El preu de l’habitatge és un important condicionant de la vida cultural. Si tenir un lloc on viure s’emporta, pel cap baix, el 40% dels ingressos que obté una persona amb un salari mitjà, probablement suposa una proporció encara més gran sobre els ingressos de la part més gran de les persones que treballen en cultura, que sovint es troben per sota d’aquest llindar.
Quan, a cops, es mira amb admiració l’energia cultural que hi havia a molts llocs del món, i també a Catalunya, durant la dècada dels anys 60 i 70, es té poc en compte el preu del lloguer en aquells temps. Per un jove d’aquella època, l’obligació de dedicar el seu temps a obtenir ingressos per garantir els seus mínims vitals era diferent de la d’ara, i la possibilitat d’emancipar-se de la casa familiar, molt més alta.
De fet, així ho expliquen molts estudis sobre aquella època. L’aparició d’àmplies capes de població juvenil amb capacitat per experimentar culturalment i pensar en un món diferent estava estretament lligada a unes condicions materials de vida que deixaven més temps per respirar. Segurament podem dir que es vivia en un temps menys comprimit que l’actual.
Ara aquesta situació és molt diferent, i no és perquè el món s’hagi empobrit, sinó perquè la distribució desigual de la riquesa s’ha convertit en un element més asfixiant. Les polítiques sobre la propietat del sol i l’economia política relacionada amb l’habitatge de les darreres dècades han estat factors que han contribuït en aquests processos d’acumulació d’uns en detriment d’uns altres.
Aquesta situació afecta les persones que es volen dedicar a crear i difondre propostes culturals, i també a la de les persones que potencialment podrien participar com espectadors o consumidors de propostes culturals. Llevat que només pensem en algunes franges de població que encara poden viure amb certa folgança material, el temps de molta gent per viure la cultura també ha canviat molt.
Cal treballar moltes hores per poder pagar el lloguer del pis, i quan no estem treballant també hi ha part del nostre temps en el qual el nostre cap està pendent de si aquest treball durarà gaire, de si ens hem de preocupar per trobar-ne un altre de millor, de si hem de fer esforços suplementaris per millorar els nostres ingressos, etc., etc.
Perquè la cultura sigui rica, col·lectiva i intensa és tan important el temps de les persones que es dediquen a la creació com el de les persones que la poden viure des d’un altre paper.
Tindria sentit que, des de la gent que s’organitza per viure fent cultura, féssim quatre números i comparéssim els ingressos que rebem per subvencions, quan les rebem, i els que se’n van per tenir un sostre on dormir. O, encara millor, que calculéssim si ens sortiria més a compte esforçar-nos per unes subvencions que sempre són temporals i mai garanteixen una estabilitat en les formes de viure, o lluitar perquè es controlessin els preus dels lloguers.
Jo no tinc gaire dubte que un lloguer més baix i sense témer que me’l canviïn cada any, em permetria molta menys dedicació a la burocràcia de la cultura i molt més marge per dedicar temps a accions que realment puguin aportar algun benefici als altres.
Hauríem de calcular, també, com podrien canviar els esforços que dediquem a comunicar, competir i lluir bé a les xarxes socials, per convèncer el contingent de gent que té algun temps per assistir a espectacles perquè triïn la nostra proposta, si aquest grup de la població fos més ampli, i el temps disponible més generós. Pensar en l’ecosistema cultural hauria de ser això, i no només «optimitzar» l’articulació entre la gent que es dedica a això que alguns anomenen producció cultural.
Per aquests motius, penso que val la pena que demà, dissabte 23, tothom vagi a la manifestació per la baixada dels lloguers, i, més enllà d’això, que orientem els nostres objectius col·lectius, més a favor d’unes condicions de vida dignes per tothom que cap a la parcel·lació corporativa de les nostres sovint limitades energies. En favor de la vida, i també de la cultura.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.