Text i vídeo relacionats amb el 23è Fòrum Indigestió.
A principis dels anys 90, a Bilbao es feia públic el projecte urbanístic del museu Guggenheim. El llavors ministre de cultura basc, Joseba Arregi, va publicar un article per respondre aquelles veus crítiques que clamaven contra el projecte preocupades per la nova política cultural basca, que comportava fortes retallades al sector i que, de sobte, imposava una macro-instal·lació com aquella. Arregi va titular l’article “¿Quién teme al Guggenheim?”.
Aparentment era una pregunta lícita perquè, en principi, qui podia tenir res en contra d’un museu, o de la cultura en general? I és justament sobre aquesta manera de fer servir totes dues coses com pretextos intrínsecament positius dins l’urbanisme neoliberal del que vull parlar a continuació, en un text que sorgeix de la intervenció feta l’abril de 2024 al 23è Fòrum Indigestió.
A les transformacions dels barris de les ciutats i aquí a Barcelona especialment, estem acostumats a veure reformes urbanístiques fetes en clau cultural: reformes on la cultura hi juga un paper important i que sovint suposen la construcció de grans instal·lacions, com per exemple museus. El geògraf David Harvey [1] apunta que és difícil entendre el procés d’urbanització capitalista dels darrers temps sense tenir en compte el paper emblemàtic que hi han jugat les grans iniciatives culturals. Sovint en forma de grans instal·lacions, solen organitzar-se en clústers, conjunts d’institucions d’un mateix àmbit situades les unes a prop de les altres i establint algun tipus de cooperació per tal de millorar la seva competitivitat territorial. Ràpidament són envoltades per un tipus d’habitatge i d’establiments adreçats preferentment a un perfil de sector social concret, especialitzat en fer servir/consumir els nous espais reorganitzats com artístics i culturals.
A aquest sector se l’ha anomenat classe creativa [2], neobohemia [3] o classe cultural [4]. El resultat d’aquest tipus d’iniciatives urbanístiques, que en darrer terme acaben sent merament immobiliàries, són barris culturals que substitueixen el seu anterior caràcter popular i als quals acaba predominant un públic delerós d’oferta cultural. Barris on només s’hi pot permetre viure una selecta minoria de llogaters i propietaris, en un ambient que podem titllar de guai i que, com a molt, serà revestit d’una fina capa de transgressió ‘alternativa’ o de multiculturalisme dosificat. A les reformes d’aquest tipus, es fa servir una idea de cultura en majúscules que fa referència a un àmbit més aviat difús i abstracte, i que tot sovint acaba servint per justificar o legitimar tot tipus de destrosses urbanístiques.
Podem pensar en el que s’ha fet les últimes dècades al barri del Raval de Barcelona amb el MACBA, el CCCB, la facultat de la Universitat de Barcelona, la de la Universitat Ramon Llull, el CIDOB, la Filmoteca de Catalunya… Però també en el cas de Lavapiés a Madrid amb el centre d’art Reina Sofia i altres centres culturals, o en el del barri d’Abandoibarra a Bilbao amb el museu Guggenheim. Totes elles capitals culturals o potser, més aviat, franquícies de la cultura del capital [5].
Aquest ús del concepte de cultura té a veure amb la paradoxa que senyalava Gregory Bateson [6], segons la qual com més tèrbol és un terme, en el sentit que pot voler dir qualsevol cosa i cap al mateix temps, més eficàcia clarificadora té; en canvi, quan es fan servir conceptes clars i acurats, s’enterboleix allò al qual se li apliquen. És d’aquesta manera com es fa servir la cultura a les polítiques urbanístiques, tant per confirmar com per desmentir arguments, aportant llum de manera capciosa allà on interessi.
