Article publicat originalment a Directa, aquí i a Temptatives una mica més ampliat Traducción al castellano
Per Marta Ardiaca, Rafa Milán i Jordi Oliveras
En les diverses assemblees i plataformes de cultura en què hem anat participant en els darrers dos anys intentant plantar cara a les situacions que vivim, ens hem trobat el mateix dilema amb què es troben altres lluites del moment. D’una banda, hi ha gent que pensa en com recuperar allò que estem perdent, com tornar a la vida en què confiava. De l’altra, hi ha gent que pensem que només podem sortir d’aquesta crisi anant a buscar una organització social nova.
Més enllà de les idees, això ja es nota en el llenguatge mateix. Davant d’algunes expressions, nosaltres, com altra gent, ens esverem. Passa, per exemple, quan en una assemblea algú diu coses com que “cal formar públics”, una afirmació que ens horripila pel que té de paternalista, pel que té de suposar que “nosaltres”, el sector cultural, som portadors d’una mena de foc sagrat que cal fer arribar a la resta de la gent. També salten les alarmes quan algú ens identifica com “indústria cultural”, com va fer l’altre dia Josep Mª Pou en una columna que parlava de la Marea Roja, la marea de la cultura.
Perquè ens sentim tan lluny quan sentim parlar d’indústria cultural? O potser hauríem de fer la pregunta contrària: Perquè hi ha gent que interioritza d’una forma tan natural el llenguatge que dóna per fet que la cultura s’organitza en una indústria?
Perquè ens sentim tan lluny quan sentim parlar d’indústria cultural?
I és que ja fa molts anys que es va conreant tota una manera de pensar i explicar la cultura com una activitat puntera en l’economia. Es diu que cal donar suport a la cultura perquè és una font de treball, riquesa i prestigi. La cultura, vista així, deixa de ser una activitat principalment pertanyent al conjunt de les persones que formem la societat i passa a ser una activitat d’especialistes que “la fan” per a la societat, i, a partir d’aquí, d’una indústria que la manufactura.
En aquest context, molta gent que està malvivint amb sous del tot irregulars, provisionals i precaris es posa “el barret” de la indústria. I també moltes organitzacions que tota la vida han viscut de diners públics es disfressen d’indústria rendible, quan això no aguantaria cap anàlisi econòmica mínimament rigorosa.
Però el que ens preocupa no és només la irrealitat d’aquesta entelèquia sinó el model de cultura que suposa. Donar per fet que la cultura es gestiona principalment des d’una indústria implica:
– Considerar que la cultura és cosa d’especialistes enlloc de quelcom que produïm socialment.
– Sotmetre la cultura a la tirania dels objectes culturals en detriment dels processos culturals.
– Prioritzar el contacte entre artistes i indústria per sobre de la relació entre artistes i societat.
– Estar més pendents del guany econòmic que suposa la producció cultural que dels beneficis que aporta a la comunitat.
– Apostar per “productes” massius i d’interès global per sobre de “productes” que tinguin sentit en comunitats concretes.
En definitiva, assumir la idea de la indústria cultural ens sembla que és participar en el mateix procés que ja es dóna en altres àmbits de l’organització social (salut, agricultura, habitatge, educació,…) de sotmetre tots els aspectes de la vida a la dinàmica econòmica. Un procés que ens sembla que ja està demostrant abastament els seus efectes nocius.
En aquest procés també hem participat diversos actors culturals (creadors, gestors, petites associacions) potser sense pensar-hi massa, o potser també per la necessitat de trobar el nostre lloc al món i de consolidar una activitat que ens doni seguretat dins del sistema econòmic.
Enlloc d’això, enlloc de lluitar per consolidar un sistema que en el cas de la cultura catalana i espanyola mai ha arribat a funcionar, pensem que cal donar un altre sentit als models organitzatius de la cultura en què:
– Estiguem més pendents de les pràctiques culturals de la ciutadania que de les del “sector cultural”.
– Fem una relectura del llegat cultural i de la idea de creador que hem construït.
– Apostem per una economia social que treballi per la cultura enlloc d’orientar-ho tot cap les empreses.
– El paper de les administracions públiques sigui obert, transparent i adaptable a les demandes i necessitats de la ciutadania, basat en el diàleg i no en el control.
– Conscients de l’obsolescència del paradigma del treball com a articulador de la societat, desistim de barallar-nos per demostrar la viabilitat econòmica de la cultura i el caràcter imprescindible dels actors culturals.
