Text i vídeo relacionats amb la intervenció de Pol Serrahima al 22è Fòrum Indigestió.
Reflexions històriques sobre per què el mite de l’èxit colla i la roda de la fortuna amolla. Segona part
En la primera part d’aquest assaget, vam veure com la cultura de l’esforç individual va començar-se a desenvolupar a Europa a finals de l’edat mitjana, tot reforçant la noció de responsabilitat personal vers el futur, davant altres visions (com la de la roda de la fortuna) que donaven més pes a l’atzar i que, conseqüentment, tendien a afermar els llaços comunitaris davant la incògnita.
En aquesta segona part examinarem com la cultura de l’esforç va ser instrumental en el sorgiment d’una economia política fonamentada en l’explotació d’una enorme classe treballadora sense propietats ni perspectives, i com en aquest context, en un moment de col·lapse entre les nocions de llibertat individual i responsabilitat social, el mite de l’èxit va sorgir com un puntal fonamental del sistema ideològic que encara avui ens sotmet al règim econòmic vigent. Tancarem plantejant-nos si no seria possible desmuntar el mite de l’esforç i tornar a una certa consciència de la nostra debilitat individual que ens ajudés a refermar llaços col·lectius.
enormes masses sense perspectives
La cultura de l’esforç i l’individualisme van expandir-se de bracet amb el mercat de treball, que cada vegada dominava més i més relacions productives. Evidentment, els sous havien existit de temps immemorials, però mai no havien dominat l’organització del treball: a l’edat mitjana, la majoria de les relacions de producció es donaven en un context de reciprocitat que tendia a l’estabilitat i minimitzava l’alienació del treball (penso en els vincles senyor-vassall o mestre-aprenent, per més que, per descomptat, fossin també un espai de coacció i abús).
El creixement de la producció i la productivitat sense precedents que va acompanyar l’expansió del mercat de treball eclipsa sovint l’aspecte (crec) més determinant dels primers segles de la modernitat europea: la consolidació d’una enorme classe social sense propietats, sense xarxes de reciprocitat institucionalitzades en què recolzar-se i, en general, sense cap altre actiu per subsistir que la pròpia força de treball, convertida en un bé de mercat.
La burgesia europea va naturalitzar l’existència d’aquesta classe social. L’any 1806, el comerciant escocès Patrick Colquhoun, al seu Tractat sobre la indigència, escrivia:
La pobresa és aquell estat i condició en societat en què l’individu no pot disposar del seu treball excedent i, en conseqüència, no posseeix béns, sinó els que obté del constant exercici del treball (industry).
La pobresa . . . és un ingredient molt necessari i indispensable en la societat, sense el qual les nacions i les comunitats no podrien existir en un estat de civilització. [És] la font de la prosperitat, ja que sense pobresa no hi hauria treball, i sense treball no hi podria haver riquesa, ni refinament, ni confort, ni benefici per a aquells que gaudeixen de prosperitat.
La veritat, però, era que, tal com serien capaços de veure d’altres autors potser menys cínics o interessats, el “proletariat” (amb aquest nom el definirien) era una classe social de creació recent. Entre el segle XVI i XIX, tot de processos sovint celebrats avui com a progrés polític i social van contribuir a destruir, sense oferir gairebé res a canvi, institucions que durant segles havien ajudat a sostenir el dret a una certa base de subsistència per a la major part de la pagesia europea. (Podem esmentar per proximitat les desamortitzacions espanyoles, que van eliminar la propietat comunal i van ser fonamentals per abocar milers i milers de famílies camperoles sense recursos a les ciutats per esdevenir-hi mà d’obra barata, però cada nació europea té els seus).
La suposada bondat dels estats sorgits de les revolucions liberals va ser una nova llibertat per perseguir individualment la felicitat, ja que les divisions i els privilegis estamentals i corporatius s’havien esborrat. A la pràctica, mentre una minoria s’enlairava socialment i políticament, les condicions de vida i les perspectives de la gran majoria es neulien. Era assenyat que un minyó aprenent d’artesà d’una ciutat medieval ambicionés tenir taller propi algun dia o, com a mínim, que tingués la tranquil·litat que el gremi l’ajudaria sempre a sostenir-se. Per contra, podia la criatura empleada en un teler mecànic del Londres del XIX somiar en posseir mai una fàbrica pròpia o, si no, la més petita esperança de sortir de la vida paupèrrima?
el revers de la cultura de l’esforç
Al segle XIX, el poder i els principis de la burgesia van acabar d’imposar-se amagats en el cavall de Troia d’uns drets universals que només s’aplicaven universalment a uns quants (som al segle del sufragi censatari) i d’una destrucció de l’Antic Règim que per la banda superior va ser parcial a tot estirar. I al cor de la visió burgesa de la societat hi havia una idea que es percep bé en els gravats d’Hogarth que vam citar a la primera part, i que ha persistit ben viva fins avui: si hi ha premi per a qui treballa, hi ha d’haver càstig per a qui no vol. (O, més exactament, per a qui no vol fer-ho en les condicions que imposa “l’economia”, mot neutre amb què es defineix a vegades el sistema capitalista.)
