ACTIVISTES: COTO ALDÁS
Nat 29 Nov_ 05. Xavi Estringana
Si us dic Cristóbal-Jesús Aldás, pocs sabreu dir qui dimonis és. Si us dic Coto Aldás, aquells que us dediqueu a la música en directe, sabreu ubicar el personatge. Però si us parlo del director de producció tècnica de festivals com el Primavera Sound, Sónar, Mercat de Música Viva de Vic, Azkena Rock, Mediatic o Creamfields, serem molts els que sense ser-ne conscients haurem vist els resultats de la seva feina amb la indústria del directe a Espanya.
El Coto ha estat testimoni actiu de l’evolució artística i cultural del nostre país al llarg de 30 anys, i crec que trobarem les seves opinions molt il·lustratives de l’anàlisi actual de l’escena musical i la indústria que la fa possible. Comença la seva singladura a València, tot i que és de Castelló, com a músic. Arriba a Barcelona per formar part dels Pernil Latino, combo de rock, jazz, rumba i salsa llatina. Fa de tècnic de so i encarregat de sala a l’antic Zeleste tenint la possibilitat de treballar amb el Gato Pérez i sortir de gira per les Espanyes. En dedicar-se més tard a la producció d’espectacles, musicals i teatrals, entra en el nou projecte de Zeleste al carrer Almogàvers. L’inici de les gires internacionals com a escena i programació estable a la ciutat.
Ens defineix amb exactitud el naixement d’una indústria musical del directe a Barcelona: La producció tècnica com a indústria coneguda comença quan es va passar de rebre les demandes dels músics a oferir una infrastructura estable. Vam passar a poder oferir el nostre equipament, millorable depenent de cada espectacle. Les sales van passar a tenir un equipament mínim i digne. Quan tot es muntava per l’ocasió, la sensació de fragilitat allunyava les gires i propostes més interessants. Volem saber com ha evolucionat la indústria del directe, el seu nivell actual, quines virtuts i mancances es troben els músics per oferir el seu art al públic: Tot i que a Barna, i a l’Estat, avui en dia es poden oferir tota mena d’espectacles de primer nivell, amb exigències tècniques i professionals, ens trobem amb una manca alarmant d’empreses que tinguin tecnologia punta aplicable als escenaris. És a dir, podem muntar espectacles internacionals d’avantguarda tecnològica si porten els seus propis equips, llavors posem la infrastructura, el personal, la coordinació. Però no podem produir nosaltres mateixos aquests espectacles. Han de creure en aquesta indústria que és cultural però també interessant a nivell econòmic i tecnològic. Més; en Coto també treballa en l’oferta pública d’espectacles, és a dir, festivals consorciats o subvencionats, i pot distingir entre aquesta i l’oferta privada: En l’oferta pública la situació és d’estancament negatiu, hi ha la mateixa inversió i pressupostos que fa 10 anys. No es detecta interès per la música dita moderna, rock, pop, alternativa. Això sí, s’han fet auditoris a tot l’Estat, però en cap d’ells hi ha oferta de música que no sigui clàssica. I crec que està demostrat que hi ha un públic interessat. Perquè aquesta discriminació? Què el rock no paga impostos? La falta de recursos fa que els cartells no puguin contemplar el quart sistema, o sigui projeccions audiovisuals, actualment molt demandades per tot tipus de músics. Al món occidental fa temps que són requisits fonamentals, així com la disponibilitat de pianos acústics de cua. Aquí, ni el piano està garantit. Crec que pot influir en l’oferta artística. I l’oferta privada?: Ja ho hem comentat, la falta d’empreses punteres ¬–no compto més de tres a tot l’Estat¬–, i la dependència d’empreses cerveseres com a patrocinadors. No ens enganyem, avui dia els grans festivals els fan possibles les marques de cervesa, cosa d’altra banda natural a altres països tot i que mitjançant lleis de mecenatge específic de la creació musical que possibilita més i millor finançament. Si a un festival hi ha cervesa patrocinadora tens quart sistema (projeccions) i el que calgui. Si no, el nivell pot ser alt però no el hightop dels festivals anglesos. Solucions?: Demanar veritable compromís de les administracions amb la música. Seguim sent un país de festivals d’estiu, i està bé perquè demostra que hi ha un públic interessat però, i la resta de l’any? Què la gent, i no parlo només de les grans ciutats, no escolta música? Està comprovat, amb l’experiència internacional, que el que manté viva una indústria és una xarxa per tot un país de sales de 1.000 persones. Permeten portar músics professionals i mantenir una indústria mínima. Si a Barcelona només tenim tres sales d’aquestes característiques, què passa amb Santander, o Burgos? Està demostrat que hi ha gent amb ganes de música tot l’any. La teva participació en festivals a tot l’Estat ens pot il·lustrar de quins són el models a seguir. N’hi han de molt interessants, però d’aquesta temporada destacaria l’Azkena Rock, pel format, dos dies és la mida ideal, pel cartell, tan nacional com internacional, i per les maneres de fer. I és que tinc debilitat pel rock and roll. Mr. Coto dixit.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.