membres fundadors, vénen com a responsable de premsa i responsable de management. És per això que aquesta és la primera pregunta que els hi vull fer.
A la vostra pàgina web, a la biografia, expliqueu que quan vau treure el primer disc us vau organitzar com una empresa. Departaments inclosos, dieu…
Adrià:(Fa que sí amb el cap) No ho sé, clar, quan diem departaments, vull dir que les coses es van fent a poc a poc. Va ser simplement una qüestió de necessitat. Teníem un disc sota el braç i necessitàvem que el disc es distribuís.
Rubén: Sabíamos que grupos como Ojos de Brujo y Che Sudaka ya lo habían hecho, así que fuimos preguntando a la gente que estaba en el mundillo. Adrià, por ejemplo, había estudiado periodismo, pues él se ocupaba de… las notas de prensa, dossieres… yo he estudiado publicidad y relaciones públicas, pues empecé a ocuparme más de la parte de management, contactar con las salas, buscar conciertos… Que hay otro que ha estudiado diseño, pues ése se encargará de la parte de merchandising… Era, simplemente, dirigir lo que supiese hacer cada uno, aparte de lo musical, en función de nuestro beneficio. Ser conscientes que para nosotros La Pegatina se convertía en una empresa. Que de pronto, a parte de ensayar, tenías unas horas de oficina, respondiendo mails, etc., lo que fuera necesario.
A: Segurament però, el que més benefici ens ha donat ha estat no buscar el benefici. No buscar lucrar-nos d’això.
I què és el que buscàveu?
A: Només era la necessitat d’expressar-nos i d’arribar a la gent. Volíem crear una imatge, una identitat.
R: Y que la gente nos viera como gente normal.
A: Sí, sí, clar, sempre. I que no perquè no tinguis un grup… jo què sé…
R: Nosotros siempre estamos allí en medio. Antes de los conciertos siempre estamos por ahí disfrutando del concierto. Y a veces la gente se extraña de que estés ahí, de que hables con ellos. Nosotros somos como tú, como todos. Crear proximidad. La Pegatina es una familia, de eso se trata.
A: Potser perquè nosaltres no vàrem ser primer músics i després artistes ¿saps? Sinó a la inversa. Érem tres al principi que ens vàrem ajuntar sense tenir idea de tocar i junts, doncs… no sé, vàrem anar evolucionant. La majoria de grups són músics que s’ajunten i llavors, quan triomfen, els pugen els fums. Però els falta connectar amb la gent.
I tot això de l’autogestió que és, en principi, tan punk i reivindicatiu, no creieu que en realitat és assimilar internament una sèrie de normes que ha dictat el capitalisme?
A: Nosaltres tampoc és que siguem molt marxistes ni res d’això ¿eh? No estem lluitant contra el capitalisme, és buscar el camí que tens a l’abast.
R: (Es dirigeix també a l’Adrià i li allarga la mà) En parte sí, en parte sí. Porque nosotros nos organizamos de esa manera para no gastar un dinero que no teníamos. Es llegar a la gente y a los medios, movilizarse sin necesidad de invertir.
A: (A en Rubén) Sí, però el que volia dir és que nosaltres no ens movem per idees polítiques ni res d’això (fa que no amb el cap mentre ho diu).
R: No no, es igual que el hecho de componer en distintos idiomas. Lo hacemos así porque es como sale. No porque queramos reivindicar nada con eso.
A: Mira, a Pineda de Ebro, hi havia quatre fatxilles… bueno fatxilles, no sé, pelaillos d’aquests… i va coincidir que les primeres quatre cançons les vàrem fer en català, però per cap raó en concret ¿saps? (somriu per sota del nas) I cada cop que acabàvem una cançó els nanos es posaven a cridar viva España i coses així, no sé…
R: Aquí en cambio nos dicen que cantamos poco en catalán.
Però allà a Saragossa, a part d’aquests nanos, què tal la resta de la gent?
A: Ah, de puta mare! El que passa que era festa major i hi ha pobles d’aquests on la penya no està acostumada a que s’hi organitzin concerts. I la majoria dels joves eren a la discomobil ¿saps? Però vàrem tenir un públic més gran, diferent del que tenim normalment.
R: Al principio costó que bailaran, pero poco a poco la gente se fue entregando y acabaron bailando todos.
El que sí que em crida l’atenció és la voluntat d’interacció que teniu amb el públic. Més enllà de la que parlàvem abans, trobo que és fins i tot insistent el fet que esteu a tot arreu amb la pretensió de comunicar-vos amb la gent, vull dir facebook, fotolog, actualitzeu les notícies de la pàgina cada dia i la gent les pot comentar…
A: Sí, mira, ahir mateix llegia un article a la Rolling Stone, que era exactament la resposta a això. Deia… espera (Agafa la motxilla i en treu la Rolling Stone. Mentre la fulleja, segueix parlant) era una entrevista a aquell, en Francisco Nixon. Aquí, (i cita) “Hoy casi esperamos que los grupos sean amigos nuestros y estén ahí para responder nuestras preguntas”.
