26/06/07 amb Oriol Pérez
<<Després del Concili Vaticà II hi va haver un gran drama, la missa es va deixar de cantar. I per fer alguna cosa que ha fet que es perdés l’aspecte mistèric entre el cant i la litúrgia.
Per aquests dos fets, que s’ha perdut el contacte directe amb la música, i aquest nihilisme, potser veiem la música i la religió no tant com conceptes antagònics però sí com dues coses que no encaixen. I aquí hi ha un gran error, ja ho diu el mateix concepte, parlarem d’etimologia: La música és per definició l’art de les muses, que tradicionalment tenen alguna cosa tenen a veure amb la divinitat. Per tant les muses ens porten cap a alguna forma del sagrat.>>
JO: Avui és el darrer esmorzar abans de l’estiu, però és el primer d’una nova línia de continguts, en aquests esmorzars, que hem decidit en una altra taula. Ens allunyarem una mica d’això de parlar de sales, periodistes, etc. i ens n’anema reflexions més teòriques i allunyades de la gestió. I comencem molt bé, crec jo, parlant de música i religió amb una persona de la qual ens refiem molt, per segons quines coses… És l’Oriol Pérez, que pot parlar del que vulgui i segur que ho farà amb contundència i claredat i ens ajudarà a despertar les neurones. Apuntar que ens interessen molt els vostres feedbacks, qualsevol comentari, suggeriment, per telèfon, en persona, per email, a l’Anna o a mi, sobre els continguts, la qualitat dels sucs, sobre el plantejament dels esmorzars… ens interessa molt. I també sobre com difondre-ho. Tirem molt de la llista de correu i no acabem de veure que fessim res més fent un flyer dient que esmorzem. I té la paraula aquesta excel·lent persona que és l’Oriol Pérez. He posta que ets activista i eclèctic, als anuncis, i crec que és cert, estàs amb la Xarxa de Músiques, ets clàssic però no, que el tema d’avui t’interessa….
OP: Deia que fem i som el que podem, i el que si que m’ha agradat sempre és un cert esperit de contradicció, de plantejar les paradoxes que es van succeint. I això és el que em fa anar veure el José Tomás als toros… I el tema de la religió, a causa del diagnòstic espiritual que viu la nostra època [pausa pel cafè] … Diuen els filòsofs del moment, i no els que estan aposentats en la postmodernitat sinó els que vénen d’una tradició més humanista, que el diagnòstic és això que s’anomena nihilisme. En tant que un no-res que marca i indica la no-voluntat de la majoria de l’ens social de creure que hi ha una cosa per damunt del propi ésser.
Fins al s. XV tothom tenia clara la idea de Déu. Després va arribar la secularització i l’home (la humanitat), una nova categoria, va esdevenir el centre de totes les coses. Aquesta va ser la gran aportació del Renaixement.
Al segle XVIII va entrar un altre concepte que el substitueix, arriba la raó il·lustrada, que era la que permetria que un dia l’home deixés enrera la seva culpable minoria d’edat, arribés a la majoria i pugués arribar a un nou estadi (Kant).
I després hi ha la tecnificació, tenen lloc les dues revolucions industrials.
Després de les Guerres Mundials s’obre un gran interrogant en el qual tot això defugi i vivim tranquilament sense un ens superior, cosa que no havia passat mai abans. És veritat que hem viscut els últims intents d’una gran utopia, el Maig francès. Evidentment la consciència de classe s’ha perdut, tothom és propietari, per tant això de ser obrer res… De fer vagues generals ja ens en podem oblidar, almenys en aquest país…
I en les manifestacions de l’esperit i sobretot la música, l’evolució és similar. Parles de música i religió i la gent pensa que són antagòniques. Parlen de la música religiosa, feta per acompanyar la missa… Fixeu-vos en una cosa, que és molt important: A Occident fins la meitat del s. XVIII el 70% de la música era religiosa –que acompanyava oficis litúrgics o paralitúrgics- . Després del Concili Vaticà II hi va haver un gran drama, la missa es va deixar de cantar. I per fer alguna cosa que ha fet que es perdés l’aspecte mistèric entre el cant i la litúrgia.
Per aquests dos fets, que s’ha perdut el contacte directe amb la música, i aquest nihilisme, potser veiem la música i la religió no tant com conceptes antagònics però sí com dues coses que no encaixen. I aquí hi ha un gran error, ja ho diu el mateix concepte, parlarem d’etimologia: La música és per definició l’art de les muses, que tradicionalment tenen alguna cosa tenen a veure amb la divinitat. Per tant les muses ens porten cap a alguna forma del sagrat.
En les bases del pensament occidental en la música sempre s’hi ha vist alguna cosa més: El pitagorisme definia la música com l’art de les esferes. Sòcrates i Plató parlen d’un comportament ètic, per aquesta concatenació que té la música amb quelcom sobrenatural.
Fixem-nos bé que això de participar en alguna cosa estranya i enigmàtica, ho podem veure en la pròpia celebració d’un concert. El més normal, quan avui una persona ha de comunicar-se amb un altre, es diu parlat. I en canvi ens plantegem que una persona, amb un moviment simfònic, electrònic o com siguim, vol dir alguna cosa, i ho fa de forma estranya, enigmàtica. La gent a la vida normal no es diu les coses cantant. La comunicació en la música ja té alguna cosa estranya, de participació en un misteri.
Aquest misteri hi és implícit més enllà de com vulguem batejar la música: clàssica, contemporània, pop-rock, jazz… Per mi la participació de la música amb quelcom de misteriós es produeix perquè tota la connexió, tot i que la postmodernitat hagi volgut fer creure que ha nascut una cosa del no-res, es participa d’una tradició que malhauradament és la que la gent ha perdut molt. Ara tots els actes estan molt securalitzats, a través de components socials i cívics. Hem perdut la noció que anar a veure un concert, sigui el que sigui, Mogwai, té alguna cosa de misteriós, alguna cosa oculta, amagada.
Hem parlat de les muses… Els propis mites que parlen de la música tenen també participació en el misteri. El mite que més ha encarnat l’origen de la música és Orfeu. A mi és un personatge que em té completament obsedit, perquè la seva etimologia mateixa parla d’una cosa molt profunda: Orfeu ve del so bell, bonic, que baixa als inferns a la recerca de la seva estimada Euridice, Eu Judicum (judici profund). És a dir, el so bell, bonic, va a la recerca de la veritat.
Qualsevol tipus de música ens posa en consonància amb l’art de les muses, amb la participació en un misteri, i tot això cal sobreposar-ho, va més enllà que ho creguem o no. El fet que la gent hi vegi, en la música, elements socials o només de gestió, no li treu aquesta particpació misteriosa i perillosa. Tothom sap què pot passar amb aquest punt mític, aquest alè. Aquest mite porta a la desconnexió entre l’artista i la realitat, que condueix al romanticisme, a la melanconia. A l’artista degenerat, saturnià.
Bàsicament el que volia fer era parlar d’aquestes tres coses: de la participació del nostre esperit en una època, el nihilisme, que ens fa perdre la tradició i que ens fa negar aquest punt de transcendència que hi ha implícitament en la música, i que trobem en l’origen etimològic i mític de la paraula.
A partir d’aquí, quan en Jordi em va demanar de poder ser aquí era sobretot per iniciar un diàleg, i que fossiu vosaltres qui, a partir d’aquests tres conceptes, diguessiu coses. Possiblement cadacú de vosaltre sveurà el tema d’una manera concreta. I més que jo donar un discurs tancat i travat, interessava que tothom hi digués la seva, i sobretot tenint en compte que molts de vosaltres participeu de la música a nivell d’audicions, creacions, etc.
Per aquí va una mica la cosa…
JO: Bé, doncs provem-ho, no? Algú té alguna pregunta o reflexió…
Victor Nubla: Seguint amb la idea dels inicis mitològics, hem repassat una mica la tradició judeocristiana, però hi ha referents similars a cultures orientals?
Començaré per la nostra tradició judeocristiana Al començament de l’Evangeli segons Sant Joan hi diu que al principi hi havia la paraula, el verb, però no en sabem l’origen, d’aquesta paraula. En canvi hi ha un conte japonès que diu que en un principi l’home es comunicava cantant, però amb la paraula es va mentir, i es va esquinçar la música de la paraula, i van néixer la música instrumental per una banda, i la poesia per l’altra (la música de la paraula). La poesia intenta trobar la seva musicalitat i en canvi, la música instrumental, diuen que intenta acostar-se a la veu humana. Alguns deien que era el clarinet, altres el violoncel, la viola de gamba. Per tant en altres tradicions també es parla d’aquest misteri, i que el pecat (la mentida) va separar la paraula de la música
VN: També es diu que l’origen maia del món estableix que el principi va ser un so.
OP: El Big Bang va ser un esclat. Què devia ser. Tots els astrònoms parlen del soroll de fons. Hi ha una radiació de fons a l’univers que ens remet a la música d’esferes pitagòrica.
JO: Això que expliques pressuposa que hi ha unes coses que es poden dir amb paraules i unes que no. És així?
OP: Jo crec que sí . Fixa’t que quan parlem del procés d’embelliment de la comunicació, entra la poesia i la creació. I en el moment que hi ha aquesta necessitat, per mi ja s’està participant en aquesta cosa enigmàtica que va més enllà d’un mateix.
El misteri de la creació és la invocació. Es comença un procés molt interessant en el qual es busca quelcom que un té però que no podia dir abans de l’acte creatiu, va més enllà de la pròpia consciència. Per això per mi qualsevol acte de creació musical, independentment de si el creador hi creu o no, per mi té alguna cosa de transcendència. A mi em fa pensar en aquell conte de Borges el Quijote, que diu que quan l’obra està feta, l’autor ja no hi té poder. Flaubert acaba morint pensant que ell acaba però que la puta de la Madame Bovary viuria per sempre… Flaubert ja va il·lustrar molt el diagnòstic del nihilisme que dèiem.
VN: Volia fer una valoració potser superficial, que és l’aspecte de cerimònia i ritual en la formalització d’un concert. I hi ha relació, també, amb la música xamànica. [la resta no s’entén bé].
OP: Totalment. El propi format on s’acaba explicitant el que s’ha creat és una cerimònia. L’objectiu és que qui entri surti diferent. La poca qualitat musical d’avui en dia deu tenir a veure amb la poca transcendència del creador. S’escriu o es compòn perquè tenim alguna cosa a dir… Els autors que a mi m’interessen tots tenen una aposta cap a aquesta transcendència per mi brutal.
JO: Però si tu insisteixes tota l’estona en què aquest punt transcendent hi és tant si el creador n’era conscient com si no, quina importància tindria aquesta consciència d’espiritualitat. Per tant quina importància té la consciència del creador?
OP: Que la provocaríem encara més.
VN: Potser cal pensar què és música i què no. Què és art i què no. Què és música produïda en sèrie i superficial. Vaig trobar un bufador, que serveix per atiar al foc, fet per un re-rebesavi, on es notava la marca del ganivet sobre la fusta, el treball de fer-hi els dibuixos… Allò transmetia una energia d’objecte únic que tenia un component quasi religiós. I per l’altra banda mires un objecte fet en sèrie, i allà no veus què hi ha posat el que ho ha fabricat. En tot cas una mica el que ho ha pensat. I amb la música potser passa una mica el mateix. Hi ha molta música que es fa per consum immediat, en la qual probablement no es manifesta la càrrega del creador, que es pot notar en d’altres.
OP: Si el creador vol fugir de la sèrie també s’accentua el misteri. El creador el que vol és dir allò que té de convicció personal en l’esfera espiritual o religiosa, fa que tot vagi més enllà.
NOIA MORENA (??): Tot això que esteu dient em fa pensar una mica en certa aureola de messianisme. És una mica cínic, també. Marylin Manson, per exemple… Fins a quin punt això implica un compromís, o una connexió amb alguna cosa més enllà. O simplement és una eina de màrqueting com qualsevol altra.
OP: Jo diferenciaria el que és imatge, màrquetic, del que passa en el directe. En el ritual dels concerts, el directe, és on es pot esdevenir més la màgia. Aquest punt messiànic, autèntic, pot sorgir durant el concert. És quan es pot suspendre el judici del que escolta. Això ja està definit pels grecs.
Ramon Faura: Sobre això del nihilisme. Jo crec que per una part l’art en general i també la música sempre és un acte de fe, tu li dones a l’artista un xec en blanc, i durant almenys 5 minuts te’l creus. I penses que et transmetrà alguna cosa inexplicable a a través de la forma artística. Després hi ha uns mediadors elitistes (església/cort). Es fa una capa elitista i també hi ha allò popular, dionisíac, amb un caràcter més de festa col·lectiva. Clar, què crec que passa? Després del s. XIX no és que hi hagi un nihilisme total, però apareix la massa, que no és el poble (materialisme, producció en sèrie). Allò popular deixa d’existir, tota la seva possible energia es devalua a allò massiu. I allò culte es polaritza encara més. D’alguna manera, el nihilisme suposa el divorci definitiu entre allò culte i allò popular. És a dir, el nihilisme no és tant un estat general com una relació entre dos conceptes que fins ara sempre havien tingut certa relació de retroalimentació. Els romàntics, per exemple, sempre s’havien inspirat en allò popular. S’ho inventaven però s’hi basaven.
OP: Això que dius em fa pensar en el que deia Nietsche de l’aristocràcia de l’esperit. Ell deia que allò popular també en tenia, i formalitza certes qüestions del Volkgeist, de la cultura del poble alemany. M’ha agradat molt això que has dit que el nihilisme seria aquest divorci. Penso que l’encertes de ple.
OAA: No crec que s’hagi produït una desaparició del misteri. Jo crec que la pròpia modernitat sempre ha trobat la seva manera de conectar amb aquest misteri. Les formes racionalistes i les esotèriques van plegades. Perquè d’alguna manera beuen de la mateixa font. Al s. XXI ens trobem amb el positivisme tecnològic i alhora amb una època milenarista. D’aquí l’èxit d’aquestes novel·les que tenen a veure amb el codi Da Vinci, etc. El nihilisme és una tensió irresolta.
OP: Jo estic encantat que vosaltres contribuint a la xerrada, perquè normalment apostar per aquesta vessant misteriosa o si voleu divina de la música, no sé vosaltres, però jo no ho veig pas a l’ordre del dia, en la crítica, etc. No veig mai al Rockdelux que es parli d’un concert i es subratlli que ha tingut lloc alguna experiència com la que estem plantejant… Ens referim molt a les influències, a la posada en escena… Coses molt tangibles. Però no es va més enllà.
JO: A mi m’agradaria aprofuntir en aquesta part de la connexió entre l’art popular i el que estem parlant. El tòpic diria que la música culta és més transcendent, normalment amb certes connotacions solemnes, tristes. I es considera que la música popular és el contrari.
OP: Aquest és un discurs per desprestigiar les músiques populars, i hi ha hagut una manera tendenciosa de fer passar bou per bestia grossa. Ja us puc assegurar que si portessim algun dels mandarins de l’anomenada música culta i els ensenyéssim el que es fa a Catalunya, no dirien que és música culta. Fins i tot dirien que no és ni música. Aquest desconeixement, viure d’esquenes a la realitat més immediata “Oh, això del Primavera Sound, del Sonar, colla de borratxos…”. És així com parlen, eh?
JO: Però el Primavera Sound també pot contenir interpretacions solemnes o elitistes, segons com es miri, però la festa, el component més dionisíac, és compatible amb aquesta recerca de transcendència?
OP: Torno a Nietsche. En El naixement de la tragègia parla de la festa dionisíaca, i ell hi associava les manifestacions populars, mentre que per ell l’art de l’elit es corresponia amb l’art d’Apol·lo. Aquestes dues categories es contraposes. Dionís toca un instrument doble, que porta més a la disbauxa. Que parla de la convicció tràgica de la vida, que és tant com saber que passarà el temps i que un acabarà morint. Mentre que l’altre no, Apolo toca un art refinat, etc. Tocava només una lira de 3 o 4 cordes. En canvi la d’Orfeu en tenia 9. Parlant de pitagorisme i proporcions. La numerologia cabalística, està en tot moment present.
No creieu que té a veure amb la transcendència una festa com la Patum de Berga, quan tota ella sembla feta gairebé com un discurs a la recerca del més enllà. Té lloc a la Pl. St. Pere, que és qui guarda les portes del cel, balla una àliga que és el símbol de l’evangelista Joan, apareixen uns éssers infernals que són els plens. Hi ha la massa… Tota una sèrie d’elements que busquen preguntar-se pel misteri. Em sembla que en qualsevol creació allunyada del màrqueting i en la indústria en el mal sentit de la paraula, crec que tothom s’ho pregunta.
VN: Jo aniria més lluny. El que ha desaparegut és la capacitat autoatribuïda del compositor d’estar en comunicació amb els déus i de poder regalar a la humanitat alguna cosa de qualitat divina com a exercici individual. Mentre que la massa sempre ha usat la música amb finalitats espirituals. No hi ha res més espiritual que divertir-se. Nosaltres tenim una formació judeocristiana i això ens fa tenir molt presents els conceptes de pecat, perversió, disciplina… Però això és una idea occidental. Passar-s’ho de conya és molt religiós, és molt espiritual. Entre el segle V i el II aC al temple d’Eleusis s’hi celebraven una sèrie de rituals. Tots els grecs que eren ciutadans hi havien d’anar almenys un cop a la vida. Era una obligació, com anar al Canet Rock. Dos dies caminant, i dins del temple hi havia fum de colors, olors, música, i només menjaven pa. I estaven 24h allà dintre. El descobridor de l’LCD treballava amb un paràsit troba a la gespa d’Eleusis. Es veu que té molts alcaloides. Les galetes que els donàven eren directament un tripi. Per tant estem davant del pas de l’adolescència a l’edat adulta, un ritual d’iniciació, com ara. Doncs a mi em sona bastant de veure-ho fa poc. I ara està molt mal vist. Però segueix. Ara, els súmmums sacerdots de la música clàssica ja no es deuen comunicar amb Déu. Déu deu passar d’ells, ja.
OP: El propi cant gregorià anava més enllà. Els monjos es tancaven quinze dies en dejú i tenien experiències al sentir els cants. Per tant no només s’hi ha participat –en aquesta via al·lucinògena- amb elements de la cultura popular. La divisió culte/popular és posterior. El gran problema que tenim és quan separem les coses en aquests compartiments, aquest és el gran drama.
Xavier Alamany: Al llarg dels segles la música ha anat creant inevitablement els seus símbols i els seus blufs. La música clàssica s’ha associat a la música culta centreuropea. Sovint parlem o escrivim sobre coses ja dites o escrites, d’aquí el divorci. La música popular i la culta tenen el mateix origen, la música popular. És que no hi ha res més, diria jo.
OP: De vegades una música que neix en un context culte, acaba esdevenint popular. Un cas clar és el bolero. Neix com a música culta de palau!
VN: La viola de roda era pels cegs i els vagabunds, i avui en dia és un instrument considerat molt culte.
JO: Sobre la reflexió que feia el Xavier, que els músics clàssics alemanys també senten polkes, jo crec que també passa en el món del rock, que els anglesos senten coses que nosaltres no estem sentint…
OAA: A mi em fan gràcia etiquetes com músiques del món, ètnica, popular… Com si el pop no fos la música popular d’Occident.