La idea de pensar la cultura com un simple sistema de creació i distribució de productes en el mercat ens distancia d’una cultura humana, compartida i diversa que construeix imaginaris i que basteix comunitats. La cultura ha de recuperar aquesta connexió amb les persones i les realitats socials en què vivim.
En conclusió, pensem que lluitar per la cultura avui no ha de consistir en recuperar un projecte cultural centrat en l’aliança de mercat i estat, i assumit per exèrcits d’emprenedors i especialistes. Lluitar per la cultura ha de suposar la revisió de 30 anys llargs de discurs adossat al poder, i pensar en la cultura com quelcom que es construeix des de baix, buscant models de gestió conseqüents amb aquesta idea.
Llegeixo, i després de dos voltes al bar, penso en si escriure amb la cultura com a objecte no tindrà l’efecte de les medicions cuàntiques: que alteren la observació inevitablement. La pròpia paraula cultura ja ve carregada d’un aroma pesant. “La cultura es el nuevo opio del pueblo”, va arribar a dir Agustín García Calvo poc abans de morir.
Gràcies pel comentari, Julián. De fet, jo crec que l’article parla més de gestió de la cultura que de cultura, però suposo que l’efecte pot ser el mateix: parlar de gestió de la cultura i notar que l’objecte final s’altera només parlar-ne.
No obstant, jo crec que cal intentar-ho. Fa temps em vaig trobar amb una afirmació que em va sorprendre: vaig llegir que la paraula cultura es va començar a fer servir a finals del SXVIII i ja ho va fer de forma estretament lligada a la idea de gestionarla. Jo hauria donat per fet que el concepte era molt més antic, però es veu que no. Adorno va escriure “la inclusión del espíritu objetivo de una era en una única palabra como “cultura” delata desde el primer momento un enfoque administrativo cuya tarea, concebida desde lo alto, es la de reunir, distribuir, evaluar i organizar”. Sona lleig, sobretot pels amants de la cultura, però em sembla que és millor que ens preguntem com volem que sigui aquesta administració que acceptar, per omisió, que uns altres ho facin.
Ho trobo una mica semblant al que ens està passant amb l’economia o la política. Que estem fent un curset accelerat en aqueste matèries perquè hem vist que deixar-les en mans d’uns altres ens està sortint molt car.
Benvolguda Marta,
Benvolguts Rafa i Jordi,
Amics i companys de fatigues:
Després de llegir amb gust i ganes el vostre interessant (i provocador) article/manifest, de pegar-li unes quantes voltes a les vostres reflexions i de comptar fins a cent, decideixo tirar-me a la piscina i entrar en matèria, amb voluntat més puntualitzadora que polèmica. Tot i compartir el fons i el gruix de les vostres reflexions, considero que xifrar estratègicament o tàctica els objectius programàtics en això de “menys indústries i més cultura” és un error més aviat de bulto. Ja sé que no sou els únics (ni els primers) a intentar deconstruir l’engany latent darrrera de bona part dels discursos encomiàstics sobre l’anomenada “indústria cultural”. Ciutadans tan allunyats de tota sospita com Juan Barja (director del Círculo de Bellas Artes de Madrid) o Toni Puig (funcionari jubilat i ex-inventor de l’Ajoblanco) sense anar més lluny ho han fet recentment de forma verbal o per escrit. Que el sector, tot i que en uns gremis més que en altres, ha viscut i viu encara una mena de “síndrome d’estocolm” pel que fa a la seva dependència respecte a l’economia, tot intentant demostrar que la cultura no és un pou sense fons ni els artistes formen part d’allò que l’Adam Smith considerava, juntament amb els capellans, l’esfera improductiva de l’espècie humana. Tampoc se m’escapa que el discurs de les indústries culturals és ple de paranys i contradiccions, com bé assenyaleu en el vostre ben construït argumentari. I tanmateix, com més va, més em sembla que tot intent de construir un discurs mitjanament “polític” sobre la cultura en els nostres temps no pot obviar la seva dimensió econòmica, una dimensió en bona mesura “industrial”, però no només.
Al llarg dels darrers anys l’ús més o menys legítim de la cultura com a catalizador, o com a legitimador, de determinades transformacions urbanes, socials o econòmiques en nom d’un suposat “desenvolupament” ha esdevingut gairebé un tòpic. Algunes veus (el moviment de governs locals a l’entorn de l’anomenada Agenda 21 de la Cultura, per exemple) han posat el dit a la nafra sobre la insostenibilitat d’un model que usa la cultura en nom del desenvolupament sense incorporar la noció de “desenvolupament cultural”, allò que recentment s’ha anomenat “el quart pilar de la sostenibilitat”. Cal, doncs, tancar el cercle, i pensar noves formes d’establir la relació entre la cultura i el desenvolupament, també l’econòmic.
