Skip to content


Activistes: Sergio Merino

Escrit el 29/03/2009 per Jordi Oliveras a la categoria Activistes.
Tags: , , , .

Nat 32 Jul_06 Jordi Oliveras

Segons el Sergi Merino, el camí d’Arco y Flecha en el temps va de la perifèria al cor de la música. D’uns orígens, el 1995, en què la producció tècnica de concerts era la principal activitat, a un futur en què els somnis són tenir un paper actiu en el treball creatiu, passant per l’estadi actual en què el protagonisme correspon a una temporada musical amb segell propi. Posar nom a la música que promou Arco y Flecha no és fàcil. Hardcore, jazz evolucionat, música jueva o música per a quartet de corda són, per exemple, elements presents en la programació, difícils de conciliar en una lectura superficial. No obstant això, la coherència és indubtable i ell ho explica molt bé.

Amb el temps jo em vaig coneixent a mi mateix. Treballo amb gent que a partir de la seva investigació han anat derivant cap a una música menys definible amb paraules. M’agrada tot el que es refereix al subconscient. Busco en la música el que en literatura podria ser el realisme màgic. Tractar de mostrar que hi ha altres camins possibles. No només per a la música, també per a nosaltres mateixos. Per poder creure que les solucions per una cosa no només són les que ens han explicat el pare, la mare o l’escola. Per trobar ressorts a les persones per arreglar les seves coses a la vida. A mi la música m’ha ajudat molt en molts moments de la meva existència. Durant molt de temps he pensat en la música com a teràpia. Estàs content, escoltes una música, estàs trist, n’escoltes una altra. Arriba l’estiu, escoltes una cosa, arriba l’hivern, n’escoltes una altra. A mi m’interessa com la música actua sobre la gent.

Quan trobo músics o persones, dels quals, potser no m’agrada la seva música però sí la seva actitud, llavors els recolzo. La meva programació la faig una mica amb això, amb els inputs que em donen els propis músics. Hi ha músics que a vegades em truquen i m’expliquen una història concreta… Llavors entenc que els he de donar aquesta veu. No és tan important la meva opinió. Jo no treballo amb el que m’agrada. No programo com un caprici. La música i les persones ja tenen prou força. M’agrada fer de contenidor.

Jo sóc l’ambaixada. Aconsegueixo les ajudes locals, els espais. El que no podrien fer els músics.

És una responsabilitat molt gran, programar! Durant molt de temps la música que ens arribava aquí era tot el que coneixíem. Si no tenim amplitud de mires ens pensem que allò és tot el que s’està fent.

Diu que durant molt temps ha programat el més conegut de l’avantguarda: Arto Lindsay, John Zorn (el primer concert d’Arco y Flecha!) Marc Ribot, Bill Frisell… i que ara, amb la temporada que ha inaugurat aquest darrer any, ha pogut incloure coses menys conegudes.

Trobo paradoxal que es parli de mainstream dins aquestes músiques que per definició són arriscades i minoritàries. He observat que a Barcelona, els cercles de gent a qui interessen aquestes músiques estan súper dividits. Sembla l’extrema esquerra durant la transició, dividida en mil grupuscles, amb diferents matisos…

El que és important és vertebrar o aixecar una representació sonora que agradi o que generi alguna cosa. Sempre m’ha semblat estrany, això que dius. He fet les meves aproximacions a diversos cercles, però les coses mai han quallat gaire. I trobo que és d’allò més necessari i sa. Jo crec que un club ens ajudaria molt. Ara mateix, on aniries a buscar música creativa? No hi ha un espai. Cadascú té el seu festivalet o la seva botigueta ben definida. Un lloc on ens poguéssim trobar tots,… això seria molt bo. Perquè, a més, els diversos cercles s’agradarien! Un club. Amb regularitat. Sense misteris. Sense transcendències.

Com veus l’escena del jazz barcelonina?

Jo veig tota una gran escena del jazz barcelonina molt preocupada per la part tècnica, en primer lloc, i després per guanyar-se plenament la vida amb la música. És a dir, primer, per ser molt bo, virtuós, tècnic, sentir-se segur i tot això. I després, amb aquest bagatge, com si fos un dret propi que et ve donat, les actuacions, la feina… A vegades tendeixo a pensar que aquí, a Espanya, ens cal saber més de nosaltres mateixos: d’on venim, dels nostres avantpassats, tenir més informació per construir a partir d’aquesta informació cap a endavant. Crec que hi ha una música de cada persona. Si ets un músic, has de saber d’on vens, quina és la teva música. Seria important que s’investigués. Nosaltres aquí encara no creiem en tot això. Aquí se li dona molt poca importància a l’origen. La gent, per a fer música, es basa en tendències, en el que va bé o no per a fer diners…

Els músics d’avantguarda fan música d’autor. Són molt aventurats. Fan aquesta música amb els seus somnis. Les coses que passen pel seu prisma, les converteixen en música i les comuniquen a gent… Això és una feinada, eh? I que la gent ho entengui! Si un publicista hagués de fer la comunicació d’aquests paios… i ells fan tot el procés, ells sols, des de generar-la fins a ferla arribar al consumidor. M’agradaria que aquí no es tingués tanta por. Que es perdés la por al ridícul. Que s’atrevissin una mica més. Hem d’anar fent. Jo penso anar fent.

I més en general, com veus Barcelona?

Jo sóc un enamorat d’aquí. La meva generació, tots els meus amics, es queixaven tot el dia de Barcelona, i van marxar a Austràlia i a altres països. Jo em vaig quedar aquí, perquè aleshores tenia feina. I amb el temps he entès que cadascú ha d’actuar allà on està. Crec que sóc més important fent el que faig aquí. I el mateix pel que fa als músics. Si hi ha un amic músic, inquiet, que es pensa que ha d’anar a Nova York a guanyar-se la vida, jo li dic: “No, tio! Tu has d’actuar on t’ha tocat, perquè aquí és on fas falta, aquí és on necessitem paios inquiets i no els tenim perquè es pensen que han d’anar fora per fer alguna cosa!”


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Lola: Terrible época la que vivió tu padre, tu madre, yo y tantos. A tu padre lo torturaron sin dejarle pruebas...
  • maria: Excelente.Qué bien escrito está.Mejor imposible
  • Lucas Quejido: Moltes gràcies, company! Estic content perquè, malgrat tot, he aconseguit allò que volia fer, i és que...
  • Laura Alejandra Aramburu: Muy bueno artículo. Muchas gracias.

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )