Nat 43 mar_08 Marçal Lladó
Un retorn efímer
Deu anys de silenci i un retorn fugaç, només per dos concerts. Fromheadtotoe van tornar a existir per uns moments, recordant-nos des de l’escenari per què els seus directes eren considerats els millors que es podien veure a la Barcelona dels 90. Raquel Pasqual i Rafa Molina, que van formar el grup després de liquidar Childhood, ens expliquen el per què d’aquest retorn puntual i també com veuen la música des de la barrera, ara que cap d’ells està al capdavant d’una banda. Els acompanya el baixista Pere Fernández, que juntament amb el bateria David Martínez completa la nòmina de participants en el retorn de Fromheadtotoe.
Com es va forjar el retorn de Fromheadtotoe?
RAFA Tot va néixer el dia de l’últim concert de Collision. En Pere i jo vam pujar a fer un tema amb la Raquel i vam comprovar que encara hi havia química. Se’ns va posar la pell de gallina! I aquella mateixa nit vam decidir fer un concert.
PERE De fet, va ser en David que va muntar una gran trola. “Mira, Raquel, que al Rafa li molaria…” “Escolta, Rafa, que la Raquel i el Pere s’apunten…” I ens va liar a tots en vuit minuts, jugant al telèfon tonto.
Ha calgut assajar molt o encara recordeu les cançons de memòria?
RAFA El problema és que no em sé les cançons!
RAQUEL S’ha assajat molt, perquè no es tractava només de fer els concerts. Nosaltres presumíem de tenir un molt bon directe, tampoc podem sortir ara i fer el ridícul.
PERE Fromheadtotoe tenia la reputació de fer els directes més brutals que es podien veure llavors a Espanya. Per tant, ni es plantejava fer dos bolos i que sigui el que Déu vulgui. Hem fet dues tandes d’assaig prolongades, en Rafa pràcticament s’ha quedat sense Nadal per venir a Barcelona a assajar.
I tanta feina no us deixarà amb ganes de més? A ningú se li ha acudit portar un tema nou?
RAQUEL No, això ja es va parlar en el seu moment. Tothom té claríssim que són dos concerts i que tothom ha de sortir a l’escenari content pel que està fent i no pel que vindrà després.
RAFA Allò de tocar com si fos l’última nit aquesta vegada és més veritat que mai.
Amb quina etapa del grup us sentiu més còmodes ara? A l’hora de plantejar els concerts, heu tirat més cap a l’època més dura de Bcore o en canvi heu preferit l’etapa més melòdica de Subterfuge?
RAFA No estic d’acord amb aquesta separació, perquè a l’etapa de Subterfuge també hi havia canya, i si escoltes l’últim disc és el més cru que tenim… I en canvi, al segon disc que vam fer a Bcore hi ha quatre temes en acústic. Per aquests concerts hem fet una selecció dels tres elapés. Cada disc era un pas estilístic, però mantenint l’essència de Fromheadtotoe. Divine té coses bones, com el fet de gravar en directe tots junts. És el més fresc però també és més limitat a nivell de so. I’m the fuel sona millor, i Fromheadtotoe uneix les dues coses i consolida l’estil propi, vam aprendre a ser més concisos i vam treure molta palla.
RAQUEL Poc a poc anàvem canviant les coses que no ens agradaven i també anàvem millorant com a compositors. Però això no treu que al Divine hi hagi cançons que m’encanten, amb un sentiment més immediat.
I el canvi de Bcore a Subterfuge en què es va notar, doncs?
RAQUEL Va ser una qüestió purament logística. Al principi anàvem a tocar en uns llocs on ens veiem limitats, amb sort hi havia un equip de veus i t’havies d’espavilar. El pas a Subterfuge ens va permetre tocar en condicions i que la gent escoltés realment el que volíem fer. I això fa que gaudeixis molt més la feina que fas.
RAFA El públic només es queda amb el canvi de companyia discogràfica, però va ser un pas endavant en general. Vam agafar una oficina de management, un tècnic de so, un roadie… De concerts sempre n’havíem fet molts, però vam guanyar en qualitat.
Les expectatives creades per l’etiqueta d’eterna promesa van pesar en el final de Fromheadtotoe?
RAQUEL Del concepte “eterna promesa” jo em quedo amb la primera part, amb “eterna”. Pel tipus de música que fèiem, ja és prou excepcional tocar al Festimad davant de 8.000 persones sota el sol. Si em quedo en “eterna promesa” doncs encantada.
RAFA A mi el que em fotia era que ens encasellaven entre els grups que havien nascut després del boom de Dover. Era el grup més conegut de l’època, d’acord, però quan ells van treure el primer disc nosaltres ja havíem girat bastant.
Quins van ser els moments àlgids de la història del grup, segons vosaltres?
