Article originalment publicat al número 53 de la revista Nexe
Aquest text és en gran part deutor de l’intercanvi d’idees i debat dins la cooperativa La Murga. Entre altres, del procés preparatori i debat al seminari que portava el mateix títol que l’article.
El cooperativisme cultural a Catalunya ha viscut una revifada els darrers anys. Des de les dècades dels anys seixanta i setanta del segle passat, quan van florir iniciatives com Drac Màgic, Abacus, Bestiari o Rocaguinarda, han passat molts anys en els quals la possibilitat d’articular-se com a cooperativa no havia estat una opció prioritària per les persones que es volien organitzar entorn de la cultura. Ara ho torna a ser.
Si això ha canviat, potser té a veure amb iniciatives de l’administració per afavorir l’economia social, amb l’impuls d’alguns projectes que, des de fa un temps, empenyen cap aquesta possibilitat, i amb un moviment general en molts àmbits en favor del cooperativisme, que també ha trobat el seu reflex en la cultura.
Darrere d’aquest petit esclat s’hi juguen les esperances i expectatives de molta gent per explorar les possibilitats d’un món i unes relacions diferents. El cooperativisme podria ser una eina per construir i alhora experimentar unes altres formes de vida a partir de la gestió compartida i la sobirania sobre els recursos materials i immaterials.
Ara bé, també cal dir que el cooperativisme no és incondicionalment una eina transformadora. L’anarquista Errico Malatesta, per exemple, deia a principis del segle passat que les cooperatives i els sindicats, sota el règim capitalista, no condueixen, ni naturalment ni pel seu valor intrínsec, a l’emancipació humana […] avui [poden ser] organismes de conservació o de transformació social, demà [poden servir a] les forces de la reacció o de la revolució.[1] Si el que busquem són altres formes de viure la cultura, no en tenim prou amb optar per unes organitzacions diferents, cal alguna cosa més.
Té capacitat, el cooperativisme, d’afavorir unes relacions diferents entre les diverses parts que conformen el sistema cultural? Pot contribuir a la confiança de la gent en la seva pròpia capacitat cultural? Pot tenir alguna incidència en la distribució de poder simbòlic i material que afavoreixen les pràctiques culturals? Pot promoure una distribució més justa de la riquesa que es genera a partir de la cultura? Aquestes són les preguntes que guien aquest text.
A continuació proposaré alguns reptes que em semblen significatius, sense pretensió d’exhaustivitat en l’anàlisi, ni de representar a ningú, però des de la perspectiva d’algú amb una trajectòria en projectes culturals crítics, i que també participa d’aquest moment d’eclosió de cooperatives, com a part de la cooperativa cultural de consum La Murga.
Una oportunitat per generar nova economia?
Si hom rebusca a les xarxes com es parla del cooperativisme cultural podem trobar alguns missatges que apunten cap a la qüestió de si el cooperativisme suposa una oportunitat per generar riquesa a partir de la cultura de forma més exitosa. En un temps en el qual la ideologia de l’emprenedoria té una presència aclaparadora, el cooperativisme apareix, per algunes persones, com una possibilitat que combina l’anhel de trobar autoocupació i una sensibilitat social que no es manifesta en altres camins empresarials.
Per aprofundir en el sentit d’aquesta expectativa podria ser interessant una mirada sobre com funciona l’economia de la cultura en general. Hi ha qui posa l’accent en què la cultura és una àrea econòmica que genera riquesa i ocupació. Aquesta afirmació no coincideix amb l’experiència de moltes persones i organitzacions que treballem en aquest àmbit, preocupades, no ja per la poca expectativa de creixement, sinó pel fet de no poder arribar a uns mínims per la sostenibilitat.
Potser és qüestió de distingir àrees, ja que la cultura és un àmbit que inclou activitats molt diverses. Certament, hi ha iniciatives que participen de dinàmiques de gran abast, i interactuant amb plataformes tecnològiques i d’altra mena, amb gran capacitat de concentrar poder, que belluguen molts diners entorn de la cultura.
