Nat 16 gen_04 Jordi Oliveras
PODEM PARLAR DE CANÇONS?
Les coses es belluguen. O m’ho sembla a mi. Ho deia també el Carles Sala a la contraportada de l’anterior número: hi ha crisi en el rock en català i com a conseqüència es comencen a trencar les barreres que separaven els qui utilitzen l’anglès per diferenciar-se de la denominació d’origen i els que bàsicament la deixaven clara amb les seves cançons. En castellà ja fa una mica més de temps que la gent es planteja fer cançons diferents. Apareixen cantautors que escapen –i molt– dels tòpics.
Parlar de lletres i de cançons torna a ser pertinent. Aquest article vol reflexionar sobre la importància dels textos a les cançons i sobre les peculiaritats que es donen en el nostre entorn (Barcelona, Catalunya, Espanya,…) sobre aquest tema. Atès que bona part de la música popular que hem sentit en els darrers temps era cantada en anglès, alguns ens hem enamorat de cançons sense saber què deien. Probablement d’altres s’han enamorat de cançons sense preocupar-se per com sonen. Uns diuen que el paper de la veu –i també el dels textos– en la música popular és el d’un instrument més. D’altres consideren inseparable el tàndem bon text i bona música en una cançó. El fet que una part de la societat, la generació governant i alguns artistes estiguin obsessionats per la llengua en les cançons va embolicar les coses. La nostra societat cada cop és més plurilingüe. Les joves generacions dominen cada cop amb més naturalitat llengües no maternes. Tot es belluga. Revisem el tema.
Intercanviem idees –en una conversa virtual– amb tres artistes força diversos: Ramón Faura (àlies Le Petit Ramón), Christian Aloy, de Songstore, i Roger Mas, i també amb l’Alberto Manzano, traductor de cançons, entre altres coses.
LLETRA I MÚSICA
Comencem qüestionant-nos si les cançons han de dir coses. L’Alberto Manzano ho té clar: “La naturaleza de las canciones es la comunicación. Un sentimiento expresado con ritmo, verdad, autoridad y belleza”. També, pel Christian “és important que transmetin alguna cosa”.
El Roger i el Ramón matisen, i entren en allò que potser ha de ser el centre del debat, la relació entre lletra i música: “tant pots dir-ho amb paraules com amb sons –diu el Ramón–. Passa alguna cosa semblant amb la pintura. El tema del quadre és la lletra, i la música és la manera de pintar. El Guernika de Picasso (per posar un exemple tòpic) té un tema (lletra) que tots entenem i a tots ens commou, però si la manera de pintar-lo hagués estat realista a la manera de Fortuny, crec que no ens interessaria. És més, crec que seria una merda de quadre. La proposta va a dues bandes. Qui només vulgui text, és millor que se’n vagi directe als llibres. Allà, tot es diu des de les paraules”. El Roger insisteix en la unió vital dels dos elements, si parlem de cançons: “la cançó és lletra i música. Per tant, si una cançó no diu res no és cançó. Serà una altra cosa perfectament vàlida, però no pas cançó.”
Potser es trasllueix certa tensió entre una concepció més unitarista dels dos elements i una altra que els discrimina més. El Ramón assenyala quelcom amb el què molts ens podem identificar: “m’he passat anys gaudint de música sense saber gaire bé què deien les lletres. Una bona cançó pot gaudir-se de moltes maneres diferents.” I afegeix, “si s’ha d’escollir, prefereixo els qui arrisquen musicalment, abans que els que fan bones lletres. Les guitarres al revés del George Harrison, per exemple, poden aportar més significat que una frase amb subjecte i predicat”. El Christian ens explica una trajectòria personal similar, però qüestiona una mica més la comprensió limitada de les cançons: “Sempre he estat més exposat a cançons en altres idiomes, però sense entendre-les la música m’evocava coses i amb les poques paraules que entenia m’acabava de situar en algun punt, potser lluny del que deia la lletra. El problema és que no coneixes els detalls. Una història és quelcom de personal i de concret, però la música per si sola ja actua com a revulsiu i et permet crear la teva pròpia història o, fins i tot, identificar la teva vida amb/en ella.” I afegeix, “lletra i música són dos llenguatges diferents que es combinen per formar una unitat anomenada cançó. La música provoca sensacions, estats d’ànim o et fa ballar, i la lletra et fa visualitzar una història. Penso que la lletra és com el guió d’una pel·lícula i la música s’apropa més a la fotografia o a la il·luminació. Quan més interactuin entre ells aquests dos llenguatges més enriquirà el resultat final. “¿Cueces o enriqueces?”.” El Roger és contundent quan planteja la relació estreta entre text i melodia: “Unitat total en un destí artístic. Sentir una cançó sense entendre’n el text és fer-ne una interpretació parcial, perfectament vàlida, però per força allunyada de l’objectiu comunicatiu de l’autor i de la interpretació que en fa qui sí l’entén. Cal recordar el valor musical de les paraules, la seva melodia i rítmica particular de la llengua que s’està usant i de l’intèrpret. Però això és música, no literatura.” Curiosament, algú que ha dedicat molt de temps a les lletres com l’Alberto Manzano relativitza la importància de la comprensió íntegra dels continguts d’una cançó: “Deben ser una unidad, como dos amantes. Las canciones hablan por si mismas, no necesitan un intérprete. La comprensión de la letra de una canción no es necesaria para que se establezca un vínculo entre canción y oyente. A veces te acerca más a su autor, y otras te aleja.”
