Text i vídeo relacionats amb el Fòrum Indigestió.
El pes dels records
El focus en la nostàlgia se m’ha presentat gairebé sense voler, envellint només. La meva atenció s’ha anat concentrant en observar éssers nostàlgics de la meva edat, prop dels 50. És clar que no és un símptoma exclusiu d’aquesta edat, però la intensitat amb què es viu sí que és diferent. El tema es torna incòmodament central.
Hom pot veure vells nostàlgics avui en moltes i molt diverses situacions: fent el ridícul a xarxes socials (abans tot això eren camps, etc.), pagant dinerals per veure grups als quals abans no feien gaire cas o protegint militarment els records, un terreny dubtós que ni és seu ni necessita protecció.
Però el cas és que tot un seguit de gent ha decidit aturar les manetes del rellotge i quedar-se a viure allà. I potser estaria bé revisar els mecanismes que ho fan possible.
El meu objectiu no és refutar la nostàlgia: aquest debat ja no treu cua. La nostàlgia hi és, i ha passat a ser admesa com a sentiment de tristesa reconfortant i de melangia. És present en tothom. En paraules de la Begoña Gómez (Neorrancios: Sobre los peligros de la nostalgia, Introducció), dir que estàs en contra de la nostàlgia és com dir que estàs en contra del diumenge a la tarda. Res més a dir aquí.
El meu objectiu no és refutar la nostàlgia: aquest debat ja no treu cua
Però aquesta visió objectiva no facilita l’anàlisi. Ok, existeix, però hi ha molts graus i els graus fan tota la diferència. El salt quantitatiu d’admetre a celebrar no és innocent. Les aplicacions de la seva amplificació esgarrifen. Es fa servir com generador d’identitats a la carta, és un camp d’explotació capitalista en l’àmbit cultural i també ha esdevingut un substrat ben fèrtil pel feixisme.
Concretament, crec que hi ha dos mecanismes que ens poden ajudar a entendre perquè la nostàlgia s’ha de remenar de lluny i amb un pal. Primer: l’absolució del passat, o el recurs al catàleg de records de forma selectiva i parcial. Segon: que la nostàlgia fa molt bon ham comercial. Els records són explotables de forma molt i molt senzilla, fins al punt que no cal que siguin teus per fer-te sentir nostàlgic.
Que sí, que la nostàlgia la sent tothom, que compartida sol ser arrelament i comunió, que davant d’unes mitjanes no fa mal, però… i més enllà?
Carlos Alonso al Fòrum Indigestió. Foto: Carles Llàcer.
L’absolució dels records
El primer que vaig entendre a partir de la meva experiència és que per a tenir moments nostàlgics cal obviar una bona part de les mirades crítiques i advocar voluntàriament per l’absolució del passat. En paraules dels antirevisionistes: cal contextualitzar-ho tot. No en sabíem més, ningú parlava d’aquest tema, l’escena encara era immadura, titoti titoti…
Però anem al detall, mirem el lloc i els moments en primera persona.
Els llocs: Barcelona anys 90 (ara soc l’àvia de Las Chicas de Oro). Vaig pertànyer durant uns pocs anys a una escena musical petita i vibrant, cantant, escrivint i anant a mil concerts. Hi va haver coses bones, no vull ser injust, però quan torno a aquella època recordo un grapat de bones intencions, uns pocs, ben poquets, artistes memorables, i sobretot, un món majoritàriament esnob, hetero, absurdament anglòfil, poc polititzat, sense dones i sense gaire racialització, i del qual vam haver de sortir per entendre millor el món.
I els moments: oh clar, els moments eren fantàstics gairebé tots perquè tot era descobriment, encara no era assalariat i en tenia vint-i-pocs. Però això té poc a veure amb una mirada comuna al passat i amb una nostàlgia rellevant, que pugui explicar una època. Això no pertany a un moviment ni cal recordar-ho massa. Fer història de la biografia és l’essència del conservadorisme. La meva vida als 25 no és una mesura per avaluar res.
I en aquest punt permeteu-me dubtar no només de la intenció sinó també del propi contingut del record: en quina mesura el moment al qual tornem és propi o prové de l’estratègia d’exagerar el mateix passat amb el fi d’engrandir-se? En quin grau sorgeix de l’exaltació de la joventut (i el seu revers complementari: el biaix de degradació)?
La percepció aclaparadora, tot i que em costaria una vida donar-li forma científica, és que el gruix dels sentiments de nostàlgia són sublimats o directament embellits en el mateix acte del record. Una trampa semblant a la fase d’exaltació de l’amistat mentre agafes una bona xufa.