Deixant de banda aquestes, cal preguntar-se d’on venen els diners que sostenen la major part de la producció cultural i veure si això ens permet parlar d’una activitat que genera riquesa. Pel broc gros, però amb coneixement sobre moltes i diverses situacions, m’atreviria a afirmar que la major part dels projectes que coneixem se sostenen gràcies a diners no directament relacionats amb el mercat cultural.
No són la venda de llibres, d’entrades al cinema, concerts, espectacles i museus, el que sosté l’economia de la cultura. Les inversions provinents de la iniciativa pública, la publicitat, i també el voluntarisme de molta gent que s’hi dedica, són aportacions molt importants en la seva viabilitat. Ni tan sols accions que podem suposar exitoses econòmicament, com els grans festivals de música, prescindeixen de l’aportació estatal directa i indirecta. Tampoc iniciatives com Spotify, per canviar d’escala, són rendibles en si mateixes, sinó que se sostenen per expectatives de beneficis que no tenen gaire a veure amb el mercat estrictament cultural.
Així doncs, quan es diu que el cooperativisme pot participar de la generació de riquesa des de la cultura, segurament estem parlant, mentre no es digui el contrari, d’aquesta economia estranya, amb aquestes dependències. I val a dir que així s’ha entès des d’algunes iniciatives que han enfocat part dels esforços a cercar la seva posició dins de les polítiques culturals de les administracions públiques, i, per tant, a la recerca dels recursos que aquestes inverteixen.
Una distribució de riquesa més justa?
Vista aquesta peculiar economia, podríem preguntar-nos si el cooperativisme pot afavorir una distribució més justa de la riquesa. En principi aquesta recerca de justícia és una possibilitat estretament lligada al model. Si parlem de cooperativisme de treball, la resposta sembla senzilla. L’estructura cooperativa té moltes possibilitats de millorar l’equilibri intern en la remuneració dels llocs de treball i la distribució de beneficis, si n’hi ha, entre les persones que hi treballen.
Ara bé, la cosa potser es complica si ens preguntem sobre l’impacte de les cooperatives en l’economia del seu entorn. Afavoreix el cooperativisme una millor distribució dels recursos que pot generar la cultura fora de l’àmbit de la mateixa empresa? Poden generar, per exemple, les cooperatives culturals dedicades a la programació d’espectacles, unes condicions de més estabilitat i remuneració pels i les artistes de fora de la cooperativa amb qui treballen? Tenen capacitat per generar condicions favorables d’accés a espectacles habitualment cars a gent amb recursos insuficients per fer-ho?
Estic segur que la resposta és ben complicada. Si, com es pot deduir al punt anterior, no és fàcil trencar el marc de la precarietat propi del treball cultural, sembla difícil que per si mateix tingui capacitat de generar grans canvis en les condicions materials de la gent no integrada en el mateix sí de les organitzacions implicades, i encara menys de canvis estructurals.
La meva intenció en plantejar això no és portar la reflexió cap a un carreró sense sortida. Penso que recordar aquesta pregunta, que, al cap i a la fi, és una referència habitual en tota mirada política sobre el cooperativisme, pot ser útil per modular allò que es comunica quan es defensa la capacitat del model, i també per mirar des d’altres angles les seves potencialitats.
L’encaix amb les iniciatives comunitàries.
A l’article “La cultura cooperativa s’alia per exercir de contrapoder” algunes veus relacionades amb el cooperativisme cultural defensaven la possibilitat de l’aliança entre les seves iniciatives i els projectes de gestió comunitària, és a dir, amb equipaments públics gestionats per ciutadania organitzada, com, per exemple, l’Ateneu Popular de Nou Barris. De fet, es deia que són part d’un mateix ecosistema.
La proposta té la seva lògica. Intuïtivament, sembla tenir sentit que les estructures organitzades de forma horitzontal per la gestió d’espais comunitaris, puguin tenir una relació preferent amb estructures igualment horitzontals per la gestió d’aquells serveis externs que els siguin necessaris.
Ara bé, més enllà, potser estaria bé preguntar-se quin impacte podria tenir aquesta col·laboració en els objectius d’emancipació implícits en l’autogestió d’espais públics. Fins i tot, tindria sentit interrogar-se sobre en quina mesura afavoriria els objectius dels espais comunitaris o els podria dificultar.