R: Piensa que la gente ya no busca, se encuentra. Y… o tocas mucho y que te vean aunque no lo quieran, o participas en estas redes sociales intentando estar en todas partes para que te conozcan.
A: Al capdavall tot és comunicació corporativa. És part d’una imatge que crees de tu mateix. No sé, i per exemple, tu no pots vendre’t com una persona super sana que no beu ni res i que un dia et trobin com una cuba ¿saps? És qüestió coherència amb aquesta imatge que has volgut vendre. I has de vigilar fins i tot amb qui vas o amb què dius.
R: Es por eso que intentamos que la imagen de grupo sea lo más parecido a nosotros a nivel personal.
I el primer que vàreu fer en tenir el primer disc va ser penjar-lo a la xarxa?
A: Bé, nosaltres no. Li vàrem dir a un colega que ens el pengés a l’emule.
R: Y a otro que tenía una página web, era comparteelarte.com.
A: I si la gent ens deia que el volien, els hi dèiem que se’l podien baixar. Més tard ho vàrem posar a la web, més que res per poder comptabilitzar les descàrregues, i com que aquests dos colegues també ho estaven contant…
Però havíeu anat a discogràfiques primer… ¿no?
A: Sí, mentre els altres temes s’estaven masteritzant nosaltres vam anar a ensenyar els dos temes que teníem a… tres discogràfiques, explicant que eren representatius del que faríem. Amb aquest segon disc ja va ser molt diferent, perquè anàvem a les discogràfiques podent demostrar que havíem vengut còpies al Japó, que havíem anat a tocar fora… amés, hi anàvem amb les condicions que nosaltres érem una empresa. Però ens interessava perquè el primer disc no s’havia pogut vendre a botigues, i era l’únic punt que flaquejava de l’autogestió.
R: Al no estar editado por una discográfica se ve que por un tema del código de barras… no podían venderlo. Aún así se vendió en una peluquería y en algunas tiendas de gente a la que conocemos… (es fa una pausa mentre jo apunto, després segueix) Lo que no queríamos con el segundo disco era perder lo que nos había dado internet. Queríamos seguir regalando el disco y había discográficas que nos decían que esto no era compatible, pero el primer día que se puso a vender Via Mandarina, se agotó en el FNAC. Sólo la primera semana vendimos 500 discos, y eso demuestra que es compatible.
La veritat és que per la manera de funcionar, crec que fins i tot podríeu servir de possible paradigma de grup independent. En canvi, em fa l’efecte que el terme d’independència musical, per alguna raó, que no sé si entenc del tot, s’ha vist més vinculat a una qüestió estilística.
A: La veritat és que no ens ho havien dit mai, ni pensàvem que podíem ser música independent. Potser perquè d’alguna manera és música més comercial. Clar, estem fent música per tots els públics possibles però des de l’autogestió. I no ho sé, tampoc no ens hi havíem parat a pensar si érem o no música independent. No sé, també sembla que si surts als mitjans és menys independent i, no ho sé… la veritat.
Jo no sé si en diria música comercial, però en qualsevol cas si que és, d’alguna manera, música popular. Avui mateix llegia un article a EL PAÍS, que parlava de com, de cop, la World Music, s’havia tornat cool. I al capdavall parlen de la fusió, i almenys per mi, Dusminguet i Ojos de Brujo, per exemple, han estat grandíssims grups de fusió. Però aquests no han estat mai tan ben vistos per la premsa especialitzada ¿no? En canvi, surt El Guincho i es converteix en un boom.
R: (A l’Adrià) ¿Quién es El Guincho?
A: ( A en Rubén) Sabes ése festival al que fuimos que sólo había otro español aparte de nosotros, pues ése era El Guincho. (Em mira a mi) Però això et ralla el cap (Jo li faig que sí amb l’entusiasme de trobar algú més a qui no li agradi) ¿no?
R: Es que sí, no sé… este año fuí a la WOMEX, la World Music Expo, que llevaban cuatro años haciendola en Sevilla y ahora van a hacerla en Copenhaguen, y te das cuenta de que todo está mezclado ¿no? Todo podría ser World Music, porque aunque escuches pop, se mezclan estilos. Cuando vas allí te das cuenta que en Corea hacen fusión como podrían hacerla en el Hospitalet. Fusionando cosas distintas pero fusión al fin y al cabo. Además depende de la ciudad y de lo que se quiera vender. Por ejemplo durante un tiempo, se vendió el sonido Barcelona que eran Ojos de Brujo, Wagner Pa, Che Sudaka… y ahora, pues igual se ha desviado más la mirada hacia la rumba.
