Skip to content


Videoclips: Temps de canvis

Escrit el 27/05/2008 per admin a la categoria Articles "Idees per la música".
Tags: , , .
  • Aquest article és part del llibre “Reflexions sobre gestió musical”. La resta del llibre i descàrrega en pdf aquí

Per Dimas Rodríguez Periodista i guionista

Una atractiva targeta de presentació d’un grup; un banc de proves per a un realitzador ascendent, consagrat o novell; un recurs promocional habitual; un ham excitant que amplia la perspectiva que podem tenir d’una banda i que il·lustra visualment el seu repertori… Com es pot posicionar el videoclip, en plena ebullició al segle XXI? De quina manera el podem definir? Encara és necessari? Cadascú té les seves raons per decantar-se per un sistema o per un altre i desxifrar el valor intrínsec d’un format que tot i les inclemències de les modes i les tendències no mostra símptomes de cansament.

És senzill rebobinar fins als inicis del videoclip, l’any 1975, quan “Bohemian Rhapsody”, de Queen, es va  adjudicar el títol de primer clip de la història. Després van venir les peces dels enigmàtics The Residents , proclamats inventors dels clips i responsables de les primeres obres que es van rodar en aquest format per ser distribuïdes fora de les sales comercials. A partir d’aquell moment i seguint un trajecte que arriba fins demà mateix, la resposta a la funció actual del clip és optimista i es pot alçar el polze quan se’l considera el que no ha deixat mai de ser: una eina magnífica que, ben utilitzada, pot arribar a regalar a l’espectador fotogrames preciosos, composicions magnífiques que bateguen amb vida pròpia i s’instal·len amb naturalitat en el seu imaginari personal.  Per què ens hem de negar el plaer de gaudir d’una col·lecció d’escenes que ens intenten vendre, des de diferents òptiques i amb diversos criteris artístics, un grup i una cançó? I encara menys quan aquest mecanisme avança amb emoció i es converteix en una finestra sensacional on, durant uns minuts, el que és impossible esdevé real. D’això es tracta i, amb més o menys fortuna en la resolució final, aquesta és la seva premissa inicial. El pacte és endinsar-s’hi, asseure’s bé i gaudir del viatge en silenci i amb els ulls ben desperts. Les preguntes, les solucions, els dubtes i les reflexions, si és que apareixen, ja sorgiran després. Ara, només cal seguir la remor hipnòtica que acompanya un clip especial.

UNA SIGNATURA: A LA RECERCA D’UN AUTOR

El dia 1 d’agost de 1981, la televisió per cable nord-americana MTV iniciava les emissions amb un videoclip del duet britànic The Buggles, el socorregut clip de la cançó “Video killed the radio star”. Més de dues dècades més tard, MTV s’ha convertit en un gegant de mitjans de comunicació aclaparador, discutit i estimat i odiat a parts iguals, que fins i tot ha allargat la mirada fins al Japó, la Xina i Llatinoamèrica. Actualment, potser el millor aval de qualitat que té és la pàgina web www.mtv2.com, farcida d’informació musical i de constants idees visuals,  però el vertiginós creixement de la cadena ha nodrit de clips tot un ventall de generacions que han crescut avesades a un tipus de llenguatge i a una estètica determinada. Així, des del primer moment, els codis propis del clip s’han instaurat amb naturalitat en l’educació cultural visual d’un espectador que, entre constants bombardejos d’estímuls, ha vist com moltes troballes narratives o efectes de muntatge s’intercanviaven amb la publicitat i el cinema. La formació de nous realitzadors -que, a banda de la seva possible afiliació a altres disciplines artístiques com són el cine, els còmics, la literatura o la pintura, han crescut omplint-se els ulls d’imatges de clips- ha forjat una nova manera de “mirar” o, com a mínim, una escola de professionals que moltes vegades han exercitat el seu estil en aquest format.

L’aparició de l’MTV, que ha estat seguida en els intervals de temps posteriors per programes especialitzats en la matèria i espais musicals de diferent volada, ha contribuït de manera cabdal a forjar aquest singular mestratge. Així, el clip ja fa molts anys que no ens és estrany. En canvi, qui sí que era un estrany, o més aviat un desconegut, era el responsable final d’aquestes petites pel·lícules musicals. Durant anys, la figura del realitzador de clips ha passat per alt en molts programes on s’exhibien els seus treballs. La fitxa tècnica dels clips no s’emetia i el públic massiu s’havia acostumat a consumir-los sense plantejar-se que darrere d’aquelles originals imatges hi havia una signatura determinada. Ni tan sols el chyron que anunciava el nom del grup en qüestió i el títol del senzill anava acompanyat d’una dada que el relacionés amb el director. A excepció d’alguns espais insubornables i a contracorrent com, en el nostre cas, l’alliçonador i ja clàssic Metròpolis (nascut l’any 1985 i actualment relegat a la segona cadena de Televisió Espanyola i a uns horaris que van més enllà de mitjanit), la figura del director de clips no es tractava. Més enllà dels estudiosos i de les ànimes inquietes, ben poques persones sabien en el seu moment que, per exemple, el magnífic “Thriller” era obra del cineasta John Landis, que “Ashes to Ashes” estava codirigit pel mateix David Bowie i que l’excel·lent i ombrívola factura de molts dels clips de The Cure eren responsabilitat del realitzador britànic Tim Pope. Eren apunts valuosos per descobrir que darrere d’un artista de renom també hi havia un creador que contribuïa amb el seu talent visual a pentinar o repentinar la imatge del grup, a jugar a envoltar la formació d’una atmosfera determinada i a donar una interpretació lliure, o més o menys fidel, de la cançó interpretada. La rúbrica estava amagada o, més aviat, no era un signe transparent: semblava un detall anecdòtic de l’engranatge habitual que acompanyava el destí promocional dels treballs audiovisuals.

L’avenç de la tecnologia va ser qui va acabar jugant a favor de l’usuari mitjà de videoclips. L’aparició d’Internet i la seva explosió i generalització durant els anys noranta va fer que l’aficionat pogués accedir progressivament a una inesgotable base de dades en què, amb molt pocs passos, podia gaudir de tota la videografia d’un artista. La xarxa es presentava com un camp abonat per redactar biografies, curiositats i entrevistes d’aquells artistes que fins aquell moment només reconeixien els especialistes i estudiosos dels clips o bé els companys de professió.

Amb el temps, les productores especialitzades en videoclips -començant per les més importants i referencials i continuant per altres de més desconegudes o amb dinàmiques de menys envergadura- van dissenyar les seves pàgines web principals amb biografies de tots els seus realitzadors i una selecció completa o parcial dels seus treballs més destacats. Així, qualsevol que hi entrés a consciència o per casualitat podia visionar i associar les imatges que potser ja havia vist en algun programa musical de televisió amb la figura del seu responsable final. La possibilitat de traçar, per ordre cronològic, la trajectòria d’un realitzador, de descobrir-ne les constants, els tics i l’evolució ja era possible, per tant, a través de la xarxa. La recerca facilitava la descoberta de pàgines que s’han acabat convertint en guies essencials per als afeccionats i professionals de l’àmbit del videoclip: webs  com ara www.thedirectorsbureau­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­.com -una productora guiada per Roma i Sofia Coppola que aglutina  una cantera de realitzadors brillants i col·lectius artístics que han treballat per a solistes i bandes com ara Patti Smith, Radiohead, Beck, Morrissey i Lambchop- i  www.partizan.com -una comunitat internac­ional de directors que té ports a Londres, Los Angeles, Nova York i París i compta amb un impressionant desplegament de noves promeses i artistes consagrats com ara el reverenciat Michel Gondry.

Considerat un dels mestres actuals del videoclip, Gondry va ser un dels primers protagonistes de la sèrie de DVD que Directos Label va treure l’any 2003 amb el nom de The Works of…. El títol anava seguit del nom d’una primera espasa del camp de la realització de videoclips i espots publicitaris i la idea era compilar els seus treballs més destacats i acompanyar-lo de rareses, material difícil de trobar i alguna curiositat. Al costat de Michel Gondry, van treure el cap en els primers volums de la col·lecció dues figures com són Spike Jonze i l’idolatrat Chris Cunningham. Una tríada espectacular que es presentava d’aquesta manera en societat, deixant clar que al darrere de molts dels videoclips i anuncis més innovadors i sorprenents dels últims anys hi havia una signatura única. Així, el realitzador era tractat amb nom propi, com un autèntic artista, i la seva obra era comercialitzada amb èxit en grans magatzems, videoclubs, cinemes i botigues especialitzades. Aquesta iniciativa va ser un pas molt important per apropar el perfil d’alguns creadors visuals al gran públic, per deixar el circuit més restringit i estrictament especialitzat i per fer un salt més ampli.

La col·lecció va continuar amb volums dedicats a l’obra d’altres professionals del pes d’Anton Corbijn i Jonathan Glazer i, mentrestant, les revistes i els programes de tendències internacionals se’n feien ressò entrevistant o descrivint l’obra i la personalitat d’aquests mags singulars, a la seva manera. També cal indicar que la publicitat i, de vegades, el salt al cinema, molt celebrat, d’alguns dels noms més ovacionats del clip ha ajudat a fer-ne créixer la popularitat. Més endavant, la creació de magnífiques eines com MySpace i YouTube i l’aparició de fenòmens com els blocs ha contribuït a crear una xarxa d’informació tan fascinant i àmplia com qüestionable i subjectiva. Amb tots els mecanismes que hi ha actualment és fàcil posar-se al dia i fer-se una idea de quins són els col·lectius, les productores i les signatures que hi ha al darrere dels videoclips i espots publicitaris actuals més incandescents així com de totes les petites pel·lícules que tenen èxit per la seva inventiva, sentit de l’humor o proesa artística.

A més, tot aquest desplegament de mitjans hi ha afegit una veritat transparent: la democratització de la figura del creador. Qualsevol pot agafar una cançó del seu grup preferit o, per què no?, del seu propi grup, realitzar un clip i penjar-lo a Internet. YouTube, sense anar més lluny, s’ha erigit en un ric i divers aparador de treballs amateurs, professionals i de primer, segon o tercer grau, segons l’ull que els miri. El seu contingut atapeït és de consulta obligatòria, malgrat la política de censura que imposa la pàgina i l’inevitable selecció que l’usuari ha de fer per separar les aportacions flonges i l’acudit curiós dels autèntics tresors. Les connexions es toquen i el dia a dia regala anècdotes reals com la que enllaça, per exemple, el guitarrista i cantautor de Portland, M. Ward, amb el realitzador català Santi Aguado. Fascinat pel disc del trobador nord-americà, Post-War (2006), Aguado va escriure a Ward i li va proposar fer un videoclip amb la cançó “Requiem”. El músic va rebutjar la proposta amb elegància i li va argumentar que no havia pensat il·lustrar cap de les cançons del seu disc amb un videoclip. Sense perdre l’entusiasme, el realitzador va preferir no insistir i va decidir fer ell mateix el clip en unes inquietants rodalies de Barcelona. El folk sincer i arrossegat de M. Ward seguia les tribulacions d’un vell que semblava el protagonista involuntari d’un western crepuscular. Unes imatges suggerents que van convèncer Ward quan va rebre el vídeo acabat. La resposta va ser tan favorable que, renegant de la seva opinió inicial, va dir a Santi Aguado que aquell seria el videoclip oficial de la cançó. “Requiem” va ser exhibit amb èxit a YouTube i uns mesos més tard va guanyar el primer guardó del Festival Diba, el Digital Barcelona Film Festival, del 2007. La reflexió és que actualment el músic i el realitzador poden tenir un diàleg directe, sense mitjancers, a través d’Internet, canalitzador d’una nova realitat.  I continuem mirant.