Vaig tenir la sort d’observar d’aprop, ara ja fa uns quants anys, la gestació de la Convenció sobre la Diversitat Cultural, aprovada per UNESCO l’any 2005 i ratificada posteriorment per tots els estats europeus, entre els quals Espanya, la qual cosa vol dir que a hores d’ara és un text normatiu que compromet i obliga els seus signataris. Com bé sabeu, la Convenció anava i va sobre les possibilitats i limitacions d’unes certes formes d’excepció cultural que posin límit a la voracitat expansionista de la indústria cultural, especialment l’audiovisual, i d’aquells països (els Estats Units d’Amèrica entre d’altres) que han fet d’aquest negoci una de les seves bases d’expansió econòmica, contra l’opinió generalitzada que diu que “als Estats Units la cultura no és objecte de la política pública”. Les hòsties en les discussions a UNESCO van ser fenomenals. I al capdavall, la Convenció reconeix en el seu preàmbul (consideració número 18) la doble naturalesa dels béns culturals “que són alhora econòmics i socials, perquè són portadors d’identitats, valors i significats i, per tant, no s’han de tractar com si tinguessin tan sols un valor comercial”.
Poca cosa, direu? Potser sí! Però quan el govern espanyol decideix que ens toca tenir un dels IVA culturals més alts de la Unió Europea, tot demostrant que el discurs de l’economia de la cultura ha fet forat, sobretot, entre els responsables d’Hisenda i els seus sequaços, i tothom s’estira dels cabells desconsoladament, val la pena recordar que probablement la pujada de l’IVA va en contra de l’acompliment de les obligacions de la Convenció de la Diversitat i, en conseqüència, és denunciable jurídicament (llegiu l’article “La cultura no es una simple mercancía” de Teresa Constenla al diari “El País” del 28 d’octubre del 2012).
Tot i que el panorama és confús i magmàtic, en alguns debats internacionals (com, per exemple, el que es va produir durant l’elaboració del “green paper” sobre el tema en el si de la Comissió Europea), els que parlen d’industries culturals no són exactament els mateixos que es refereixen a l’economia creativa (des d’una dimensió més àmplia, i no només industrial, integradora de moltes altres activitats intensives en creativitat i propiciadora de formes de desenvolupament més harmòniques i sostenibles, també a escala rural i suburbana). Alguns projectes i xarxes europees al respecte, desenvolupades fonamentalment a partir d’un ús cultural dels recursos fons estructurals, com l’Interreg (el projecte Crea.Re / Creative Regions, per exemple) han intentat demostrar que una relació diferent entre economía i cultura és possible.
En resum (i per no fer-me més pesat de l’habitual): Mentre que als ministeris de cultura es parla (encara i massa) d’economia, altres àmbits en general (i els ministeris d’economia en particular) a propòsit de les qüestions relatives a la innovació, el coneixement, la creativitat… comencen a plantejar aquesta relació diferentment. De forma més equilibrada culturalment i sostenible socialment.
Més economia (però una economia diferent), doncs, i més (i diferent) cultura!
EMV
Gràcies pel comentari, Eduard.
Sense ser un expert en el tema (ni en aquest ni en cap), he sentit a parlar de les indústries creatives com un discurs força hegemònic en les polítiques culturals, que tendeix a substituir el de les indústries culturals. Un discurs que per uns és més amable, en tant que acull estructures culturals de caire més “micro” i activitats amb un component empresarial més “suau”, i que per altres és vist amb desconfiança en tant que força la identificació com a rendibles d’activitats que probablement no ho són.
Potser hauríem de mirar els dos aspectes del discurs, l’econòmic i el cultural.
En el pla econòmic, crec que un tema important seria el de l’autonomia de la cultura en aquesta generació de riquesa. Es dona a entendre que la cultura pot ser un important motor per generar-la, cosa que per a molts sembla ser un argument llaminer per a considerar el tema, però sembla que aquest potencial no és tant clar com això. Segons diuen els crítics, ni la cultura genera riquesa allà on no hi ha fluxes financers previs, ni la riquesa generada per la cultura reverteix directament en la pròpia cultura.