RAFA Amb el temps t’ho mires tot en conjunt, però sí que va ser important passar per l’escenari gran del Festimad. Tota la gira de I’m the fuel va ser molt forta. I també els BAM, crec que amb Los Planetas som el grup que hi ha tocat més vegades. Va ser impressionant una actuació al Moll de la Fusta, on veies cares mirant-te més enllà del control de so.
Fromheadtotoe tenia un segment de fans que sempre defensaven els concerts acústics…
RAFA Els acústics et vénen de gust a vegades, però sobretot et serveixen per les facilitats. Pots fer una gira amb pocs mitjans, en llocs petits o sense tècnics… De fet, fins i tot vam gravar un acústic al Cafè del Sol per la Radio 1 de la BBC, amb un públic format per guiris i els tècnics gravant per allà. Vam fer quatre temes i va ser molt divertit.
RAQUEL L’entrevista era de nivell. “¿Esto de Licking finger por qué es, porque eres lesbiana o qué?” Les preguntes anaven per aquí. A més, com que anava rapada…
Per aquests concerts de retorn la Raquel podia haver recuperat el look de l’època…
PERE S’havia especulat amb la possibilitat d’una calba d’atrezzo però ho vam descartar.
RAFA Però fins i tot en vida de Fromheadtotoe la Raquel ja s’havia deixat sus greñitas, però la gent segueix associant la nostra imatge amb el seu cap rapat.
RAQUEL Sembla que la part estètica no compta, que estàs més pendent del que fas musicalment, però resulta que tothom es queda amb la part visible, la calba.
Com hauria estat un quart disc de Fromheadtotoe?
RAFA Si haguéssim fet un quart disc hauria estat una barreja de tot, amb coses més viscerals però també treballades. L’hauríem gravat en directe com el primer però en analògic com el tercer.
Després de Fromheadtotoe, la Raquel ha estat al capdavant de Collision. Tu Rafa, en canvi, has tocat menys…
RAFA Jo només volia muntar una banda amb una persona, en Paco Jiménez, tècnic de Fromheadtotoe i de qui sóc fan com a guitarrista. Assajem per Guadalajara amb el bateria de Hollywater, en Luis Casanova. Ens diem The Sound Pressure Level Hazard. Però durant aquests anys només hem fet un bolo i n’hem suspès tres.
I ara Collision també s’ha acabat…
RAQUEL Amb Collision vaig necessitar fer una parada tècnica per pensar què volia i com ho volia fer. Tenir una banda requereix tenir temps i prestar-li molta dedicació, perquè quan ensenyes la feina n’has d’estar satisfet. Estar en una banda a vegades és una sort i a vegades és un llast. I com que a sobre els músics tenim un caràcter fort, doncs de cop no pots més i ho has de deixar. Ara la meva idea és tirar endavant un projecte, però l’estic pensant més que no pas posant en marxa.
Quin paper juga la música en la vostra vida quotidiana? A casa, a la feina…
RAFA Jo no puc estar treballant a l’ordinador amb la música posada, és impossible. Tinc un iPod però no el porto pel carrer. Pel que sí que utilitzo la música és per conduir, sobretot en viatges llargs. Això sí, no segueixo les novetats, no m’assabento de res, l’altre dia vaig agafar el Mondo Sonoro i no coneixia ningú. De fet, les entrevistes als grups no m’interessen gaire, i suposo que per això m’he perdut coses. I com que visc fora de la ciutat, costa més que m’arribin les coses, no
veus cap cartell de concerts a Chapinería. Però em compro més discos, ara m’estic fent la discografia completa de Black Sabbath.
PERE Jo quan estic “currant” de traductor no puc escoltar música, em desconcentro molt. I com que amb els Ovni assagem i toquem molt, els moments que tinc lliures prefereixo dedicar-los a altres coses. Agafo un llibre abans que posar-me un disc. Jo sóc músic i no puc gaudir de la música com una banalitat. A més, m’emprenya com la música s’ha convertit en un recurs, un soroll de fons que et trobes a tot arreu. Encara no he trobat un bar a Gràcia on pugui esmorzar sense que la música estigui a tota hòstia. O una botiga. O al metro. És una presència molt agressiva.
RAQUEL Jo treballo a la Caldera i quan a totes les aules hi ha gent treballant és un guirigall… T’arriba per un costat la PJ Harvey, per l’altre jazz contemporani… De vegades voldries demanar que ho apaguessin tot. I quan surto i entro en un bar i tornen a tenir la música a tota piula… Voldria poder assimilar-ho, perquè és una cosa que en realitat m’agrada, però costa molt.
Us molesta que la vostra música se senti en mp3, amb menys qualitat de so de la que caldria?
PERE Molestar és dir massa, però et vénen ganes de dir “si t’agrada el disc amb aquesta compressió, fliparies si l’escoltessis amb un equip com déu mana”.
RAFA O en vinil. Com deia Steve Albini, l’iPod està molt bé pel cotxe, per treballar… Però quan vull sentir música que estimo, em poso un vinil. Però clar, s’hauria de veure quin equip té l’Steve Albini.