UNA MIRADA: ELS VIDEOCLIPS ACTUALS A CATALUNYA

A la concisa pregunta “Qui voldries què et fes un clip?”, formulada des de fa més de sis anys al programa cultural del Canal 33 Silenci?, moltes bandes i solistes de casa nostra responen, com és natural, amb peticions de directors estrangers com els citats anteriorment. Però també, en els últims anys, la mateixa pregunta ha trobat respostes sinceres que dibuixen un lògic estat de la situació actual a Catalunya, un mirall que enfoca els temps de canvi i l’elasticitat del rol del creador. Només cal que ens fixem amb una de les respostes més interessants: “Avui dia tothom té algun amic que fa clips. Dins de qualsevol banda pot passar que algun dels components faci clips o que conegui algú que en faci. Te’l pots fer tu mateix a casa i després penjar-lo a Internet.” Sense anar gaire lluny, els excel·lents Love of Lesbian van comprovar que el seu baixista Joan Ramon Planell podia agafar una cançó de l’últim disc de la formació catalana, “Cuentos chinos para niños del Japón” (2007), i representar-la a la seva manera. És a dir, amb un pla fix i personificant, ell mateix, un grapat de personatges delirants. El divertit resultat, evidentment, es pot trobar en les inquietes ramificacions de YouTube.

D’altra banda, la llista de realitzadors estrangers escollits en un principi arran d’aquesta pregunta de Silenci? també ha acceptat modificacions i ara hi ha qui cita en veu alta directors locals que ja han fet molts fotogrames demostrant que tenen un estil propi i que són capaços d’il·lustrar una cançó amb imaginació i amb un resultat impecable. Entre els citats hi ha cineastes com ara J. A. Bayona, un exitós debutant amb la pel·lícula El orfanato i que s’ha forjat visualment amb clips celebrats per formacions com ara Camela o OBK, que són en realitat notables exercicis d’estil i homenatges als seus gèneres preferits. Ell mateix assegura que prové “d’una generació de realitzadors que ha crescut mirant els films de Truffaut, les pel·lícules de Spielberg i moltíssims videoclips… Serà curiós comprovar quin tipus de pel·lícules faran els futurs realitzadors, és a dir, la generació que ha crescut mirant Tarantino i Gran Hermano.

Altres realitzadors catalans, com ara Joel Rojas, viuen i veuen el videoclip des de davant i darrere de la càmera. Vocalista del grup de punk ballable i funk-pop mutant It’s Not Not, Rojas forma part, amb Marc Molina, del col·lectiu artístic The Hands. Amb aquest nom han signat clips per als It’s Not Not, per al combo de Vilanova i la Geltrú Tokyo Sex Destruction i per a artistes com ara Cooper. Joel Rojas veu el seu doble vessant professional amb seguretat: “En el meu cas, com que sóc el cantant de la banda és divertit posar-te a l’altre costat i intentar veure de quina manera es pot representar la cançó. Jo crec que la base és fer alguna cosa artística amb, com passa sempre, molt poc pressupost. Et serveix com a “book” i tot i que has fet un clip amb uns recursos mínims, et va bé perquè els altres vegin el teu estil i t’ofereixin nous treballs o et cridin per fer produccions amb un pressupost més elevat”. De fet, la banda del realitzador i muntador d’Igualada forma part del segell Bcore, una entitat discogràfica barcelonina que amb més de quinze anys d’existència ha estat de les primeres a compilar a Catalunya en DVD tots els videoclips de les seves bandes –Bcore 100 (2003)- per celebrar l’edició de la referència discogràfica número cent del segell, i Fruits of the Season (2006). Amb aquesta filosofia, Bcore també va apostar per editar el DVD We should take our chances (2005), en què entre diferents tipus de material de la banda Cabrils Madee s’adjuntaven tots els videoclips que els havia realitzat el director Víctor Rins.