TÉ SENTIT PARLAR DE CANTAUTORS?
Obrim el tema i ens plantegem si és competència específica d’una determinada raça d’artistes que serien els cantautors. Segurament per marcar diferències respecte a aquells que no donen importància a la lletra, el Roger defensa la vigència del concepte: “Com diu Donat Putx, un cantautor és l’autor-intèrpret de cançons que contenen un plus literari o poètic. Per tant, la lletra conté com a mínim un 50% del què es pretén comunicar. Té tant de sentit aquest concepte de cantautor que, fins i tot essent contraproduent a nivell comercial i social, no l’he defugit mai.” El Ramón marca el contrapunt “No, no hi veig cap diferència. Fins ara m’he referit com a cantautor a qualsevol músic que interpreta les pròpies cançons. Ara que tots els gèneres es barregen, encara té menys sentit diferenciar-ho. Fer-ho és com acceptar que el rock o el pop no pot oferir continguts des de les lletres, i que els cantautors han de veure’s obligats a musicar els seus textos sempre “melòdicament”.” Potser el Christian busca la síntesi: “Estic d’acord amb el Ramón en què un cantautor és qualsevol que crea les seves pròpies cançons i les interpreta. El que passa és que aquesta denominació s’ha fet servir habitualment per diferenciar escriptors que musicaven les seves cançons o compositors que donaven una importància especial a les seves lletres…” i l’Alberto fa una de les seves concises definicions, defugint confrontacions: “Cantautor es el autor que interpreta sus propias canciones.”
Aprofundim en la vigència del concepte. I els pregunto el següent: Hi ha cantautors moderns? En què es diferencien dels antics?
Christian Aloy: “Haurem de canviar la definició de cantautor… les diferencies que poden haver entre cantautors d’ara i d’altres èpoques bàsicament és a nivell de continguts formals (depèn del que et toca viure) i estilístics. Encara que els principis bàsics són sempre els mateixos, agafar qualsevol instrument i posar algú a parir.”
Roger Mas: “L’única diferència entre un cantautor modern i un d’antic és el fet de reflectir la realitat actual. No hi ha d’haver més limitacions que aquesta. Un cantautor no s’ha de deure a un estil musical o literari.”
Ramón Faura: “Per mi tant és un cantautor el Johny Rotten com el Leonard Cohen: autors que interpreten les seves composicions. Per mi Beck és un cantatutor moderníssim. Ara bé, el gènere cantautor a la manera Raimoniana, o Serrat, etc. em sembla tan respectable com obsoleta.”
Alberto Manzano: “Siempre habrá cantautores que cumplan los principios fundamentales de la canción: establecer una calidad de comunicación y albergar una verdad como pura experiencia personal.”
CANÇONS I CONTEXT CULTURAL
Finalment, intentem situar el tema en el nostre context cultural. Ens estem plantejant problemes fruit d’una cultura musical anòmala? Les respostes són de tots els colors i constitueixen un curiós calidoscopi.
El Christian destaca la dimensió política del tema: “En aquest país la importància de la música ha estat bàsicament relegada a una qüestió festiva. Però la música té una importància d’enriquiment personal o popular que no ha estat mai valorada. En una ciutat com Barcelona no se li dona importància, es més, s’està actuant en contra, perquè la principal renovació de la música és fa de forma lletja (bars, carrers, locals d’assaig que molesten als veïns, rebel·lia). Res home, a Barcelona ja tenim el Conservatori, i si no que es dediquin al teatre, que fa més goig i li agrada més a la tieta.”
Passant de la política local a la internacional, en Ramón centra les seves crítiques en els resultats de la colonització cultural: “és cert que no hi ha cultura musical, però cal matisar. Jo entenc la cultura com el lloc on conflueix una manera de comportar-se (ètica) amb una manera de representar el món (art). Aquí ha passat massa sovint, que s’han imposat unes maneres de representació (bàsicament d’Anglaterra i USA) de manera servil i poc creativa. Sense afegir les especificitats de cadascú. I això ha provocat l’aparició de molts artesans i de molt pocs artistes. Fins aquí, pel que fa als músics. Pel que fa al públic, com a massa, la incultura és absoluta. I mai em deixarà de deprimir veure que cretinades com OT o Alejandro Sanz (per molt que ara faci bestieses amb vasos mig buits) tinguin més acollida que propostes reals. Els diners, els diners, és clar.”
