Skip to content


Entrevista: Víctor Velasco – Sones

Escrit el 24/03/2008 per admin a la categoria ENTREVISTES.
Tags: , , .

Nat 56_sep_08 Marta Solé

“Una nova cultura musical”

Quan semblava que la coherència havia desaparegut dels espais musicals —tret d’escasses i honroses excepcions— arriba aire fresc a les nostres orelles, desenganyades de sentir un cop i un altre el mateix disc ratllat.  “El nostre paper és apropar la cultura al públic”, arriba a repetir fins a quatre vegades en cinquanta minuts Víctor Velasco, un dels socis fundadors de la cooperativa musical Sones. Manos de Topo, Le Pianc, Giulia y los Tellarini o Albaialeix són part de la seva tarja de presentació.

Dieu que aprofiteu les noves possibilitats de mercat i nous models de negoci. Què heu vist vosaltres que els altres no han sabut veure?

Està tot molt potes enlaire, ara. En realitat, nous models de negoci súper clars, sòlids, que existeixin ja com a negoci que doni diners, no n’hi ha. Poden existir coses com l’iTunes, que no deixen de ser un transvasament del model físic al digital. Hi ha moltes coses noves, com per exemple el Myspace, que serveixen per fer promoció i donar-te a conèixer però no són negocis en sí. Com a possibilitat clara, pots conèixer més gent. Sobretot noto mogollón que tothom va adquirint una cultura musical més àmplia, hi ha més interès i per tant més públic. Un públic que abans no existia o que estava limitat a un sector molt concret. Hi ha més publicacions, blogs, xarxes de recomanacions a través de botigues… Al final hi ha una súper atomització, que no saps per on començar però crec que això és bo. És una possibilitat. Hi ha gent que ho veu com una amenaça i jo penso que ara és un moment que tot està potes enlaire i que falten anys encara perquè la cosa es regularitzi una mica però que acabarà sent això. Tothom acabarà tenint molta més cultura, accés a tot i hi haurà molta més cultura musical  i crec que d’això es tracta en el fons, és positiu també per la creació. Si tothom té més coneixement es poden fer propostes més interessants.

A això us referiu quan dieu que vosaltres us dediqueu a la cultura o no només a l’oci?

Doncs sí. Nosaltres veiem que hi ha empreses del sector que, sense deixar de treballar en el sector de la cultura, viuen en altres termes: omplint els espais amb una de les que diuen avui dia que és una de les principals fonts de negoci, l’oci. Sembla que ara tot el que et pugui sobrar s’ha d’invertir en oci. No pot sobrar ni un duro. Amb el que et sobri  sempre podràs anar al cinema encara que sigui el dia de l’espectador. Nosaltres no treballem tant de cara a l’oci, que ens sembla molt bé, no volem donar un concert més sinó que sempre volem afegir un valor cultural al darrera. Que després es pot encabir dins del gran sector de l’oci perquè anar a un concert no deixa de ser-ho? Es pot entendre així. Però nosaltres quan muntem un concert o una producció el que intentem és no buscar un pla de màrqueting sinó que volem un valor cultural al darrera i no només hi ha la part econòmica, que també la necessitem per viure, evidentment.

Recuperant el que deies al principi dels públics, quines noves sensibilitats esteu detectant en consonància amb la vostra feina?

Sí per aclarir-nos ens hem de definir demogràficament parlaríem d’un públic que va dels vint als quaranta-cinc. Menys de vint és molt puntual, penso que aquesta generació continua sent un misteri, i de vegades sembla que es quedin amb el politò. Nosaltres tampoc, als vuit a o als dotze anys, teníem un criteri ni una cultura però aquesta gent tenen la possibilitat i en canvi es queden amb allò altre. Aniran despertant una miqueta o els mitjans d’imbecilització tenen tanta força que es quedaran allà? No ho sé. El que nosaltres detectem en el sector d’entre vint i trenta, per dir alguna cosa, la “generació mondosonoro” per entendre’ns, és que sempre havia tingut un interès però que en els últims cinc anys ha obert els seus horitzons d’una manera molt bèstia. Abans estar interessat suposava un esforç i potser hi havia gent que als trenta abandonava i es quedava amb allò de “la meva època” i llençava la tovallola i ara crec que passa al contrari perquè hi ha més accés. I la gent s’acaba interessant fins molt més enllà. Potser acabem tots als setanta anys descobrint noves músiques i anat a concerts, espero. Seria meravellós.