Molt abans del segle XIX, al Regiment de la cosa pública, un dels desplegaments més antics de pensament polític burgès, un nostrat pioner, Francesc Eiximenis (1330-1409), ja hi concentrava els elements principals d’aquesta percepció. En aquest tractat s’hi troba, tant una de les primeres celebracions de la cultura de l’esforç dels mercaders (als quals lloa “per los grans treballs . . . e per les grans ànsies en què tostemps viuen”), com un prec als governants de les ciutats per tal que reprenguin i castiguin l’ociositat i no perdonin ningú “que no el forcen a exercitar en qualque honest treball”.
Eiximenis anima a trobar feines adients per a tothom, inclosos els cecs (que “poden entendre a obres de mans, així com a tocar campanes o a menar manxes als ferrers”), els espunyats (“poden ésser correus e portar càrrec al coll o calcigar cuiram o semblants coses”), als que no tenen peus (“poden ensenyar a infants, o a escriure, o a revendre a la plaça” o als leprosos (“poden fer açò que los altres fan [a]llà on estan”, és a dir, a la leproseria, ”).
Per descomptat, no es tractava d’una defensa de la diversitat funcional, sinó d’un exemple avant la lettre de les idees que, a partir dels segles XVI i XVII s’imposaran sobre les masses de pobres que augmentaven dècada rere dècada, fruit de l’esmentada destrucció de les antigues estructures productives. Les lleis contra la vagabunderia i les condemnes a treballs forçats van convertir-se en norma i, de fet, van ser fonamentals pel naixement dels imperis colonials (pensem en els condemnats “a galeres”, autèntic combustible de les guerres navals mediterrànies i dels viatges transoceànics durant els segles XVI i XVII).
Els règims il·lustrats van suavitzar algunes d’aquestes pràctiques (en part perquè van trobar en l’esclavització cada cop més massiva d’africans un bon substitut), però a les presons modernes el treball forçat va continuar sent-hi l’activitat central. Avui en dia es veu sovint amb bons ulls el treball presidiari com a una “via d’integració social”, però està bé no perdre’n de vista les arrels històriques, que ens recorden que l’imperatiu de productivitat capitalista es va imposar mitjançant el xantatge de l’estat dominat arreu cada cop més per una moral capitalista.
From Mayhew & Binny’s The Criminal Prisons of London and Scenes of Prison Life (1862)
la veneració de l’èxit
Tot i que la cultura de l’esforç apel·lava a la competència individualista, hem vist que dita lluita s’entenia en una concepció de la societat com un cos amb diferents membres, cadascun amb el seu paper, però com un tot en definitiva. Molts dels esforços de bona part de la intel·lectualitat europea dels segles XVIII i XIX van consistir aen harmonitzar aquestes dues visions, fos a través de teories econòmiques o de la sobreinterpretació de les tesis darwinianes. Amb tot, especialment a partir de la segona meitat del segle XIX noves formes de solidaritat comencen a forjar-se. El moviment obrer agafa embranzida i amenaça organitzadament el poder de les elits capitalistes amb una força inaudita.
És aleshores que el mite de l’èxit fa la seva aparició. Aquest nou concepte va desenvolupar-se sobretot als mass media i és indissociable de la invenció de la premsa rotativa (entre 1847 i 1880 va estendre’s per tots els països industrialitzats i moltes de les grans noves fortunes del període les van fer magnats de la premsa). La creixent financerització de l’economia global, sumada a l’impacte de la segona revolució industrial i un nou esclat de l’imperialisme europeu van fer que en el darrer terç del segle XIX es creessin més fortunes personals del no-res que maimai abans en la història. En aquest context, els relats d’èxit, convenientment difosos per la nova premsa, van començar a tenir un impacte enorme en la mentalitat.
Evidentment, la fantasia d’enriquir-se sobtadament per una carambola és antiquíssima, però la novetat i les peculiaritats de la reformulació del mite van ser copsades per alguns contemporanis. En un article de 1908, G. K. Chesterton escrivia:
Ha aparegut una classe particular de llibres i articles [que són] els més ximples que mai s’hagin vist . . . Són molt més extravagants que les novel·les de cavalleria més arravatades i molt més avorrits que el fullet religiós més ensopit. Però, si més no, les novel·les de cavalleria anaven sobre la cavalleria; els fullets religiosos, [de] religió. Però aquestes coses no tracten de res; tracten del que s’anomena Èxit.