[Moment de xivarri]
Un detall que ens hem deixat però que jo fa anys que hi dono voltes, des que en vaig tenir coneixement: tot el sotrac de la filosofia quàntica, que acaba dient que tots estem fets de vibracions, és una mica el que deia Spinoza. En el fons, l’edifici científic en el qual residim diu que potser, bona part d’aquest misteri rau en el fet que, ontològicament, nosaltres i la música estem fets del mateix, de vibracions. Llavors, la connexió ha d’arribar d’alguna manera, independentment dels patrons socials a través dels quals nosaltres ens socialitzem i creem els canals de transmissió entre allò transcendent i allò immanent. Em remetré al mateix que dic sempre: la troballa de
Deleuze, que recomanava llegir el que ens envolta des del punt de vista de la intensitat i no de la qualitat, porta directament a valorar que la música és el canal que ens porta de manera més directa a l’essencialitat de la nostra constitució com a tal.
RF: Quan es fa la distinció entre culte i popular, sempre hi ha subjacent certa simpatia per allò popular. Jo volia posar l’accent en el contrari. Amb allò popular ens trobem alguna cosa instintiva, i la coneixem racionalment a través d’allò culta. La cultura popular ha estat interpretada per la cultura culta: la creació del terme folklore, la seva possibilitat de transmissió… la cultura culta no és sempre castradora. Està bé fer la lectura nitscheana però no podem llegir-ho com si fossim al XIX, se’ns escapa que allò popular ens ha arribat mediatitzat per allò culte. No m’imagino una reunió de pastors flautistes parlant del so de la flauta, de les escales, de quina nota fan servir per parlar amb els bens… Ho fan i ja està. Llavors arriba una persona culta, ho analitza, fa una taxonomia… Evidentment que es perdran coses, però aquest filtrat fa que passi a ser d’ús comú. Volia trencar una llança una mica a favor d’allò culte.
JO: Jo anava a dir dues coses: Una, estem barrejant tota l’estona el binomi dionisíac/apolini i popular/culte, i no sé si necessàriament va així. I una altra cosa, m’agradaria que la gent que teniu contacte amb músics habitualment, us col·loquessiu davant d’aquest discurs i diguessiu: no té res a veure, o crec que té a veure amb aquests músics que conec… Comencem per la primera
OP: El binomi és correcte sí i no. L’art dionisíac remet a la col·lectivitat, i l’apolini, en canvi, a la individualitat, al poeta, a la solitud aristocràtica. Però hi ha transaccions. Ara, aquesta distinció ens ajuda per endreçar la cosa.
Xavier Alamany: La xerrada estava plantejada com a religió i música, i entrem en una dinàmica una mica perversa, potser hauríem de parlar de música i espiritualitat o mística i no de música i religió, que n’és l’organització sovint malintencionada.
JO: Hi ha hagut mala intenció, a l’hora de posar el títol, al fer servir la paraula religió.
OP: Hi ha una cosa que m’he deixat, quan parlàvem de l’origen etimològic de la paraula música, que era l’art de les muses, per tant d’origen diví. Religió ve de religare, i es refereix a com l’home troba el seu lloc al món. A vegades veiem la paraula religió i pensem en el Ratzinger i tot això, però la religió és una cosa molt més seriosa.
JO: La meva intenció era que considerar que parlar d’espiritualitat era una manera de fer el tema personal i suavitzar-lo. I com a incitació no volia que oblidessim l’aspecte col·lectiu i organitzat de la música.