A: És que en el fons podries parlar de la rumba com de música folk.
R: Claro, la rumba es música folk, pero es como lo que decías antes de la música independiente, que la etiqueta se fija a unos grupos, o a un estilo, pero, ¿no es tan folk el flamenco como la sardana? Parece que folk sean solo las cuatro gaitas.
Com vau arribar a vendre al Japó?
R: Pues justamente con todo esto del sonido Barcelona, se creó Radiochango, un portal de internet que de alguna manera centralizaba este tipo de música. Y el Japón es uno de los países que más se está fijando en eso. Como los de Radiochango son amigos nuestros y tenían un catálogo on-line, pusieron el disco a la venta. Entonces se ve que varias tiendas del Japón tenían reservados discos nuestros, y como les salía más barato hacer un pedido grande, nos compraron 300 copias. Además cuando se hizo la reunión del G8, había gente que estaban organizando el shot down G8, una iniciativa reivindicativa, y editaron un CD en el que entraron dos temas de La Pegatina.
I les gires o mini-gires que heu fet per Europa?
A: Doncs sempre és gent que estan allà i munten concerts amb gent d’aquí pel nostre rollo de música. Però clar allà és molt diferent, perquè encara que no et coneguin la gent va als concerts i paga l’entrada.
R: Aquí no pasa eso. Allí la gente confía en los programadores y saben que si un grupo va ahí, habrá pasado por unos criterios de selección. Aquí, aunque toques en un festival, si eres el primer grupo la gente no te ve.
També m’encurioseix aquesta tendència que teniu a inflar els discos de col·laboracions…
A: Si no sé, tens colegues i ve de gust fer coses junts. El Puchero del Hortelano per exemple, la cançó en la que hi col·labora era seva. Nosaltres fèiem la versió i ell ens va dir que si un dia la gravàvem ell hi volia col·laborar.
R: Entramos al camerino, se la tocamos, le gustó y de esa anécdota surgió una amistad. Con Kayo Malayo fue casi lo mismo, de ir coincidiendo en conciertos surgieron las ganas de colaborar. Pero no es que lo busquemos por alguna razón, simplemente surge.
A: Sobretot quan vas a gravar veus que hi ha cançons on encaixarien col·laboracions de grups amb els que t’hi avens.
Però en l’últim disc, per exemple, heu col·laborat amb Meninos e Meninas de Rua, un projecte de Brasil? Com sorgeix, això?
A: Tenim una col·lega que va anar a fer un projecte amb aquesta gent i va tornar amb un CD, on hi havia una cançó que es deia Minha Rua. La cançó ens va encantar i la vam versionar. I Meninos e Meninas de Rua és un projecte que tracta amb nens que viuen al costat del riu i que en qualsevol moment un aiguat se’ls hi pot endur la casa. Però ells viuen sobretot al carrer i tot i les desgràcies doncs són nens alegres ¿saps? La majoria són orfes, estan posats en problemes de tràfic de drogues… hi ha nenes que han estat violades i problemes d’aquest tipus… I dins del projecte hi ha un grup que es diu Eureca que vol dir Eu Reconheço o Estatuto da Criança e do Adolescente, i defensa els nens i exigeix que es compleixin lleis que estan escrites però que no es compleixen. Doncs nosaltres, a través d’aquesta amiga, vam contactar amb l’educador social d’allà i els hi vam enviar la cançó per pistes. A ells els hi va agradar molt i com que tenen un estudi que han aixecat amb les seves mans i allà hi ha un mexicà que és enginyer de so i tot plegat… ens van tornar la cançó amb batucada al darrera, berimbaus, bueno, de tot… I quan ho vam rebre ho vam endreçar una mica i així és com va quedar.
R: Y ellos han ayudado muchísimo a nuestra proyección allí. Porqué se ve que esta canción suena en la radio en Brasil… Además acordamos que todos los beneficions que generara esta canción por derechos de autor, irían al proyecto.
A: ( A en Rubén) El otro día una chica me dijo que había oído la canción en una discoteca en Portugal.
D’alguna manera aprofito per assabentar-me de dubtes generals que tinc del funcionament intern del món de la música. Sempre es parla dels responsables d’un so. Persones externes al grup que acaben configurant o tenint influència en el resultat final. M’informo i m’interessa preguntar-els-hi a ells, per dues d’aquestes persones. Una és Gambeat, el baixista de Manu Chao i de qui han dit a vegades, que seguien el seu mètode de vida. L’altre és Yves Roussel, que sí, és només qui els ha masteritzat, però m’interessa saber per què coincideixen en ell grups com Veracruz, Linn Youki Project, Cabo San Roque o Cheb Balowski.