La qüestió de fons era que les històries d’èxit que celebrava la nova premsa tenien dues característiques. Primer, que incapaces realment d’explicar les raons concretes de l’èxit, l’atribuïen a un instint o talent misteriós. Parlant d’un article recent a propòsit de diversos grans magnats i titulat “The Instinct that Makes People Rich”, Chesterton concloïa:
Al fons d’aquests articles i llibres [hi ha] misticisme, l’horrible misticisme del diner. L’escriptor [no té] ni la més remota noció de com Vanderbilt ha fet la seva fortuna ni de com ningú ha de fer la seva . . . Només vol prostrar-se davant el misteri d’un milionari. El poeta pietós, celebrant el Creador, gaudeix dient que els camins del Senyor són inescrutables; [el nostre autor] tracta allò que venera, Vanderbilt, exactament de la mateixa manera.
En segon lloc, els sacerdots d’aquest nou credo, tot i ser ignorants de la naturalesa concreta de l’èxit eren capaços, això sí, de suggerir el capteniment que calia adoptar per tal de fer-se’n mereixedor.
Si un d’aquests escriptors digués alguna cosa sobre l’èxit en el salt, diria: “El saltador ha de tenir l’objectiu clar davant seu. Ha de desitjar sense dubtes saltar més amunt que els [competidors]. No ha de deixar que febles sentiments de pietat . . . li impedeixin mirar de donar el millor de si. Ha de recordar que una competició de salt és clarament competitiva i que, tal com Darwin ha demostrat gloriosament, ALS DÈBILS, QUE ELS AFUSELLIN.”
En un món en què la fortalesa de l’estructura econòmica capitalista ja ho havia ocupat tot i deixava ben poc espai a alternatives i en què l’individualisme més salvatge havia estat santificat, no calia fomentar directament l’obligació moral d’esforçar-se a treballar. Per contra, la veneració mística de l’èxit i les persones exitoses, tòtems vivents i representació de la justícia i les bondats (potencials) del nostre sistema, tracta de convèncer les classes desposseïdes que tenen possibilitats de sortir-se’n si trenquen la solidaritat interna, cosa que haurien de fer si es deixessin portar pel que, si llegim egoistament Darwin, és connatural als éssers humans.
Chesterton creia que la fal·làcia de l’èxit era tan absurda que viuria prou per veure com el gènere humà se’n reia i se’n desfeia, però s’equivocava de mig a mig. Durant els segles XX i XXI, fins i tot algunes suposades esquerres han arribat a fer seves la celebració de l’èxit individual i la meritocràcia, cegues al fet que el de l’èxit i el mèrit és un discurs que justifica l’existència de classes socials i que, combinat amb un sistema econòmic basat en la desigualtat, anima a cronificar-les. L’any 2001, Michael Young, un dels pioners en l’ús (en el seu cas, condemnatori) del terme ‘meritocràcia’, va criticar aquest gir en un article a The Guardian en què deixava caure, lapidari:
És tot el contrari [del sentit comú] quan aquelles persones que es considera que tenen alguna mena de mèrit s’enforteixen en una nova classe social sense lloc per a la resta . . . En una societat que li dona tanta importància al mèrit, és dur que es consideri que no en tens cap. Mai cap classe subalterna no havia estat tan desprotegida moralment.
tornar a la roda de la fortuna
Quan l’any 379 dC, el poeta Ausoni va obtenir el consolat a Roma, sembla que algú li va demanar com s’ho havia fet per assolir la posició. Va respondre: “per quins mèrits? Per cap, que jo sàpiga”. No era una mostra d’arrogància classista, sinó el mer reconeixement del fet, ben notori per a ell i tantes generacions que ens han precedit, que els èxits venien determinats essencialment per factors externs i que l’autoritat, que existia, no depenia del mèrit personal. La roda de la fortuna era un símbol d’aquesta visió, que ens acosta naturalment a la solidaritat amb qui ens envolta i que, com a mínim, no crea en les classes subalternes la culpa de ser-ne.
La necessitat constant de reivindicar-nos a què ens empeny el món en què vivim sovint fa difícil veure les virtuts d’aquesta modèstia, que moltes vegades jutgem ingènua. Amb tot, és molt més realista que el mite de l’èxit, perquè és cert que ningú no domina del tot el seu destí i que, en general, els que són a dalt hi són per designis que depenen només en petitíssima mesura de res que hagin fet conscientment. Comprendre de nou que tota persona es troba a la mercè de la roda de la fortuna no vol dir deixar de valorar el nostre treball ni els dels altres, sinó assumir que el poder que conferim a l’èxit, a més de ser irracional, és fonamentalment una forma de sotmetre’ns als designis del sistema econòmic que ens governa (que poc tenen a veure amb la llibertat personal) i que esgrimir èxits ni suposats mèrits i talents per exercir poder o desresponsabilitzar-nos de la resta difícilment pot ser una actitud emancipadora.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.