Cap banda de tribut hauria de tractar de calcar la imatge del grup al que ret homenatge si l’objectiu és musical. Si s’ha passat per alt aquesta circumstància, cap banda de tribut hauria de superar l’edat dels membres del grup al que ret homenatge en el moment que els recrea. Dit això, només els Smoking Stones són més joves que els Rolling Stones, cosa que tampoc té massa mèrit. D’altra banda, és un senyal de bon sentit no embotir-se en els vestits galàctics de Ziggy Stardust per més fan que siguis de David Bowie, i els Aladin Spiders compten amb una bona dosi de sentit comú. En això de les bandes clòniques només hi ha una prova, la del cotó, si és que m’admeteu l’adaptació catalana del clàssic eslògan: tancar els ulls. Superen la prova: Cosmic Band (Janis Joplin); Aladin Spiders (Ziggy Stardust & The Spiders from Mars), i Crazy Diamonds (Pink Floyd). Tot i així, el públic congregat a Bikini (nostàlgics, fans fatals i jovent frapat pel so de l’època dels seus pares i/o avis) va aplaudir, cantar, cridar i ballar (això últim, només una miqueta, que som a Barcelona). Personalment, no deixa de ser paradoxal, sinistre i una mica esfereïdor això de ballar el so del flower power, el rock i la psicodèlia sense que ni una sola línia de fum travessi la sala. So recreat en un ambient higienitzat i, com no podia ser menys, fragant de perfum car i after shave de marca. Un favor, si d’aquí vint anys em dóna per reivindicar el so dels 90 foteu-me una cleca. La música del nostre temps és la del present, sempre. //
Marta Solé