Jordi Llansamà, principal responsable del segell, explica aquestes iniciatives: “Nosaltres fem molts clips a l’any i treballem amb realitzadors diferents. En aquest cas, vam pensar que ja que havíem invertit en els clips, seria una bona iniciativa editar aquests DVD, ja que hi hauria gent que els voldria tenir. Després, amb el pas del temps, veus que això no és gens rentable, econòmicament, ja que, entre altres motius, si la gent vol un clip ara se’l pot descarregar d’Internet. A més, és un material que les televisions i les múltiples webs que hi ha ara poden utilitzar sempre que el necessiten. També pot passar que  les televisions no acabin d’entendre que produccions més atrevides, com ara “Quiromancia”, de Nueva Vulcano, siguin un clip, però en aquest cas després s’ha vist que és un dels videoclips que ha rebut més comentaris favorables”. Aquestes propostes són exemples aïllats, però ferms, del fet que hi ha, com a mínim, la preocupació des d’alguns sectors de no deixar que l’obra es perdi dins del corrent que imposa el mercat de consum. És a dir, que el clip perduri d’alguna manera. També són finestres per on s’enfilen realitzadors d’aquí amb ganes d’imaginar i crear a partir d’una cançó: Kenneth Santos, el duet format per Carlos Royo & Sergi Durán, i Marçal Forés.

El realitzador valencià, però resident a Barcelona, Luis Cerveró també ha contribuït amb el DVD Eclectia (2006) a escriure la seva personal carta d’amor a, com diu ell en les notes interiors, “una de les experiències més boniques del món: la conjunció de música i imatges”. Cerveró, un director amb una posada en escena delicada, amb detalls atrevits i que dóna prioritat als detalls poètics, s’encarrega a Eclectia de fer una selecció dels treballs d’alguns del realitzadors més destacats del panorama estatal. Ell mateix explica: “Allò que és veritablement important a l’hora de seleccionar un grup de creadors és la seva personalitat, la seva mirada. I en aquest sentit era important reunir totes aquelles persones que independentment de la seva opció ètica i estètica fessin bé la seva feina, amb una mirada sincera, coherent i personal”. Entre els noms escollits hi figuren artistes catalans amb una llarga trajectòria dins del terreny del videoclip i professionals amb petjades encara incipients: David Alcalde, el citat J. A. Bayona, Iván Domínguez, Marc Lozano, Benet Román i també pioneres a Catalunya com ara Núria Monferrer i Pilar Sanz (fundadores de l’actual productora Ritaclip! i copropietàries, l’any 1987, de la desapareguda Maru Basamon Producciones, la primera productora especialitzada en vídeos musicals d’Espanya). Tots ells són creadors que continuen operant, amb més o menys assiduïtat, en un format que agraeix la suma de talents i l’abordatge des de perspectives fresques.

Productores barcelonines de fornada jove com ara Nanouk Films han aglutinat al seu voltant personalitats com ara el mateix Luis Cerveró i realitzadors amb l’ull de Lope Serrano, Álex Villagrasa i Víctor Carrey. En el seu currículum hi figuren des de clips per a Andrés Calamaro fins a aconseguides recreacions de temes de bandes d’aquí com són Mishima i Gallygows. “El pressupost -assegura el productor Oscar Romagosa- és molt petit, de vegades ínfim, però per a una productora és molt interessant fer clips, sobretot quan comença. Et serveix per entrar en contacte amb molts realitzadors, per veure com treballen i, de passada, et permet elaborar una bobina amb tots els treballs que vas fent. A més, és un treball molt artístic i crec que val la pena invertir temps i esforços per fer aquestes petites pel·lícules”. Romagosa afegeix: “L’èxit dels DVD The Works of Directors va possibilitar que molta gent s’adonés de cop de qui eren Gondry i Cunningham i també va incentivar la idea que els clips podien arribar a ser un producte per comercialitzar. Un realitzador amic meu estava molt enfadat quan va veure que sortien aquests DVD perquè deia que ara molts copiarien l’estil de Gondry. Jo penso que tenim realitzadors molt bons aquí i que hi ha un gran respecte i interès pel format que ha anat creixent i evolucionant a mesura que s’han obert més possibilitats per accedir als clips. És clar, sempre et pots trobar gent que no considera els clips tan seriosament, però imagina’t tota la gent que està pujant ara. Molts són joves que tenen tots els mitjans per fer un clip a casa, que tenen una cultura visual brutal i que fa molts anys que dissenyen com serà un clip”.

