Nat_23 nov04 Jordi Oliveras
Passant revista (en un núvol)
Ja està. Tota la revista preparada per maquetar… i ara l’editorial. L’editorial. L’editorial? I sobre què escric jo ara? Estic absolutament xuclat pels textos que he revisat dels altres i no em queden neurones per dir res interessant! Què faig?
Sol·lució salomònica: si el que m’ocupa són els textos que han fet els companys de la revista, potser que parli d’ells. De l’excel·lent article del Víctor Nubla. Aportant idees per millorar un debat massa carregat pels interessos més primitius de tots plegats. A fi de comptes, pensant en una ciutat més civilitzada. De la vitalista crítica de la Cristina Tascón sobre la fredor en la posada en escena de la música electrònica. De la sorpresa d’en Marc Lloret davant la convicció en sí mateixos dels Sanpedro. De la conversa del Xavi Guillaumes amb el Mark de Dorian, anant més enllà del reduït món de l’entrevista-a-grup-amb-disc. De la passió i compromís –amb la música? amb les idees? amb la vida?– de l’Hug Salvat, l’Oriol Pérez, el Carles Llàcer, en Joan Alamo, l’Iván Roca, l’Antonio Alvarez, el Miguel Amorós i aquest tal Julià Soroll. De les enèrgiques i carregades d’humanitat diatribes del José Luis Bad. Del Santi Carrillo, un altre apassionat. Del Xavier Alamany, que fa fàcil la feina i dóna forma a tants intangibles,… i la Laura Sangrà, que els fa intel·ligibles! Tot sumat, déu n’hi do.
Encara hi podríem afegir la gent que es trenca les banyes darrera de cada un dels anuncis, notícies i actes anunciats. I els músics,… i a tu que ens llegeixes, per dibuixar un petit planeta. M’agrada aquesta feina! Es menja diners, es menja temps i passes molts nervis, però m’agrada.
Mentrestant, als Estats Units han tornat a optar per aquest brètol com emperador del planeta. Tant lluny, tant a prop. Un cap que, encara que intentem ignorar-lo, segur que fa coses que ens afectaran en la nostra vida. Que fins i tot –almenys així em passa a mi– fa baixar uns graus la nostra feble fe en la humanitat, i pot perjudicar el nostre to vital. No ho entenem. Cap dels nostres amics l’hauria escollit. A fí de comptes, alguns vivim en el millor d’aquest món possible. En un núvol? Intentant construir una altra forma de viure, també a partir de la música? (Potser m’ha sortit una mica hippie avui, però ho havia de dir).
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.