De fet, a l’últim fòrum de Nativa, Dani de Producciones Doradas va dir que els festivals envelleixen així com els seus públics i els seus cartells. És un fenomen generacional?

Una miqueta sí que ho noto però alhora també vas descobrint grups joves de vint-i-un o vint-i-dos anys que tenen una cultura musical que flipes. Potser per a aquesta gent si no existissin els mitjans que hi ha ara els seus grups no serien tan rics en influències ni tindrien una proposta tan clara.

La música ha perdut la innocència?

No, jo crec que la música sempre és innocent i també no innocent. N’hi ha dels dos tipus. La no innocent és la que està encarada a vendre. Potser podem muntar aquí una classificació nova. La música innocent és la que es crea al local d’assaig o un tio sol a casa creant una proposta que és el que els surt de dintre. I en aquesta música n’hi ha que té més interès i n’hi ha que menys.

Han canviat els mitjans per aprendre, tocar i escoltar música, però també ho han fet els mitjans per descobrir-la. Havent-hi molt més on triar, la feina es deu tornar complicada a l’hora de separar el gra de la palla…

Sí i no. Separar el gra de la palla és una cosa súper fàcil i súper ràpida. Això de seguida ho veus i ho notes. Ara arriben pocs cedés, i molts e-mails dient-te “métete en mi myspace”. És molt més còmode, jo ho recomano a tothom, i és més enriquidor i trobes grups que d’una altra manera no haguessis arribat a conèixer mai. Jo m’ho passo molt bé. Tinc poc temps, menys del que m’agradaria per sentir i descobrir. Però a mi em sembla molt bé, no és cap dificultat.

A Sones sou moltes coses a la vegada. Anem per parts?

Som una cooperativa creada ara fa un any i poc, on acaba cristal·litzant la feina de moltes persones durant molts anys. Treballem diverses línies. Està la discogràfica, a l’estil clàssic de tota la vida. Avui en dia, encara que no es venguin discos, encara de cara als mitjans, al públic i als programadors, el disc acaba sent com una espècie de passaport que s’ha de tenir encara que després es venguin quatre còpies. Aquí encara funcionem amb aquesta mentalitat. També fem la distribució digital a través d’un afegidor de continguts. Pel que fa a la part del directe, portem la part del directe dels grups que editem. Invertim per treure un disc però perquè vindran una sèrie de concerts darrera. També portem grups estrangers a través d’acords.

I funciona al revés? Els vostres surten a fora?

És més difícil sortir a fora que entrar a dintre. Ara amb Giulia y los Tellarini sí, però ha d’haver una història com aquesta pel mig —interpretar el tema central a la nova pel·lícula de Woody Allen— perquè passin aquestes coses. Has de funcionar molt bé aquí perquè s’hi fixi algú de fora.

També funcioneu com a promotora…

Sí, també hi ha les produccions pròpies, com vam fer amb Manos de Topo i Facto Delafé a l’Apolo o això que fem ara a l’Auditori de Los Planetas, La Leyenda de los Planetas. L’avantatge que tenim és que no hem de suportar una infrastructura molt gran, currem moltíssimes hores al dia, suem tinta, però al final podem dir que quan fem una producció pròpia és perquè ens agrada. És el que deia abans del valor cultural, el nostre estil al treballar la música és molt obert, eclèctic, i que sempre hi hagi un punt de distinció respecte dels altres, amb tota la humilitat del món. No fem moltes coses, intentem fer soroll però poc a poc.