D’una banda, els espais de gestió comunitària encarnen l’objectiu de promoure processos col·lectius en els quals la presa de decisions i l’organització de les activitats estan en mans de grups amplis, revertint les jerarquies que acostumen a imposar les estructures de poder polític, econòmic, i també professionals. De l’altra, els serveis professionals acostumen a tenir inèrcies per a blindar la seva acció i expertesa, donant a entendre als consumidors que el millor que poden fer és delegar la seva acció en el camp que els correspon i oblidar-se’n. Aquí hi ha o hi pot haver, doncs, un conflicte.
La disparitat es pot donar en àrees específiques de la vida d’un equipament com poden ser la programació d’activitats, la producció tècnica, la gestió administrativa, la comunicació i tants altres. En cadascun d’aquests àmbits hi poden haver iniciatives professionals que defensin els avantatges de la delegació de serveis, l’encàrrec fora de l’àmbit de la comunitat. Fins a quin punt, per exemple, la incorporació de serveis cooperatius a les festes populars juga a favor de la vivència organitzativa comuna o afavoreix més la delegació i professionalització de serveis?
Així doncs, aquest escenari de relacions, ens serveix per plantejar-nos si el cooperativisme cultural existent proposa pràctiques diferents de la divisió de funcions tradicionalment defensada al sistema cultural des dels paràmetres professionals i empresarials. Quina capacitat té el cooperativisme cultural de promoure pràctiques que, en lloc d’afirmar la seva competitivitat en relació amb altres empreses i la delegació de serveis, fomentin l’autonomia de la gent per satisfer les seves mateixes necessitats culturals?
És possible, per exemple, pensar en cooperatives especialitzades en comunicació que en lloc de centralitzar els missatges i controlar la seva difusió en xarxes i amb els mitjans de comunicació clàssics, promoguin el potencial comunicatiu del grup relacionat amb les activitats i serveis a promoure? Podem pensar cooperatives especialitzades en producció tècnica que facilitin els aprenentatges col·lectius per assumir tasques en les seves produccions?
Seguint aquest fil que, probablement, ja s’explora en algunes iniciatives, potser podem arribar a imaginar línies d’incidència del cooperativisme cultural que vagin més enllà de reproduir en estructures col·lectives allò que ja es fa des d’estructures més verticals.
Podem amb les grans estructures culturals?
En cultura és força freqüent tenir debats centrats en algunes pràctiques artístiques i projectes comunitaris i la incidència del sector públic en aquests, però no tant en relació amb les grans estructures que condicionen la vida cultural de la part més gran de la població. Festivals, televisions, xarxes socials, grans grups editorials, la indústria audiovisual… Tots ells són importants agents culturals i probablement els més determinants si posem el focus en quina vida cultural tenim.
No és que les accions de petit format no tinguin valor, però tampoc podem viure d’esquena al fet que bona part de la nostra vida cultural contemporània es troba marcada per grans plataformes que han trobat la forma d’inserir-se en el nostre ritme de vida.c
És significativa, en aquest sentit l’omissió i renúncia del sector públic, que és qui, tant per capacitat financera com per capacitat legislativa tindria més possibilitats d’intervenir. Allà on en algun moment es va considerar adequat que les institucions invertissin en biblioteques públiques com exercici de democratització cultural, ara domina un pensament que dona per fet que la indústria privada pot ocupar aquest espai.
Hi ha alguna perspectiva que el cooperativisme cultural pugui obrir dinàmiques que disputin aquests espais hegemònics? I encara més: tindria sentit una proposta d’aliança entre espais cooperatius i estructures estatals per abordar aquests reptes?
Unes altres relacions en les dinàmiques de producció cultural?
Algunes persones que treballem en l’àmbit cultural fa molts anys que mirem críticament allò que la dinàmica capitalista imposa en les relacions culturals. Per a poder tractar la cultura com un bé de consum, el mercat ha necessitat consolidar unes formes de fer en les quals quedi ben establerta una cadena de producció i consum que distingeixi entre espais dedicats a la creació, a la intermediació i producció, i al consum. Només amb una divisió clara d’aquests àmbits és possible establir unes relacions econòmiques en les quals uns venguin un producte i els altres el comprin.
Aquesta estructuració pot haver produït aportacions importants en l’àmbit cultural —per exemple, és difícil imaginar la indústria del cinema des d’un altre marc—, però també ha desvirtuat unes relacions i processos que són molt més horitzontals que això. La vida cultural demana unes dinàmiques fluides, en les que l’intercanvi i els canvis de rol puguin donar-se amb assiduïtat. De fet, això no deixa de ser així avui, però el mercat imposa un discurs diferent, i n’extreu el rendiment.
Un dels elements claus d’aquesta divisió, és la configuració de la figura del consumidor. El consumidor ideal adaptat al mercat ha de ser una figura passiva i alhora entusiasta, inquieta i admiradora de la cultura, però alhora conformada amb el seu paper de darrera baula en la cadena de producció cultural. Una figura que reafirmen, per exemple, bona part de les polítiques de formació de públics.
Seria feixuc de desenvolupar-ho més aquí, però, davant d’això, podríem contraposar una figura més activa i influent en els processos de creació, producció i difusió, partícip d’una vida cultural més relaxada i potser menys consumista, i inserida en una comunitat de recursos culturals comuns (no parlem de res estrany, això és una biblioteca), cuidats col·lectivament.
En aquest marc, què podria aportar el cooperativisme cultural? Més enllà de la possibilitat de buscar pràctiques professionals que s’adaptin millor a aquesta visió, el cooperativisme potser pot aportar algun element més si pensem en el cooperativisme de consum.
El cooperativisme de consum té les seves arrels en el moviment obrer industrial, quan moltes persones treballadores s’organitzaven per satisfer les seves necessitats vitals. Una de les pràctiques consistia a reduir les cadenes d’intermediació imposades pel mercat per abaratir els costos dels productes.
Un cas exemplar de cooperativisme de consum és Som Energia, una cooperativa orientada a facilitar electricitat produïda amb processos sostenibles, i, més enllà, promoure l’autoorganització per l’abastiment d’electricitat.
En cultura no és fàcil trobar exemples significatius. Encara que ara és difícil de percebre aquest origen, la cooperativa Abacus, va començar com una cooperativa de mestres i famílies articulats per obtenir recursos pedagògics en català i vinculats a una visió renovadora de l’educació. Més en present, hi pot haver iniciatives no autodefinides com a cooperatives, que poden representar els objectius que aquí proposem, com és el cas d’Ojalá esté mi bici, un col·lectiu format per músics i afeccionats a la música, que organitza concerts des d’una perspectiva no lucrativa, en el qual els rols s’intercanvien, defensant un espai per una vivència musical que no troben al mercat.
L’articulació i organització de gent pensant de forma activa en les seves necessitats culturals i actuant per buscar les relacions i produccions que millor dialoguessin amb els seus interessos, moments i expectatives, podria suposar un bon revulsiu a la unidireccionalitat que tendeix a proposar el mercat cultural. Aquesta és una direcció en què, penso, hi ha molt a assajar i explorar.
En resum, he intentat plantejar alguns reptes pel cooperativisme, amb la perspectiva que sigui una eina útil per obrir espai a formes de viure la cultura diferents de les divisions i tancaments que genera el capitalisme, i que afavoreixin pràctiques més compartides i que reparin els vincles i les capacitats de tothom amb la cultura. He intentat centrar la reflexió en les singularitats i necessitats relacionades amb la cultura, evitant les generalitats que podrien servir indistintament en qualsevol altre àmbit productiu.
És possible que les propostes i problemes plantejats puguin semblar de llarg recorregut i complexa resolució. Jo mateix penso que hi ha molt a fer per apropar-s’hi i que és més ràpid enunciar-ho que assolir resultats espectaculars a curt termini. Però també penso que els temps que vivim demanen radicalitat i imaginació per trobar altres formes de viure, i una certa vigilància per evitar que qualsevol eina que pugui mobilitzar noves energies, com pot ser el cooperativisme, no ens porti sense adonar-nos-en al mateix lloc del qual volíem fugir. Tant de bo, el cooperativisme ens serveixi, doncs, per donar estructura i marc a una vida millor i una cultura alliberadora.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.