Nat_32 Maig_juny_06 Oriol Pérez
Festivals de música entre la realitat i el desig
No. NO US HEU EQUIVOCAT de publicació, però permeteu-me que comenci escrivint-vos d’un llibre indispensable i canònic per a començar a tractar la temàtica dels festivals. El seu nom, La realidad y el deseo (1924-1962) de Luis Cernuda, o el que és el mateix, l’antologia de poemes d’una de les trajectòries poètiques més interessants del segle XX a Espanya.
Diferents són les aproximacions i lectures que s’han proposat, des dels camps de la filologia, la literatura comparada i la pròpia crítica literària, al llibre de Cernuda, però una de les aproximacions possibles és la que condueix el lector vers una dimensió ètica sorgida del combat existencial del propi poeta que el porta a acceptar la seva realitat, la seva diferència, i a enfrontar-se a la vegada amb aquella realitat que no és la seva seva, no exempta de components hipòcrites i malaltissos. No us sabré dir el perquè, però la demanda d’un petit article sobre els festivals de música en els nostres dies m’ha portat, necessàriament, a referir-me a Cernuda. I he anat a Cernuda perquè, en primera instància, qualsevol idea, posició o visió sobre el món dels festivals, i per extensió a la mateixa programació musical, és consubstancial a una manera personal de comprendre el fet musical i artístic. Dient-ho amb altres paraules: hi ha tantes maneres de comprendre el sentit, la construcció de festivals com maneres de viure el fet musical i, potser per això, defugiré de les qüestions personals pròpies per endinsar-me en una sèrie de reflexions que, no per etèries, no deixa de manifestar-se ocultament en el nostre panorama musical. Aquesta temàtica de naturalesa polièdrica acaba per afectar, en termes generals, les reflexions globals sobre la societat, els homes i les dones actuals en camps de saber tan allunyats, però complementaris alhora, com la psicologia, l’antropologia o l’economia. En termes particulars (els de la pròpia música o la cultura) ens porten a un atzucac del qual encara en desconeixem les respostes. Per intentar treure una mica l’entrellat de tant missatge ocult i críptic, intentaré tractar el tema a través d’una de les primeres baules en la llarga cadena de muntatge en la construcció d’un festival com ho és la programació per adonarnos, a la fi, com una profunda lectura de Cernuda ajudaria molt a desfer tanta i tanta troca.
La secularització tan pròpia dels nostres temps posthumans (permeteu-me manllevar aquesta denominació tan apocalíptica d’autors com Sloterdijk i Fukuyama) ha acabat per pervertir el propi sentit dels mots. Un d’ells és el de festival. El mot festival, etimològicament provinent del terme llatí festivitas, ens condueix a una manifestació musical limitada a un temps concret, associada a un repertori particular i vinculada a una commemoració o celebració en honor a una divinitat. En època moderna, i per la seva caracterització de solemne i grandiloqüent afina a la música commemorativa d’una festivitas, a l’Anglaterra de principis del segle XVIII van néixer uns certàmens anomenats festivals per designar el seu caràcter extraordinari com ho eren sobretot la participació de colossals formacions corals i orquestrals. Amb el pas dels anys, però, aquesta denominació va acabar per afectar les pròpies dinàmiques de la programació musical per acabar designant allò que escapava del normal i del quotidià. Ara bé, i aquí estan algunes de les preguntes del milió al nostre país: ¿Podem acceptar la denominació de festival per a una programació apareguda en un context geogràfic en què durant la resta de l’any no hi ha cap tipus de programació i/o promoció musical? ¿Podem acceptar la denominació de festival a programacions que no són més que cicles de propostes perfectament habituals i pròpies de la quotidianitat? ¿És bo i necessari tanta proliferació de festivals quan hi ha una manca tan i tan gran de programació estable?
Amb la intenció de reflexionar sobre aquestes qüestions, diré en primer lloc que sempre m’ha agradat pensar que la música (per molta càrrega mística i estètica que volguem abocar-hi) és inherent als homes i dones dels nostres dies. És per això que no hem de tenir por de cercar processos de comparació de la música amb altres terrenys de la vida quotidiana. Així, en altres camps, com ara la gastronomia o l’enologia, a ningú se li acut anomenar “banquet” a un menú del dia, ni a un vi de taula la denominació de “reserva”. La precarietat, però, de la cultura al nostre país ha permès batejar, i permeteu-me el toc d’humor, el poder fruir d’un menú de participar en un banquet (sense ser-ho, és clar) i a l’obertura d’una ampolla de vi que no arriba a l’Euro a fer creure que estàvem participant de les excel·lències del més gran somelier. No prou enredats amb això, l’escasetat d’aliments per a la manutenció diària ha portat a la creació d’una espècie de consumidor que sobreviu només amb l’assistència d’un gran banquet anual, supervivència que només s’assoleix amb tastets de 30-40 minuts d’uns seixanta plats repartits en dues o tres jornades. La inexistència d’hàbit alimentici i sobretot la pròpia avidesa i gana porten a un consum desproporcionat, acrític (vaja, de golafre) on finalment és més important el nombre de concerts tastats que no els veritablement assaborits i digerits.
Què us vull dir, amb això? En primer lloc, la necessitat de reflexionar en el col·lectiu de programadors i promotors del nostre país cap a on ens pot portar tanta proliferació de festivals quan el que cal és començar a treballar, d’una vegada per totes, en la construcció de més programació estable. Per si algú no ho enten, la tesi és la corroboració de com ara per ara en el nostre panorama musical trobem massa prescriptors d’excel·lències, massa xef deixat anar quan ens manquen cuiners que serveixin menus del dia per començar, així, a despertar uns hàbits alimenticis que en la majoria de la nostra població brillen per la seva ausència.
Però és clar, en un ens social com el nostre on el prestigi social (i polític!) de la cultura ha quedat en ocasions tan relegada a l’exclusivitat del gran certamen, posar-se a treballar per la vertebració de dinàmiques de caràcter més local, reduïdes i escampades al llarg de l’any esdevé alguna cosa així com ballar amb la més lletja. Potser, però, el dia que comencem a estimar la lletja perquè, de veritat, no en tenim cap altra, aquell dia no haurem d’iniciar articles com aquest amb referències a Cernuda i la distància amb les dinàmiques musicals i culturals amb Europa seran menors. Sóc conscient, però, que aquest és només un dels moltíssims terrenys per on pot enfocar-se la qüestió dels festivals, però no és menys cert que aquest esdevé la mare de tots els altres. Amb altres paraules : fins que el programador i/o promotor no comprengui la seva funció social i la seva imbricació amb la realitat diària, tot plegat no serà més que focs d’artifici i flors que no fan estiu.