A banda, les vostres propostes arriben en un moment propici, en plena guerra de festivals i promotores…

Sí però a nosaltres és com si al Sant Andreu Futbol Club li parlen dels fitxatges que estan pagant el Barça i el Madrid quan el teu objectiu és pujar a tercera, però amb la nostra dignitat.

Tornem a l’estructura de Sones…

Sí, tenim la part d’editorial que és una part molt necessària que molts segells descuiden limitant-se a fer co-edicions amb una gran. Nosaltres signem percentatges amb els grups que són molt més favorables i estem molt perquè les cançons surtin a espots o cinemes, de cara a que l’editorial també generi. La part de premsa i promoció, hem aprofitat l’experiència que ja teníem per fer coses com l’InVICtro, o el Dj’s Contra la Fam. Prestem aquest servei a alguns projectes molt concrets.

I la relació amb La Colazione?

La Colazione és un projecte conjunt, que va néixer com a joint venture, entre l’estudi Maik Maier i el segell, abans que existís Sones. Ens estàvem adonant que hi havia molts grups que ens encanten i que estaria molt bé que hi hagués una mena de plataforma perquè editessin un disc, fessin un disc, hi hagués un intercanvi. La Colazione funciona a tres bandes, tothom inverteix una part i tothom té una participació igual: l’estudi, la discogràfica i el grup. És una cosa súper justa i honesta per tothom, que vam començar a fer amb Manos de Topo, ara ho estem fent amb Albaialeix, Giulia y los Tellarini, ho farem també amb Le Pianc…

La mateixa manera de funcionar que a Sones…

La Colazione, en realitat, era com una marca, una manera de fer les coses però no tenia una infrastructura. En el moment en què el segell creix i es converteix en Sones, els grups de La Colazione es beneficien de l’ampliació. La Colazione en definitiva és una manera de fer les coses gestionada per Sones.

Com funciona aquesta cooperativa des de que un grup us envia un enllaç o una maqueta fins que grava un disc amb vosaltres?

Els veiem en directe, com qualsevol altra discogràfica, coneixem el grup, busquem que hi hagi una bona sintonia personal i, després, ens ha d’agradar a tots, a nosaltres i a l’estudi. Tots els grups que traiem és perquè ens han flipat a tots. Totes les decisions es prenen de manera molt conjunta. Mai s’ha tret una portada o un single que el grup no vulgui, vull dir que la participació del grup en cada decisió que s’ha de prendre és súper elevada. La feina bruta, les gestions, la fem nosaltres, perquè el grup no deixi de tocar, assajar i fer cançons. Però tots es senten el disc seu.

Vosaltres, que enteneu la música també com a servei, com ho feu lligar amb el concepte de negoci?

Nosaltres no parlem des del punt de vista del creador sinó del de la indústria, si és que podem parlar d’indústria, que això seria un altre debat. Jo el que vull dir en aquest sentit és que moltes vegades la música es ven com un producte d’oci i nosaltres tenim l’obligació de donar a conèixer els nostres músics a tantes persones com sigui possible i apropar la cultura al públic. Aquí entra el paper de servei. Sí que hi ha d’haver un rendiment econòmic per poder sobreviure, però sempre ha d’estar dins d’uns marges. Aquesta manera de funcionar és súper lenta, molt difícil, et trobes portes tancades cada dos per tres. Hem picat pedra però comencem a veure els resultats. No s’ha de tenir aquesta ànsia per créixer tant i tant i tant. Ho gaudeixes més.



Últims comentaris

  • Guillem: A la presidenta de la Fundació Macba, Ainhoa Grandes, que demana que es freni el “desnonament”...
  • Teresa Sanz Coll: Reflexió i posicionament importants per la cultura i la ciutat. Cal implicar-nos
  • tecasoft: la musica siempre vivira en nuestros corazones
  • Skum: A quina directora i a quines justificacions et refereixes? De la direcció del MACBA ara mateix s’en...

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )