El concepte de Labrigada és més que estimulant. A partir del binomi Dylan, Nick Drake i l’americana de The Band i Cleam Snide (entre molts altres), construeixen un discurs replè de la lluminositat del primer Serrat i del Pep Laguarda de la “Brossa d’ahir”. Sincerament, crec que la manera més perfecte d’arribar a l’inconscient col·lectiu és combinar el que és global, amb la tradició local, a més de tenir un segell personal. El grup vilanoví té els dos primers punts, el tercer s’adquireix amb el temps. “L’obligació de ser algú” (títol genial) és un disc ple de referències foranes de les últimes dècades però sempre tenint un peu en el que significa viure aprop de la mediterrània. La producció és més que excel·lent, fins i tot a vegades, l’exuberant mescla de vents i d’instruments acústics ajuden a remuntar algunes cançons un tant ensopides. En general, però, gran part de les cançons es mantenen pel que són, madures reflexions en clau de folk, ideals per escoltar en dies radiants i primaverals. Un grup totalment professional i exportable que com a molt hauria de treballar una mica més les possibilitat expressives de la veu. Per cert, la versió de “Famous” bategada com “Si vull marxar” és el paradigma de com portar una versió al territori personal. //
Rubén Martínez Paredes