El Roger, en canvi, es mostra autocrític amb el paper dels artistes: “la professió artística no està a l’alçada. Els creadors som bastant ganduls i el més habitual és trobar-se la persona que s’ha posat en això de la música perquè pensa que serà una feina on podrà fumar porros tot el dia, tot oblidant-se que acabava de parlar d’una “feina”. Com deia Picasso, la inspiració ens ha de sorprendre sempre treballant. Diguéssim que som una mica massa d’estar per casa, i el gran públic vol llums de colors. Això no casa ni amb cola. D’altra banda, una mica més d’humilitat davant el gran públic seria bastant beneficiosa. No es pot anar de qualsevol manera i a sobre dir-li a la gent que és imbècil. La gran massa consumeix el mateix fast-show aquí que a França, a Itàlia o a Alemanya. La diferència rau en què els veritables artistes treballen i en què hi ha unes grans minories que porten els treballs dels veritables artistes als primers llocs de les llistes i, per tant, els donen les possibilitats a nivell d’infraestructura d’estar a l’alçada de les llums de colors de baixa estofa. Fins arribar al punt que la gent senzilla compra tant el disc d’OT com el d’un cantautor en teoria molt més inaccessible a nivell de comprensió.” Posats a revisar la professió, el Ramón salta: “caldria matisar… els creadors són amateurs ganduls, perquè bitllets, molt pocs… en canvi, els que treuen diners serien més aviat aplicadors ganduls (aplicadors de fórmules demostradament efectives) o inversors ganduls (tant poso, tant guanyo)… tot sigui dit cordialment, és clar, o ex-treballadors ganduls (velles estrelles, etc.)” I, il·lustrant la seva visió de la indústria, remata: “Per cert, algú va llegir el Tentaciones? La grassoneta dels Van Gogh diu que avui en dia gairebé no queda gent que canti les seves cançons, i és aquest el valor que li troba a un dels seus grups preferits (no recordo el nom)… Fantàstic, no? El medi fa la pròtesi o la pròtesi fa el medi? En tot cas, deu tenir el cervell dins d’un vas de cartró ple de Pepsi sense gas. Formidable!”
La intervenció d’Alberto, centra l’atenció en l’educació i també se’n recorda del paper de polítics i mercaders: “la gente no está siendo educada con sensibilidad. La música se impone en base a otros valores, principalmente económicos y políticos.”
Per acabar, quan els demano si creuen que les coses poden canviar a millor, les respostes no resulten gaire esperançadores:
Ramón Faura: No, la cosa va a pitjor. El liberalisme brutal i neo-totalitari encara potencia més aquesta tendència cap al significat O.
Christian Aloy: No crec que estigui millorant, sempre hi ha gent inquieta i amb iniciativa, però la majoria de la població cada cop s’atonta més i la cultura i els valors s’estan perdent (increible pero cierto). Som una societat en decadència…
Roger Mas: Tinc confiança en les noves generacions, tot i que segurament sofrirem els mateixos desencants que la generació de la transició. Ens ha educat una societat profundament paternalista que ens ha convertit en una colla d’irresponsables incapaços de comprendre el món en les seves justes dimensions. A canvi, ens ha armat de criteris, informació i possibilitats per trobar un camí realment propi. La clau la tenim a la butxaca, només cal furgar ben endins dels pantalons i trobar el pany correcte.
Alberto Manzano: El paisaje es desolador.
Jo no ho veig tan cru. Penso que aquestes mateixes reflexions –les dels qui han col·laborat en aquest reportatge– no haurien estat tan matisades i elaborades fa uns anys, i això ha de suposar un canvi futur. No? No sé si manifesto un desig o constato una realitat, però torno al principi: alguna cosa es belluga.
QUI ÉS QUI?
CHRISTIAN ALOY
Hola, sóc Christian, cantant i compositor del grup SONGSTORE, de Barcelona, i productor ocasional en altres projectes. A més, amb el David (MISHIMA) i el Marc (FELICIDAD BLANC) portem un petit segell (The Rest Is Silence) que de moment serveix per autopublicar-nos els discos. Ara estem a punt de publicar el segon disc de Songstore: Another Perfect Day For Human Extinction (TRISCD 005).