A: Bueno… Gravem amb el Mario Patiño que és el nostre tècnic d’estudi i ell va ser qui ens va recomanar l’Yves Roussel. De fet, Yves Roussel és el que ens ha masteritzat i nosaltres quan el Mario ens en va parlar, no sabíem ni què era el màster. Que pagant una miqueta més sonaria més bé a la ràdio i no sé què, doncs.. perfecte. A més a més havíem sentit el discos de la Kinky Beat i ens agradava com sonaven i clar, hi ha molts grups que ho porten a fora a masteritzar, però el Mario ens deia que al costat de casa teníem un dels millors d’Espanya i que a més així podríem rectificar coses, etc. I la veritat és que estem molt contents.
R: Gambeat es el bajista de Manu Chao. Al principio de la grabación del primer CD nosotros éramos cuatro. Pero Javi, nuestro bajista, lo dejó. Y Gambeat se ofreció a poner el bajo a todo el disco. Más tarde, se nos ofreció la posibilidad de que él nos produjera el directo y estamos muy contentos con él.
En què consisteix la producció d’un directe?
A: Doncs en estar-te en una sala durant un mes, de quatre a sis hores diàries i tu vas fent les cançons i ell te les va corregint. Et diu, aquí hi hauria d’anar una cançó més ràpida, aquí tu millor que descansis, millor que això, que allò. Et diu el que ha de sentir la gent i com has de transmetre-ho.
R: Es como si él procurara verlo objetivamente. No sé, la verdad es que Gambeat nos ha aconsejado muchísimo. Siempre nos hemos fiado mucho de él por toda su experiencia musical con Manu Chao… Y es que siempre nos lo hemos hecho todo nosotros, pero con su ayuda.
Vàreu començar sent tres, llavors quatre o cinc, ara set. A què es deu la constant incorporació de músics?
A: Doncs simplement perquè cada cop tocàvem en llocs millors, o més grans.
R: Hasta este año no se introdujo el batería, y a nivel rítmico, con un cajón faltaba cuerpo. El trompeta y el acordeón, simplemente surgió.
A: L’Axel (trompeta) vivia amb el Tomasín, un molt amic nostre, i va venir un dia al local a provar-ho i ens va agradar. I a ell també. De fet, ell estava aquí d’Erasmus i en principi s’havia de quedar només un any, però s’ha quedat a viure aquí pel grup.
R: Lo importante es que no son músicos mercenarios. El que está aquí es porque quiere. Así es más auténtico.
Ojos de Brujo i Dusminguet, que com us deia abans, per mi, que sóc una persona relativament profana en el camp, han estat referents en l’escena a la que pertanyeu, recordo que havien citat com a influències noms que anaven des de Django Reinhardt, Kraftwerk o Cypress Hill. I em feia gràcia demanar-vos tres discos que cregueu imprescindibles, i que no siguin rumba.
A: Mira, una vegada, a uns de Voltregà que ens van fer una pregunta semblant i els vam dir que nosaltres havíem crescut escoltant els 40 principales, i una mica és així. Ara, per exemple, tu deies Django Reinhardt, i jo fa un any no sabia qui era. No sé, ara per exemple sí que fa un temps que estic escoltant Janis Joplin, Chuck Berry… i abans potser tampoc se m’havia donat l’oportunitat.
R: Yo creo que depende mucho de por donde va tu vida. No sé, últimamente a mi un disco que me impactó fue el de Enrique Morente y Lagartija Nick. Pero piensa que cada uno del grupo te diría cosas distintas, y pasa que cuando vas muchas horas en la furgo quemas muchos discos.
I quins discos heu cremat a la furgo?
R: Seguramente Dusminguet y los Aslandticos.
A: És que els dos francesos per exemple escolten coses molt diferents. Ells escolten coses com La Phaze o Le peuble de l’herbe, i per aquí ens hem començat a expandir una mica, però al principi això era soroll.
R: O yo, por ejemplo, como tengo una radio de música mestiza, pues me pongo a rebuscar más cosas de música africana, o…
A: I que tampoc és el mateix el que t’agrada escoltar que el que t’agrada tocar.
R: Claro, a mi me gusta tocar cosas más enérgicas y en cambio igual prefiero escuchar música más intimista… Pero es que sí, lo más común en nuestras canciones es que haya energía, que no se duerma la máquina…
A: Amb els que som, no podria funcionar un grup de reggae, ni de blues…
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.