Nat 32 Maig_06 Anna Cerdà
SALA APOLO, MÉS QUE UN CLUB
Responsable de programació de la Sala Apolo des de 1994. Soci amb Gaby Ruiz (Club Nitsa) a Murmurtown, que organitza el festival Primavera Sound. Sense ell i la feina feta durant tots aquests anys a l’Apolo, mig país encara no sabria que hi ha més clubs que el Barça. De fet parlem amb ell i sense voler sempre anem a parar al futbol: li encanta la metàfora que si l’Apolo és el Camp Nou, el Nitsa és el Barça. La sala que acull el club de música electrònica més veterà d’Europa, però, ha de suspendre la programació per la final de la Champions.
Veient amb perspectiva la teva trajectòria professional, sembla molt coherent, però ho tenies tan clar des del principi?
Des del començament, com a promotor musical, vaig intentar fer el que m’agradava. De seguida vaig pensar en aplicar la idea de club a Barcelona, però sense deixar de banda la música en directe. I així ens mantenim, ho tenia clar des que vaig començar a l’Apolo. Això i especialitzar les nits, un element bàsic de la cultura de club. Així pots tocar molts pals, ja sigui amb el Nitsa, amb el Powder Room, o ara amb la sala [2], que en certa manera recupera l’esperit del primer Nitsa, on es barrejava el pop i el rock indie amb l’electrònica, que és una de les nostres targetes de presentació.
A nivell organitzatiu aquest grau d’especialització suposo que deu complicar algunes coses…
Al començament sí que feia jo més directament les programacions, però a mesura que ha anat passat el temps he comprovat que la millor manera de treballar és buscar la persona que estigui més al dia, el que hi estigui més ficat. Així jo ara em dedico més a coordinar, a mantenir aquesta filosofia inicial. Un cop tens aquest promotor especialitzat amb qui consensues les decisions, ja només et queda apostar per la teva idea…
I…?
I esperar. Per exemple, crec que va ser un encert mantenir els primers anys el Powder Room, encara que al principi no anés gaire bé.
Avui dia parlem de cultura de club com la cosa més normal del món, però imagino que al començament no devia ser fàcil.
En absolut. Aquí no hi havia tradició, com a la majoria de llocs d’Europa. Al començament tothom confonia Apolo amb Nitsa [ara ve la comparació amb el Camp Nou i el Barça], però es tracta d’explicar-te, de mantenir la teva idea… Cal temps.
I com que us va començar a anar bé, van començar a sortir clubs de música electrònica com bolets.
Pensant ara en aquella època (finals dels 90), no creus que hi va haver certa saturació en la oferta? De fet fa anys que la música electrònica no diu res, i si a això hi afegeixes que aquí va arribar tard, doncs el recorregut com a novetat va ser breu. Però segueix essent massiu, la gent busca la música electrònica per acabar la nit.
Parlant de la gent, heu notat molt l’augment de presència de públic estranger, tant el que ve de vacances o de cap de setmana com del que resideix aquí?
Es nota sobretot en els concerts de grups estrangers, que s’omplen de gent del seu país, o en nits on punxen Djs més o menys desconeguts, nits que d’entrada semblen difícils, però que s’acaben omplint.
Ara que parles de nits difícils, com veus l’estat de la música a Barcelona? Tothom es cansa de parlar del tancament de sales i vosaltres n’heu obert una altra.
Buff! Per la música en viu caldrien moltes més sales, de petit format (100 o 200 persones). En part és la raó de l’èxit de la sala [2]… Per cada Apolo hi hauria d’haver 20 sales petites, bars on es pugués tocar… És una manera de crear base, tant pels artistes com pel públic, en altres països la gent té el costum de sentir música en viu molt més habitualment.
I pel que fa a les propostes musicals en sí?
Doncs crec que hi ha una qualitat força bona, i si sortim una mica del pop i el rock, que són el que controlo més, hi ha tota aquesta ona d’allò mestís que mou molta gent. No sé si és la part més interessant, però porta molta gent a les sales. Hi ha propostes musicals que demanen certa formació a qui l’escolta, que no la pot assaborir si no té certa cultura musical. I d’altres que entren a la gent perquè van associades a postures polítiques, a certa actitud, a una estètica molt concreta… I tot i que hi ha més promoció pel rock i el pop, el que de debò omple les sales són aquestes altres propostes, el hiphop, la música mestissa… L’indie també té una mica d’això. Els grups que defensen només el seu projecte artístic potser ho tenen una mica més difícil.
Parlem una mica de festivals. Com veus el panorama? Les agències angleses estan encantades de la vida! Cada cop hi ha més festivals i els preus pugen moltíssim, dues i tres vegades més.
Hi ha dues menes de festivals: els que tenen una filosofia musical clara al darrera, i les operacions de màrqueting dels Ajuntaments, que han substituït les Festes Majors per festivals… Això està passant molt a la resta de l’Estat. Als primers només els queda singularitzar-se presentant produccions noves, intentant evitar els caps de cartell més evidents (en part perquè amb la competència d’aquests altres festivals els preus es posen impossibles). És clar que això no sempre et surt tan bé com voldries. Al P. Sound vam intentar que treballessin junts Morente i Sonic Youth, i es van conèixer aquí, hi va haver sintonia, i al final el disc el van acabar traient a València…
I a Barcelona, concretament? Tindrem un estiu farcit de macrofestivals.
Sí, a veure què passa, fins després de l’estiu no ho sabrem. Potser la programació es concentra molt a l’estiu, i caldria pensar en l’hivern, quan no hi ha tanta saturació de propostes…
Si haguessis de resumir aquesta filosofia que has citat diverses vegades, com ho faries?
Doncs que el que cal és detectar els buits que hi ha en la programació musical i fer noves propostes. No apuntar-se al carro del que ja funciona, això és molt fàcil i no acaba duent enlloc.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.