- Aquest article és part del llibre “Reflexions sobre gestió musical”. La resta del llibre i descàrrega en pdf aquí
Per Jordi Oliveras
Malgrat la seva presència aclaparadora, la paraula gestió no viu el millor moment. La gestió és això que fan els empresaris i els polítics i sembla que no sempre ens facilita la vida. La gestió és també el que ens fan fer a la feina, als bancs, a hisenda i, segons com ho mirem, a tot arreu, i ens angoixa. Tot es gestiona. Ser ciutadans i viure al món occidental implica dedicar molta energia a “fer les coses bé”, a participar de l’ordre. Gestionar és superar mil peatges per poder viure aquí. Davant d’això, sembla lògic que parlar d’intel·ligència emocional, valorar la intuïció i cercar camins espontanis per millorar la vida i, si pot ser, enriquir-nos igualment —com prometen alguns llibres d’autoajuda—, tingui bona premsa. Són conceptes que prometen o, si més no anuncien, la possibilitat de viure la nostra vida sense gestionar tant.
Com en tantes coses, la contraposició és una simplificació. Si, com diuen els diccionaris, la gestió és “cadascuna de les diligències que hom fa per aconseguir alguna cosa” (DIEC), sembla lògic concloure que potser és una activitat inevitable en qualsevol vida individual o col·lectiva en què hom vulgui fer “alguna cosa”. Potser el problema està en un altre lloc. La sobrecàrrega que ens suposa la gestió és senzillament la conseqüència lògica de la quantitat creixent de coses que ens acabem proposant de fer i la seva sofisticació.
La música també es gestiona, tot i que alguns ho voldrien evitar (fins i tot alguns mànagers, alta contradicció). M’atreviria a afirmar que és un dels àmbits culturals en què més persones estan disposades a manifestar el rebuig a totes aquestes diligències per aconseguir alguna cosa. I és potser perquè, en el fons, hi ha alguna mena de contrasentit entre la lleugeresa i el caràcter aeri del fet musical i la pesantor de segons quines accions. La música és lliure, espontània i efímera, i no té res a veure amb comptes d’explotació i tots aquests quadres que dibuixen amb els programes Excel o Powerpoint els que parlen de gestió. Quan es parla de gestió alguns pretenen parlar d’una mena de ciència exacta que compta amb una única direcció correcta per a l’execució de les accions. Gestionar, per a ells, vol dir “fer les coses ben fetes”, i sota aquest eufemisme s’hi solen amagar objectius que, com que són tan presents, ningú considera relativitzables. Evidentment, el primer és l’objectiu econòmic. Fer les coses ben fetes vol dir obtenir elsmàxims guanys amb els mínims recursos. I si traslladem aquesta idea a alguns dels debats actuals sobre la música, ens adonarem que, per a molts, també és l’objectiu principal de la gestió musical: “Què farem si la indústria discogràfica no fa diners?” I també: “De què viuran els músics si no és dels drets d’autor?” Una altra de les expressions recurrents, entre moltes altres, és: “Però és que la gent no s’adona que la cultura és una font de riquesa?” No obstant això, la gestió no és tan matemàtica com diuen.
No sempre és igual. Això queda clar quan canviem d’objectiu.
Segons el que ens proposem caldrà fer coses diferents. Una campanya de publicitat per vendre molt un artista moltes vegades no coincidirà amb una campanya fidel al seu missatge. La conducció en una carrera de curt termini no pot ser la mateixa que en una de llarg recorregut. Una programació musical amb un objectiu educatiu no pot ser la mateixa que una programació que persegueix la màxima audiència. És pertinent, doncs, preguntar-nos si les coses es podrien fer d’una altra manera. Si el que fem és adequat als temps que corren i sobretot a allò que voldríem fer. El repte és fer neteja i gestionar d’una altra manera. Potser hem assumit grans maquinàries per viure la música d’una magnitud que ja no necessitem. Potser aquestes maquinàries, les cadenes de gestió creades, de vegades han acotat el camí de la música posant límits a la creativitat i a l’expressió. Canviar el model de gestió és molta feina. Cal revisar moltes maneres de fer que ara donem per bones. En aquest llibre potser no arribem tan lluny, però sí que fem un pas en aquesta direcció. Tres dels articles inclosos fan referència a elements que intervenen en la gestió de l’activitat musical: la realització de videoclips, l’organització de festivals i la premsa musical.
Tots tres són o han estat canals per fer que la música ens arribi. I en tots els casos hi ha evolucions i crisis que per excés o per defecte han canviat l’activitat. Els altres dos articles, en canvi, fan referència al futur. Al futur que ve o que hauria de venir. La gestió de l’educació i la necessitat de repensar els drets d’autor. Qüestions que realment viuen un moment candent. Així, els cinc articles qüestionen qualsevol pretensió de considerar estàtiques aquestes activitats. Al contrari, deixen constància d’allò que és una evidència: en l’activitat musical tot s’està bellugant. Potser la pregunta que quedarà pendent és si aquest moviment en el marc de la gestió també afecta la música i la canvia des d’un punt de vista creatiu. El llibre fa un esforç, així ho hem volgut des del primer moment, per situar aquests temes —que probablement tenen repercussió en bona part del món— en l’àmbit de Catalunya. En alguns casos, revisant el passat i les arrels en cada àmbit i, en altres, assenyalant-ne la repercussió actual a casa nostra o bé descrivint anècdotes significatives. Ens sembla un exercici imprescindible i, també, la principal aportació que podem fer com a organització singular. El comentari de fenòmens que són globals en el món occidental ha de tenir en compte la realitat local per apropar-se a la possibilitat d’actuar des d’una certa autonomia cultural.
Les visions que engloba aquest llibre no defugen la subjectivitat dels seus autors, i està bé que sigui així. Potser és cert que en algun dels àmbits comentats hi ha motius per ser més optimista que en altres, però també està clar que la mirada d’aquell que l’escriu impregna el to de la revisió. Malgrat tot, en tots els casos hi ha equilibri. Un equilibri que ens agrada: ni mirades apocalíptiques ni triomfalismes fora de lloc. Tots dos extrems ens abocarien a la passivitat. En canvi, tal com estan formulats, tots els textos obren les portes a l’acció. Per acabar, podem tornar al principi: si gestionar és una activitat profundament arrelada a la nostra manera de viure, també ens ho podem mirar a l’inrevés. Després d’una immersió més o menys detallada en àmbits tan específics com ara el desplegament dels festivals a l’Estat espanyol en els darrers anys i la reconversió dels videoclips, de cop i volta tot ens remet de nou al mateix lloc, a preguntar-nos com afecta tot això la nostra cultura i quines connexions té amb la nostra manera de viure. Segur que n’hi ha.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.