En aquests casos, fent servir el terme cultura no es fa referència a res concret sinó que s’empra una abstracció buida sense cap al·lusió al món material, un concepte sense base ontològica. Ens trobem molt lluny d’altres definicions de cultura com podria ser la de T.S. Eliot: “tots els interessos i activitats característics d’un poble” [7]; parlem més aviat de la històrica associació del terme amb una suposada distinció de classe o amb un coneixement superior, una pretesa diferència entre l’art elevat –cultura– i l’art popular i l’entreteniment.
El discurs de les administracions municipals, en aquest sentit, parla d’una idea força estesa que remet a un camp boirós on s’adscriuen de manera no gaire clara una sèrie d’actors, accions, espais, moments i productes als quals es dota d’un valor especial. Així, tot allò etiquetat de cultural sovint gaudeix d’una dignitat de categoria superior respecte allò que no mereix aquest qualificatiu. Allò cultural genera, al seu torn, discursos, plantejaments públics o privats que passen a ser anomenats polítiques, iniciatives o promoció cultural, i aquestes menen l’activitat de departaments, conselleries, ministeris, associacions, etc. ‘de cultura’, però també d’indústria, empreses, agents, serveis, consultories, etc. també culturals.
Parlem d’una concepció de la Cultura, com deia, en majúscules, apropiada per les autoritats i posada, en el cas que ens ocupa, al servei de l’urbanisme. Una cultura que esdevé una forma de religiositat amb el seu corresponent mecanisme ritual, que té l’espectador com un individu consagrat a un tipus d’exercici espiritual, allò que Bourdieu [8] plantejava com una mena de participació mística en un bé comú. Aquest caràcter mistèric de tot allò integrat al camp cultural camufla les seves funcions reals i més prosaiques que té com a productor d’un tipus de capital, de transaccions econòmiques no explicitades, o com a dispositiu al servei de la teatralització dels poders polítics; però sobretot, com un artifici moral legitimador molt eficient que té l’objectiu de fer fonedisses un seguit de desigualtats que passen de ser socioeconòmiques a ser estètiques. Portar cultura a un carrer només pot ser un fet virtuós, en principi no cal ni tan sols especificar el format ni el tipus per poder ser venut com quelcom benigne.
La cultura, en aquest sentit, té la capacitat de mantenir-se com una entitat separada i defugir una sèrie de problemes de desequilibri social i econòmic, així com de reproduir les diferències associades a aquests problemes. S’adscriu fàcilment a les polítiques urbanístiques neoliberals de sempre mentre proveeix un pretext ideològic a la gentrificació dirigida pel mercat i secundada per l’Estat. La cultura esdevé, d’alguna manera, la cara agradable de l’urbanisme, i és indispensable entendre com serveix de base econòmica i fins a quin punt la seva capitalització contribueix a la privatització i control de l’espai públic.
Per parlar d’un cas concret: abans he esmentat el Raval, ara fixem-nos en la Rambla de Barcelona. A finals de 2022 van començar les obres per reformar-la amb el principal objectiu, en paraules de l’Ajuntament, de salvar la Rambla del monocultiu turístic i retornar-la a la ciutadania. Si més no, això es proclamava l’any 2018, quan s’obria un procés participatiu per decidir conjuntament com havia de ser la nova Rambla. Un cop es va tancar i aprovar el projecte de reforma, em vaig anar fixant en quines parts se’n destacaven més des de l’Ajuntament i des dels mitjans de comunicació. Efectivament, i més enllà de l’aspecte morfològic de la transformació del passeig, l’element cultural era el més repetit, donant lloc a titulars com “la cultura al rescat de la Rambla” o a demandes de “declarar la Rambla espai d’excepcionalitat cultural”. En aquest cas no es tractava de posar-hi cap gran instal·lació com a les ciutats mencionades abans, sinó més aviat de fer-li una injecció de cultura a un passeig que darrerament només s’havia explotat des de la indústria del turisme massiu, per explotar-lo ara també des de la cultural.
Del cas de la Rambla només vull esmentar dos exemples que ens poden servir per entendre la idea de cultura que es fa servir en aquest tipus de reformes. El primer es dona quan s’inaugura el nou reixat del porxo del Liceu dissenyat per Jaume Plensa. El director artístic del Liceu, Víctor Garcia de Gomar, fa unes declaracions força significatives per justificar el reixat, parlant de “gent punxant-se heroïna al carrer o dormint al carrer, de violacions, prostitució”… i resumeix tot plegat com “una situació difícil de sostenir a les portes del paradís” [9]. Més enllà que després de la petita polèmica mediàtica provocada per les seves declaracions hagués d’acabar demanant disculpes, les seves paraules il·lustren molt bé aquesta idea prou estesa de la cultura. L’altre exemple és el de les estàtues humanes de la Rambla: durant el projecte de reforma es queixen públicament pel fet de trobar-se deixades de banda mentre es veuen relegades a la part baixa del passeig; asseguren que senten parlar molt de cultura al projecte però que, en canvi, no sembla que se les tingui en compte i se les margina tot i ser considerades actors culturals històrics d’aquest carrer i encaixar en la pròpia lògica cultural de l’Ajuntament en aquest sentit.
En aquests i en altres casos, la cultura acaba sent una bona manera d’imposar allò abstracte –aquesta idea d’una entitat separada de nosaltres, fins i tot elevada per sobre nostre– sobre allò concret, que en aquest cas seria la vida urbana; es fa servir com un ingredient que no només ha d’ordenar el territori –el carrer– sinó que també l’ha de moralitzar, l’ha de salvar, com deia el titular. Una proposta de cultura, doncs, que cal protegir i aïllar de tot allò mundà i terrenal i que no sembla interessar-se pel teixit cultural que ja existeix ni pretén incloure’l a la seva mena de programació d’artifici. En aquest sentit, és inevitable preguntar-se, al cas d’una reforma en clau cultural com la de la Rambla –i a qualsevol en la mateixa línia–, a qui anirà destinada la cultura que pretén insuflar-se al passeig, a qui se li permetrà l’accés a un espai endreçat amb aquesta pàtina i a qui li serà negat.
Resumint, del que volia parlar és d’una idea de cultura que no hauríem de permetre que s’imposés com la bona; aquesta visió d’una cultura elevada, ordenadora i purificadora. Voldria contribuir a desnaturalitzar una versió del concepte que per desgràcia ha quallat massa o que encara sembla funcionar massa bé a l’urbanisme. Tornant a la pregunta del principi, qui té por de la cultura, doncs? En principi, ningú. Però a l’hora de la veritat, quan la cultura deixa de ser aquesta mena de massa abstracta i difusa i implica que hi hagi gent corrent organitzant-se al marge de les institucions, sovint són les pròpies autoritats polítiques les que semblen tenir-ne por.
Guillermo Aguirre Núñez
[1] Harvey, D. (2008). El derecho a la ciudad. New Left Review, 53, 23-39. https://newleftreview.es/issues/53/articles/david-harvey-el-derecho-a-la-ciudad.pdf
[2] Florida, R. (2009). Las ciudades creativas. Ediciones Paidós.
[3] Lloyd, R. (2006). Neo-Bohemia. Art and Commerce in the Postindustrial City. Routledge.
[4] Rosler, M. (2013). Culture class. Sternberg Press.
[5] Larrea, A. i Gamarra, G. (2007). Bilbao y su Doble. ¿Regeneración urbana o destrucción de la vida pública? Martxoak 18 Kultur Elkartea.
[6] Bateson, G. (1990). Naven. “Un ceremonial latmul”. Júcar.
[7] Eliot, T.S. (2003 [1948]). La unidad de la cultura europea: Notas para la definición de cultura. Ediciones Encuentro.
[8] Bourdieu, P. (1988). La distinción. Criterio y bases sociales del gusto. Editorial Taurus.
[9] “L’Ajuntament demana al director artístic del Liceu aclarir les polèmiques paraules sobre la Rambla.” Betevé. https://beteve.cat/politica/ajuntament-demana-director-artistic-liceu-aclarir-polemiques-paraules-rambla/