Davant l’oferta ingent de realitzadors, també hi ha segells que prefereixen concentrar-se en molt pocs artistes per donar una marca especial als clips dels seus grups. Bankrobber compta amb els efectius de Pol Ponsarnau i Raúl Cuevas per atorgar una singularitat a les seves produccions de vídeo. Xevi Riembau, un dels responsables d’un segell que batega entre la Bisbal de l’Empordà i Barcelona ho argumenta: “Nosaltres quan pensem en realitzadors, apliquem la mateixa filosofia que quan pensem en els artistes que reclutem. Sempre hi ha d’haver també una vinculació especial. Per a nosaltres els clips són importants perquè ofereixen una imatge concreta del músic o del grup, ens permeten moure la cançó pels mitjans, fins i tot quan el disc ja no és novetat, i generen drets d’autor. Confiem amb els clips com a mitjà de promoció i sense trair el concepte artístic.”

PLA FINAL

Encara es pot demanar més repercussió per als clips, més difusió, però actualment revistes amb la popularitat de Rockdelux, Ruta 66 o MondoSonoro ja inclouen una secció de clips. Programes de televisió com ara l’esmentat Silenci? (C33), Fórmula Videoclips (urbeTV), El retrovisor (urbeTV), Ritmes.clip (C33), Bad Music TV (l’Hospitalet de Llobregat i la xarxa de televisions locals), Òrbita Música 1 (xarxa de televisions locals) o Loops (C33) exhibeixen videoclips antics i nous i, en alguns casos, fan reportatges dels realitzadors del moment, tant locals com estrangers. A banda, del 31 de gener al 4 de febrer d’aquest any es va fer la primera edició del Musiclip, un festival dedicat integrament al videoclip. I Festivals com ara el Diba (Digital Barcelona Film Festival) dediquen seccions senceres a parlar dels creadors, productores i col·lectius més influents i innovadors del moment dins d’aquest camp.

Mentre arribem al final d’aquestes línies, els brillants Antònia Font presenten el seu nou disc Coser i cantar i l’acompanyen d’un DVD amb els seus clips, com ja van fer en el disc Taxi (2004). És un detall que afegeix relleu a la personalitat de la banda mallorquina i valida la sensació que el clip continua sobrevolant la idea d’instrument només merament promocional per esdevenir un pinzell amb possibilitats artístiques. Ha plogut molt des que el realitzador català Sergi Capellas va signar aquell llunyà “La estatua del Jardín Botánico” (1983), reconegut com el primer videoclip fet a l’Estat espanyol. Des de llavors i fins demà mateix, el clip es continua articulant a través de nous canals de distribució i d’ulls nous que s’han educat amb referents diferents. En qualsevol cas, val la pena continuar observant el videoclip  com un quadre obert, nu, amb la possibilitat de ser tacat, esquitxat o manipulat sense prejudicis i amb un criteri final. En el fons, només és tracta de saber “mirar”, de voler “mirar”.


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Daniel: Muito bom. Muy Bueno!
  • enric: Grácies Ramon. Ho descrius amb molta profunfitat i bellesa.
  • Bani: He sentido a menudo las mismas cosas pero jamás hubiera sido capaz de expresarlas tan bien… Una abraçada
  • Capi: M’ha encantat.

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )