Entrevista: Ramon Rodríguez (The New Raemon)

Nat 46 sep_09 Jac Cirera

“L’escena actual serà un referent”

En un dinar relaxat a Cabrils, les filles d’en Ramon Rodríguez somriuen quan el seu pare pronuncia els noms de Bob Dylan o Jeff Buckley (els encanten). El líder de Madee, creador del segell Cydonia i impulsor del recent projecte “The New Raemon”, ens explica que llegeix un llibre per setmana i que no para d’escriure noves cançons. Fem un repàs al seu extraordinari moment creatiu.

Autodidacte, t’interesses ben aviat per la música. Fent una mica de psicoanalista, quins són els records de la infància que creus que et van conduir a aquest món?

De petit volia ser actor. A casa sempre hi ha agut molt de cinema, els meus pares treballaven en el món del vídeo i teníem una càmera vídeo 8 amb la que fèiem pelis amb els amics. Fins i tot vaig fer doblatges dels 16 als 19, però vaig tenir la primera filla i vaig buscar alguna cosa que comportés més beneficis; el doblatge era molt irregular. D’altra banda, el meu pare posava sempre discos del Bob Dylan, dels Beatles o del Serrat. Hi havia molta música a casa, molt de vinil. I jo els posava seguint les instruccions del meu pare per no ratllar-los. També vaig tenir una època heavy… Però no va ser fins que vaig escoltar els Clash, quan tenia uns 13 anys, que vaig decidir que allò era el que volia fer.

Arrel d’allò, amb una guitarra espanyola que ma germana no feia servir, vaig començar a fer classes. Quan vaig aprendre les quintes i em vaig adonar que amb allò ja podia tocar totes les cançons dels Ramones, vaig dir: “Val, amb això ja en tinc prou”. I vaig començar a tocar sol. Llavors em vaig posar a composar alguna cançó senzilleta de tres o quatre acords i vam muntar el grup amb en Lluís.  Després es va apuntar en Pep i ens varem passar 12 anys al garatge de mon pare assajant.

El primer projecte va ser Madison?

Hi havia hagut molts grups anteriors amb el nucli aquest d’en Lluís, en Pep i en Ramon, i amb altra gent desfilant, fins que no va entrar en Capi i vam crear Madison. Vam fer dues maquetes. Llavors va entrar l’Adam i vam fer el primer disc de Madee.

Des d’aquell projecte la gent involucrada ha canviat?

No, hem seguit sent els mateixos. En Marc va entrar al segon disc de Madee, però ja havia tocat en un grup anterior que teníem de versions: The Submarins. Tocàvem versions de Pixies, Faith No More i Nirvana per passar-ho bé.

La gent no ha canviat. I les idees? Des de Madison a Madee com heu evolucionat?

Han anat canviant conforme escoltàvem noves coses. Al ser autodidacte aprens escoltant discos, analitzes les cançons i veus el que t’agrada i el que no. De fet, a mi o m’agrada sencera una cançó o no m’agrada. En aquest sentit, no em considero un compositor. Jo escric cançons, potser senzilles, però el fet d’estar amb un grup com Madee en el que les sis persones aporten idees i ens entenem molt bé, fa que el producte final acabi molt enriquit.

He sentit que sou molt metòdics alhora de preparar els concerts. Que té de cert això?

Som un equip. Podem tocar millor o pitjor, però si no hi és el Marc, que és el nostre tècnic de so, la cosa no sona igual. I si poguéssim tenir tècnic de monitors, el tindríem. Posar-se en un escenari és una responsabilitat: la gent ha pagat per veure’t. Jo intento passar-m’ho bé i que la gent s’ho passi bé, tot i que a vegades amb Madee és difícil perquè la musica és introspectiva i reflexiva. La qüestió és que tens una responsabilitat i ho has de fer bé, has d’interpretar bé el teu paper. Hi ha molts companys de generació que això ho apliquen a la perfecció, tu pots veure els Half Foot Outside en directe i flipes de lo bé que toquen, o els Nueva Vulcano, són gent que estan tot el dia assajant, i després fan uns bolos genials.

Com sorgeix Cydonia?

Sorgeix perquè no ens fitxava ningú, una mica com passa a tots els grups quan comencen. Tu envies maquetes, penses que el que fas és el millor del món, però ningú et respon o et responen però no els hi interessa. I vam decidir treballar-nos-ho nosaltres, gravar-ho bé i formar el nostre propi segell. I just llavors Bcore es va interessar… Ironies de la vida! I vam poder editar els primers tres discos de Madee així. Per mi Bcore és un cas bastant insòlit en la indústria discogràfica. En Jordi és com una formigueta, ell fa la seva però va sobrevivint. És un referent.

Cydonia para durant un temps… Per què?

Em vaig sobresaturar de feina, sóc una mica hiperactiu. A més, molts dels grups que vaig editar en aquella època tampoc tocaven. És molt difícil quan hi ha certa aposta, quan actues una mica de mecenes i els grups que edites no surten a tocar. Llavors la gent no els coneix, no es venen discos i es difícil portar els projectes endavant.

Has notat algun canvi, en aquest sentit amb l’aparició del Myspace i altres mitjans de promoció que ofereix Internet?

Jo crec que si que s’ha notat. Alguns grups han pogut treure disc arrel d’això. Crec que Manos de Topo n’és un cas i és un grup molt interessant. De totes maneres jo sóc defensor de la premsa escrita, crec que és la millor manera de contrastar, i si pots escoltar alguns temes pel Myspace millor perquè tens una idea abans de comprar el disc. Abans compraves un disc i te la jugaves; havies de descobrir quin crític musical era més afí als teus gustos per tenir una sospita del que et podia agradar. Tot i que crec que el Myspace va tenir el seu boom, nosaltres hem utilitzat tant el Myspace com el Fotolog per promocionar gires i ens ha funcionat.

I ara un Nou Ramon? Com es això d’escriure cançons sobre experiències sentimentals? A part de creatiu, que això ja ho hem vist, és difícil? Terapèutic?

Jo només sé fer cançons sobre coses que he viscut. I fer una cançó sobre algú que desconec em sembla arriscat, perquè és molt possible que escriguis una cançó que realment no transmeti res. És un pal que t’hagin de passar certes coses perquè vingui la creativitat, però en el meu cas és com funciona. El que si que he intentat en aquest sentit és filtrar el fet que aquestes experiències puguin semblar dolentes o violentes, i mostrar també altres aspectes positius com en el cas de ”El cau del pescador” amb l’amistat.

Inspiren més les experiències negatives que les positives?

Sí, el que passa és que poden inspirar en el bon sentit. El “no hay mal que por bien no venga” és una realitat. Tot depèn de com et prenguis les coses. Si tens una experiència negativa i t’agafa per autodestruir-te, que és el més típic, no aprens res d’aquesta experiència. Però si hi reflexiones, crec que en pots aprendre o extreure’n art també. La gent s’hi pot sentir identificada, pot significar una ajuda. Quan això passa et sents molt satisfet.

“A propòsito de Garfunkel” és un disc pessimista o optimista?

Molta gent m’ha dit que és un disc pessimista, però jo penso que és optimista a sac, el més optimista que he fet. El que passa és que està escrit sense amagar les coses lletges; la vida és així. La majoria de cançons sentimentals que escoltes per la radio són mentida. I crec que no cal amagar res; la gent pateix, la gent pot estar malament i pot estar bé també.

Per què aquest títol?

Està clar que Garfunkel és una noia. Tot bé d’una broma. Algú va dir: “Tu Garfunkel”. I a partir d’aquí vaig començar a investigar sobre Simon & Garfunkel. En aquest disc, varies vegades, primer he pensat en el títol de les cançons i després les he desenvolupat. El fet és que vaig descobrir que realment Simon & Garfunkel actuaven com una parella sentimental, es necessitaven, tenien gelosia, és ningunejaven, etc.. A partir d’aquí vaig construir això com una relació sentimental on jo sóc Garfunkel i tu ets Simón, en un món imaginari on els personatges són veritat. I també és una manera de reivindicar discos que es van gravar fa 30 o 40 anys que són boníssims i sonen millor que ara.