El primer ho diu, per exemple, Enrique Bustamante en aquest vídeo (https://youtu.be/nliPI7fvCOk), referint-se a un informe de Nacions Unides sobre economia creativa: “Yo diría que la mayor paradoja del informe de la UNCTAD (…) es el concluir que todo el desarrollo del otrora llamado tercer mundo se va a realizar sólo con la creatividad. Sólo que al final en una conclusión marginada aparece que los paises en desarrollo tienen mucha creatividad pero les faltan un par de elementos: les falta tecnología -redes- y les falta capital riesgo.”.
Pel que fa als rendiments també es diu que aquestes indústries creatives només son rendibles en tant que generen externalitats, és a dir beneficis en altres activitats paral·leles. O sigui, que els beneficis són pels gremis immobiliari, turístic i d’altres que es beneficien de la proximitat del tarannà cultural, però no per l’activitat cultural en si mateixa.
Veient això potser caldrà pensar si això realment ajuda a construir un model de relacions interessant. És prou conegut com en alguns llocs s’assenyala l’activitat cultural com a còmplice dels processos de gentrificació. Es fa amable un barri a base de galeries d’art, estudis de disseny i altres activitats “creatives”, creix el valor de l’entorn urbanístic, i s’engega la màquina d’especular en la que acostumen a sortir perdent els que tenen menys recursos. Fins i tot poden acabar perdent en aquesta dinàmica els propis agents culturals que hi han participat. Si més no, les capes més pobres d’aquests treballadors, que han de marxar o viure-hi en precari. Sembla que fins i tot el mateix Richard Florida, un dels principals inventors del discurs de les indústries creatives, ara posa en qüestió els avantatges econòmics, polítics i morals de la seva proposta, com explica aquí: https://www.theatlanticcities.com/jobs-and-economy/2013/01/more-losers-winners-americas-new-economic-geography/4465/
D’altra banda, què aporta la perspectiva de les indústries creatives a la pròpia activitat cultural?
Una qüestió preocupant crec que és la referent a la funció crítica de la cultura. Si, com deia, el moviment econòmic d’aquestes indústries creatives és depenent d’altres activitats econòmiques tant en el seu moviment inicial com en el destí de la riquesa generada, cap dubtar sobre la capacitat de desenvolupar cultura crítica, oi? Vull dir, que en aquest context difícilment es desplegaran discursos que posin en qüestió la mateixa ma que dona de menjar a la cultura,…
L’altra qüestió és la referent a quines són les activitats incloses en aquesta visió de les indústries creatives. Al text reclamem una visió àmplia sobre allò que és cultural i, com dius, parlar d’indústries creatives també suposa una mirada àmplia sobre l’activitat, però: parlem de les mateixes coses quan parlem d’aquesta obertura? Diria que no. Diu Bustamante al vídeo esmentat que entre les indústries creatives s’inclouen els parcs temàtics i la loteria. Estic segur que ni tu ni jo posaríem aquestes activitats en el centre de la nostra diana cultural. Però potser no cal anar tant lluny. He buscat aquest projecte Crea.re. Diu que es va presentar al CERC amb l’exemple d’una experiència finesa que es diu Crazy Town, i amb el finès traduït per google que he pogut llegir, no m’ha semblat gaire més que un viver d’empreses enrotllat. El paper de la cultura, pel que he entès, consisteix en fer amable la convivència i organització entre empresaris. I, es clar, aquí hi puc veure cultura, com també en puc veure als iogurts de La Fageda o, en un sentit més “chungo”, en el port nàutic que volen fer al Port Vell, però em sembla que hi ha moltes activitats que considerariem culturals -les artístiques com a tals, les que duem a terme “perquè si” per la nostra existència vital,…- que queden excloses d’aquestes equacions, per integrar-ne d’altres que potser no hauríem considerat des del principi, només per a satisfer la fórmula.
En definitiva, segueixo pensant que no estan clars els beneficis de buscar aquesta harmonització dels vincles entre cultura i mercat, encara que ho fem en el context del discurs “més suau” de les indústries creatives. Tendeixo a pensar que aquests models magnifiquen la dimensió econòmica de l’activitat, resten autonomia a la capacitat crítica de la cultura, són excloents en referència a activitats importants, i resten poder transformador a la cultura, si és que encara en queda alguna engruna.
No amagaré, Eduard, que darrera aquestes reflexions hi ha una profunda desconfiança a tot el que em sona al pensament econòmic com a rector de la societat, a aquesta ideologia que diu que les lectures econòmiques de la realitat i la organització social son les “realistes”. En els temps que vivim -en els que veiem un us arbitrari de les regles del joc econòmic o vivim un encès debat social sobre els perjudicis d’entendre l’habitatge com a bé d’inversió,…- no crec que calgui argumentar gaire aquesta desconfiança.
