Nat 43 mar_08 Víctor Nubla
Al Via Mail del número anterior vaig enviar un veloç resum de músiques natives aparescudes l’any 2007 que m’havien semblat notables. Totes eren autoproduccions. Després de Nadal, durant la lenta tornada al nivell d’al·lucinació que anomenem realitat, vaig donar-li voltes: si els meus sis discs preferits del 2007 són auto-produccions vol dir que cap editor del nostre territori s’ha interessat especialment per aquests productes i, el més sorprenent, els autors han considerat important assumir-ne el seu cost (i en molts casos, la distribució).
Deixant de banda la dolorosa reflexió de que si aquestes són les meves preferències ja em puc oblidar de que els meus propis discs despertin l’interès dels editors (per això m’autoedito també), crida molt l’atenció el fet que en un moment en què es parla de la crisi del suport, els propis artistes inverteixin econòmicament en la fabricació de discs mentre la indústria discogràfica, més enllà de la seva paràlisi que l’ha fet girar l’esquena a qualsevol proposta de mínim risc des de fa una dècada, es mira molt i molt si fabrica un disc o no.
La quantitat de còpies que fan uns i altres és molt diferent, l’agilitat de les seves respectives estructures, també: el músic assumeix el cost de l’enregistrament, fa poca promoció i distribueix personalment, no ha de mantenir una oficina ni pagar sous. A més, es pot acollir a creative commons, fabricar en petites quantitats… Els segells treballen pràcticament a l’inrevés. La distribució és un altre punt important: els músics poden instal·lar un punt de venda en cada concert. Els segells precisen d’un contracte de distribució i de recursos per esperar les liquidacions, han de fer campanyes de premsa… crec que això pot ser imprescindible per a cert mercat (el que declina) i certs circuïts, però per les músiques menys populars de les músiques populars ja fa anys que la forma de comerç és molt diferent. Són dos models, veritablement, tot i que el suport és el mateix. Em van passant aquestes idees pel cap mentre escric; podria continuar durant pàgines i pàgines…
En l’escriptura el més difícil és saber com acabar. Aquest problema no és tan greu en la música, on existeixen els fade out. In ten ta ré fe r u n fa d e o u t l i t e r a r i p e r a c a b a r l a c o l u m n a . . .