I la fusió amb membres de Standstill? Quina és la relació?

Això és més un tema d’amistat: érem companys de segell… I típic: “la cabra tira al monte” i et vas fent amiguets. Amb el cas d’en Falkner, primer vam ser amics, i arrel de que el fitxés (Sanpedro), em va estar fent la punyeta: “Va tio has de fer un disc i jo te’l produeixo i serà lo millor del món” Ell ho viu molt, però hem va dir que ho havia de fer en castellà. Jo li vaig dir que ho provaria però que em feia por. Vaig començar a fer maquetes i quan vaig veure que la direcció que prenia la cosa li agradava, vaig fer com trenta cançons. Li vaig anar passant demos, i quan ell se n’anava de gira se les emportava per escoltar-les i treballar-les. Es veu que el Ricki Lavado es va fer una còpia i llavors, un dia, vaig rebre un SMS seu que em deia: “Em flipa, i munta-t’ho com vulguis que el bateria sóc jo”. Llavors que volies que li digués? Que no? El millor és que és molt fàcil treballar amb ells. És diferent que amb Madee on fem les cançons tots sis i jo faig una mica de director artístic, fent de pre-productor abans de que en Santi ens faci la producció total, m’implico molt. En canvi amb els Rikis jo faig les cançons i m’oblido del tema, i quasi sempre em sembla bé el que ells fan.

Intueixo cert ambient familiar al Maresme?

Som de poble, una mica més despreocupats. Jo vaig estar molt de temps volent estar a la moguda de Barcelona i ser com ells i això no m’ha aportat cap benefici al final, perquè veus que no ets ni millor ni pitjor, senzillament som d’una altra pasta. No ens ho prenem tant en serio. No cal passar-ho malament per voler ser el més guai i tenir el grup més guai.

Què destacaries de l’escena musical metropolitana de Barcelona?

Jo crec que hi ha molt nivell, grups d’altíssim nivell que toquen fora i la gent flipa igual, ja sigui Standstill, Nueva Vulcano, Manos de Topo, Mishima,… I m’agraden tant o més que els artistes de fora que em puguin agradar. Això a mi no m’havia passat mai abans. Potser m’havia passat amb “A Room With a View” o amb “Aina”, però clar, t’estic parlant de grups que cantaven en anglès, i ara t’estic parlant de grups d’aquí que canten en català o en castellà. Això és positiu, perquè una mica recuperem la identitat musical. Tots vam créixer cantant amb anglès perquè els referents que teníem cantaven amb angles. Ara s’ha perdut això, s’ha trencat aquesta barrera, i jo crec que els grups que vinguin d’aquí 15 anys tindran uns bons referents, serà una escena per recordar.

Al setembre nova entrega de The New Raemon?

Si, és un maxisingle que ja està gravat amb algunes d’aquelles trenta cançons de les que parlàvem. La idea és treure aquest al setembre, un al maig amb sis temes més i després treure-ho tot amb un sòl cd com a rareses al final de l’any que ve. Més que res per poder fer concerts més llargs. Per cert, el primer concert de The New Raemon va ser a l’Hipersons.

D’altra banda estic escrivint noves cançons per un nou disc. Ara tinc escrites quatre cançons. Una està penjada al Myspace: “Cuaresma”. M’agradaria que pogués sortir al gener. Aquest cop el gravaré amb en Santi Garcia, i en Santi vol que jo toqui tots els instruments del disc. Però em fa una mica de por, està bé com a experiment, però ho hem de gravar en 8 dies i ja veurem.

I amb Madee?

Hem de gravar el següent disc el maig, que s’ha d’escriure encara. Potser abans fem una gira Europea amb en Jeremy Enigk (Sunny Day Real State), no es segur encara, però ens agradaria, perquè fora només hem tocat a França. També estaria bé fer una gira abans de composar, perquè seria una setmana seguida d’assajos i dues de bolos. I tornaria al local a dalt de tot, en forma.