RF: Vull trencar una llança en favor d’allò catòlic. [Fabulosa riallada col·lectiva. S’insinuen aplaudiments]. Al s XIX hi va haver un gran tap a Occident. La modernitat de la humanitat va arribar amb el Barroc, que neix bàsicament de la contrareforma. amb un desenvolupament inaudit de la retòrica, en la música, la pintura, l’escultura… Són els primers formalistes, i acaben allunyant la clientela de l’Església. S’inventen tot de protocols i pensen com convèncer a través de la forma artística. Per exemple, a Versailles la gent convivia amb el rei, ballaven junts, que es disfressava de sol… Ara no ens imaginem l’Aznar vestit de pastor asturià ballant al congrés. Però a l’època absolutista això passava. A Versailles hi havia banys públics. I tot això forma part de l’Occident cristià. I el sXIX, amb tota la fixació per la higiene –per tenir treballadors més productius- provoca una nova moral en la qual encara vivim. Ho dic perquè hi ha un component coercitiu, però és com Hollywood, la maquinària també produeix Billy Wilder i Hitchcock.
OP: A Versailles el rei va idear una nova forma de vassallatge per tal de tenir tota la noblesa i la riquesa junta. El més ben considerat era el que s’aixecava a aguantar la camisa mentre el rei es rentava al matí.
JO: Ens queden deu minutets… Aquest concepte de la connexió de la música amb la realitat que ens envolta: té alguna cosa a veure tot això amb la música que s’està fent?
Carles Llàcer: Amb qui fa música no ho sé, però amb qui ho consumeix… El consum de la música tal com es fa ara, té alguna cosa a veure amb ajuntar-se, amb la comunió, els espais grans, el lider que et mostra el camí des d’un pla superior. El Sonar Nit, per exemple, es tracta de compartir mirades i ritmes. És una mena de falsa levitació. I relacionat amb la música electrònica, el tam-tam indígena que duu al trance i al trànsit.
OP: La tradició cristiana ens ha arribat molt deformada. Segons diuen alguns evangelis apòcrifs, a la imatge de la cúpula de Sant Marc a Venècia s’explica que després del Sant Sopar els convidats es van posar a ballar. O al món islàmic, els darvitxos entren en trànsit a través de la música i el moviment.
JO: Insisteixo en els creadors…
Marçal Lladó: Jo el que volia dir tampoc no té res a veure amb el que tu proposes. [Més riallades]. Després de tot el que heu parlat aquí, per exemple, el que programa el Festival de Músiques Religioses de Girona hi encaixa? O què hauria de programar un festival de músiques religioses?
OP: El festival ofereix propostes músicals que tenen alguna cosa a veure amb alguna forma de litúrgia. Ara, el punt que diem de participació, etc., està en un altre tipus de discurs. El dia que s’hi faci alguna cosa de trance potser començarem a anar bé.
JO: Ningú vol parlar del punt de vista del músic?
RF: Vinga, jo…
JO: Vull trencar una llança…
RF: Quan em trobo amb amics del cole, quan els dius que fas música, em sento com un romà convertit en cristià… Em sembla que per aquí hi ha algun símil.
JO: Últimes paraules?
OP: Bàsicament que em perdoneu el format, perquè tenia molt clar que anava a persones molt intel·ligents i que podria aprendre molt.
JO: Hi ha hagut sort. Moltes gràcies per liar-la…
[Aplaudiments]
JO: Insisteixo que qualsevol feedback ens interessa, a l’Anna Cerdà, a mi, a info@nativa.cat. El setembre parlarem de la relació entre música i poder.
OP: I qui vindrà?
JO: Com que no està confirmat no ho direm…
OP: Però algú amb poder? Perquè ja saps que jo sóc una mica religiós.
JO: Algú amb autoritat.
OP: Hi ha un cantant molt dolent…
JO: Ara surt, ara!! Seguim gravant
OP: Doncs un cantant molt dolent, que sempre destacava pel seu hippisme i per ser laic, etc. ara fa conferències sobre el seu tiet, tot i que deia que era el seu avi, un beat, el Dr. Tarrés. I jo li deia, Albert, no pot ser el teu avi perquè era capellà! I ara l’han beatificat en aquest bunyol sagrat que tenen allà a Roma. Doncs el seu nebot, el conegut cantant de Gossos, ara fa conferències sobre l’avi, quan sempre havia dit que no creia en Déu.
JO: Ha madurat!