RAMÓN FAURA
Em dic Ramon Faura, he estat en mil grupillos, entre els quals citaré els Azucarillo Kings on, a més de divertir-me molt, van suposar una professionalització i una mica de pasta. Ara he muntat Le Petit Ramon & Terrorista on toco cançons meves (m’hi sento més còmode). M’acompanyen Les Filles del Dolor (la majoria d’ells també venen dels Azucarillo). Amb la música sempre he tingut una relació de Fan: volia ser com ells i fer una mica l’indio.
ROGER MAS
Sóc Roger Mas, i diguéssim que estic sota l’estigma del cantautor català. Estigma que no cau sobre el clatell d’un cantautor castellà, italià o francès, per entendre’ns. La meva relació amb la cançó rau en la necessitat d’explicar-me i recrear-me a través de la literatura i la música.
ALBERTO MANZANO
Autor, traductor y adaptador de letras de canciones.
ELS CANTAUTORS DELS NOSTRES ENTREVISTATS
ROGER MAS
Fabrizio de Andrè: el gran cantautor de Gènova. Magnífic poeta i intèrpret que en tot moment diu la cançó fins fer-te sentir que aquell text va per tu. Sempre envoltat de músics esplèndids per compensar les seves limitacions en aquest aspecte. Part de la seva obra és en genovès, llengua incomprensible per qualsevol italià a més de 60 quilòmetres a la rodona, com qui diu. I això no ha estat cap obstacle, ans el contrari, per omplir teatres arreu d’una Itàlia orgullosa de les seves mil llengües.
Franco Battiato (i en menor importància, de moment, Vinicio Capossela): geni musical. Capaç de portar la cançó i el seu plus literari als primers llocs de les llistes de vendes encara avui dia. Cançons com “E ti vengo a cercare” demostren la talla literària i intel·lectual d’aquest cantautor eminentment músic.
Pau Riba i Jaume Sisa: els grans genis creadors catalans. Víctimes de la incomprensió paisana, tot i que també del handicap de no saber respondre als nous temps i de no haver tingut la possibilitat de mantenir espectacles de gran qualitat a nivell de producció. La seva despreocupació per la qualitat formal fa que la força del seu contingut sigui més difícil d’entendre per el gran públic.
CHRISTIAN ALOY
Mark Eitzel (American Music Club), Mark Kozelek (Red House Painters) i Nick Drake. No sé perquè em fixo més en la lletra quan la cançó és trista…
RAMÓN FAURA
Albert Pla, em sembla una monstruositat genial. Pel risc i per la lucidesa. També per l’indubtable encant.
Serge Gainsbourg, és un dels meus models. Chic i iconoclasta. Transmet de manera molt clara una forma de veure les coses, sense fer pamflets.
David Bowie, el talent més creatiu i esponjós de la historia del Pop.
En tot cas cantautors de gènere que a mi m’agradin o m’hagin veritablement marcat, Bob Dylan i Donovan. I d’aquí trobo molt potent el Paco Ibáñez. M’agrada molt per la seva soltesa l’Ovidi Montllor i després, com no, em meravella el Dioptria del Pau Riba. (Suposo, ara sí, que tots ells són cantautors-cantautors?)
ALBERTO MANZANO
Leonard Cohen y Bob Dylan son dos grandes cantautores. Cohen era un poeta consagrado en los círculos literarios de Estados Unidos y Canadá antes de iniciar su obra discográfica. El espíritu que infunde su obra literaria y discográfica es el mismo. Bob Dylan fue el primer cantautor que hizo rock poético: música y poesía en un mismo cuerpo. Dio al rock el estatuto de arte.
LES CANÇONS DE LA SEVA VIDA
RAMÓN FAURA
UFF!… “Anarchy in the UK” em va canviar la vida. Indicar la component fatxa que indubtablement tenen les democràcies occidentals em sembla una gran cosa, i a mi m’ho va fer entendre aquesta cançó, quan només tenia 13 anys i molt abans de saber res dels Foucault’s, ni dels Norbert Elias, ni dels situacionistes.
Una altra, a un nivell més emotiu, va ser el “Play with fire” dels Rolling Stones: una especie de “regañina” a una pija londinense que no es vol enrotllar amb qui canta.
CHRISTIAN ALOY
“The Story Of My Life” (Lou Reed / The Velvet Underground). Només diu: “Aquesta és la història de la meva vida, la diferencia entre el bé i el mal.” Aterridor, amb això ja tinc per qüestionar-me la resta de la meva vida.
ROGER MAS
“E ti vengo a cercare” de Franco Battiato. Mística en estat pur. Una obra universal i atemporal.
Però també “The End” de The Doors o “Venus in furs” de The Velvet Underground. Al meu entendre, Jim Morrison i Lou Reed han estat dos grans cantautors.
ALBERTO MANZANO
“Suzanne”, de Leonard Cohen. Me hizo ver que el amor es universal, místico.