Hi ha qui diu que l’economia és l’administració dels recursos escassos. D’altres diuen que el principal problema que tenim és el del repartiment desigual de la riquesa, i no el de la seva escassedat. Posats a parlar d’economia tendeixo a pensar des d’aquest segon lloc, i des d’aquí no trobo necessari ni beneficiós justificar la cultura per la seva capacitat de generar riquesa.
Potser tot aquest debat de les indústries creatives s’entén millor quan s’escolta aquesta intervenció, es pensa en el que està defensant, i es contrasta amb la realitat que coneixem (la de les fàbriques a Barcelona, la de “la classe creativa”, la dels procesos de gentrificació, la de la transformació de la ciutat, la idea que tenim de la nostra realitat cultural,…): https://vimeo.com/64877320
A veure… jo, quan es parla d’indústries Culturals, entenc que defineix al sector el qual la seva activitat té com a objectiu: la producció, la promoció, la difusió i comercialització de bens, serveis i accions o activitats amb contingut cultural, artístic o patrimonial. Però no entenc que cobreixi a “tota la cultura”. Són molts els models que hi són dintre del món de la cultura. Fins i tot, si m’apureu aquells que ho fan de manera voluntària o amateur i gratuïtament.
Per mi, els problemes els genera lo de sempre, la intencionalitat de generar models únics i inamovibles, de part de qui sigui. Existeix i existirà una indústria tipus, no sé, Liceu per exemple, de la qual ens podrem plantejar sí cal (jo crec que no) mantenir-lo amb diners públics essent d’ús privat. D’acord. Però si fos totalment privat… és o no, una indústria cultural? És més, la cadena que és propietària de les discoteques Pachà… és una indústria cultural?
I el problema és que des de l’administració pública es decideix operar només amb un model determinat, i obliga a tothom a passar pel model d’Indústria Cultural que han pensat com a la “panacea de la Cultura i el seu ressorgiment”.
Per mi ,una indústria cultural també és una cooperativa, o una senyora en un racó d’un taller pintant, i exposant-lo i venent-los en fires de pobles, per dir alguna cosa… per mi, el problema són els recursos que es destinen a cada cosa, i quan dic recursos no parlo només d’ajudes i subvencions, que converteix qualsevol projecte (i molts dels d’ara… oi?) en propietat de l’administració de torn, i el converteix en quelcom d’incert depenent de la voluntat de les iniciatives ideològiques de cada moment. Sinó també recurs com a eina que faciliti el treball creatiu sense necessitat de passar sempre per un model determinat d’empresa.
La situació actual l’entenc com de reacció lògica a la desfeta dels darrers 5-8 anys, on va desaparèixer bona part dels diners que sostenien moltes iniciatives culturals (industrials, o no), amb lo que va quedar clar que el problema no era “una indústria”, sinó que una gran part era sostinguda pel miratge dels diners públics dependents de la voluntat de torn…
Per a mi el tema no és posar en qüestió les activitats industrials relacionades amb la cultura com a fet, sinó la seva conversió en centre de la política cultural, i la seva sublimació com a argumentari, més enllà de la seva realitat. Per a posar-ho en qüestió, hi ha diversos arguments:
– Veure com s’anomenen indústries coses que no ho són (algun dels exemples que poses jo no l’identificaria com a indústria).
– Atendre a que allò realment transcendent des del punt de vista social i cultural que hi ha darrera una producció cultural, no prové principalment del fet de ser industrial sinó d’altres aspectes. (La transcendència cultural de Beyoncé, posem per cas, té a veure amb com treballa en un món simbòlic que la indústria no ha creat sinó recollit).
– Posar en qüestió si el relat econòmic que es construeix a l’entorn de la idea (no la realitat) de la indústria cultural funciona realment. Quina riquesa i per a qui?
– Posar en qüestió si té sentit que molta gent que es dedica a la cultura s’expliqui a sí mateixa com a indústria quan la seva realitat material està ben lluny, o si això no és més que un ham que els/ens porta a l’auto-explotació (en la línia del que passa amb l’emprenedoria).
En definitiva, crec que en aquest text vèiem més problema en el relat de les indústries, i com es fa servir per argumentar unes polítiques, i inclús la interiorització d’aquestes polítiques en la definició com a subjectes de la gent que treballa en això, que en el fet de que hi hagi producció industrial de cultura.
D’altra banda, crec que coincideixo amb tu en la crítica als “models”, i potser caldria polir això a l’hora de fer propostes alternatives.