En quina mesura el moment al qual tornem és propi o prové de l’estratègia d’exagerar el mateix passat amb el fi d’engrandir-se?
Us puc oferir un sentiment a on, pel vostre propi bé, espero que us reconegueu: la vergonya que sentim CONTÍNUAMENT davant la rancietat dels discursos inspirats en una aparent degradació social aclaparadora (abans els joves titotí; abans es podia dir això; abans sí que es feien concerts bons; abans els músics tenien inquietud). Cada dia a xarxes socials, o amb companys de feina o amb els pares del furbo algú arrenca d’un record interessat arrelat en la nostàlgia i, navegant pel biaix de degradació, desemboca involuntàriament en el feixisme.
Tots aquests discursos, tots, establerts sobre la nostàlgia.
Intentant rebatre la subjectivitat dels paràgrafs anteriors, cal reconèixer que la nostàlgia no sempre és mentidera. De tant en tant sí que arrela en convencions i moviments que no provenen de paradisos imaginats: hi ha vides que sí que van existir i van destacar, però és estadísticament tan improbable que algú que recorda la movida estigués realment a la movida, que us recomano enèrgicament que, si no ho podeu verificar, li doneu la mateixa credibilitat que les històries on la gent folla molt.
També és cert que hi ha uns quants exercicis honestos que intenten sistematitzar el record. Apartar-la de les experiències individuals i convertir-la en un retrat d’època. Treure impressions compartides esquivant tòpics i recollint testimonis. Volums en què es viatja a moments i llocs a través de la història comuna a través de veus individuals. En l’àmbit de la música (alguns exemples: Harto de Todo, Mátame Por favor, Pequeño Circo), els resultats són tant fascinants i entretinguts com inconsistents. S’abusa del cherry picking de l’anècdota per fer discurs.
Des del punt de vista de la memòria col·lectiva, de vegades tot el que hi ha en comú és: NYC 1977. I tampoc passa res. Als exercicis de nostàlgia escrita, un autor amb la intenció ferma de lligar-ho tot és absolutament capaç de lligar-ho tot: només és qüestió de voluntat. I és que a posteriori hom pot fer màgia. Si Greil Marcus ha relacionat les avantguardes del SXIX amb The Clash i la Ruta del Bacalao ara resulta que era hedonisme revolucionari, aleshores tenim tot el camp per córrer…
Industrialització dels records
Sempre hem tingut una forma dirigida de consumir música. I no cal sentir-se petit per això.
Al món de la música sempre s’ha apuntat cap a un públic concret i se l’ha segmentat per simplificar la comercialització. Així s’han creat estils, subestils, llocs, èpoques, segells i escenes. Així és la classificació de la música empaquetada en una botiga, a una biblioteca o a casa teva. I com més snob l’oient, més tirarà de subestils i fins i tot podrem trobar prescripció ultrasegmentada per sub-subestil amb denominació geogràfica i època, com Hardcore Grind Noruego de los 90 (etiqueta REAL).
Res a dir: això és fantàstic i sempre, com a bon esnob (on rehab), m’ha fet molt feliç. El món de les categories i les etiquetes és necessari per tancar dominis i comunicar-los. Cap problema. És així en classificació, en planificació i en programació.
Els aficionats musicals o connaisseurs (sensació de vòmit amb aquesta paraula) s’autoclassifiquen dolçament en uns quants d’aquests dominis, o segments d’aquests, o intersticis, o a on bonament poden mentre intenten trobar-se. Moltes vegades fan un “picotego” que, sempre que tafanejo discografies alienes, em fa somriure i em sembla fins i tot tendre: a saber on ha estat o que li ha passat a aquest paio i els processos que ha viscut per tenir totes aquestes coses. La discografia badulaque-oriented em fa estimar els humans.
I aquí ens trobem, celebrant dolçament alhora la diversitat musical i les bases de la biblioteconomia, quan sobre la base d’aquesta segmentació esnob i a l’hora vivencial, convertida en codi i streaming, sobre les nostres esquenes i el nostre bagatge, s’ha establert un negoci milionari per a qui no signifiquem res. Amb una voracitat que recorda bastant a la festivalització dels directes perpetrada sobre la més asèptica aplicació dels principis d’economia d’escala i centrals de compra.
I aquí és on l’algoritme en treu profit. Et diu que no estàs sol
Incís: abans d’aquest moment històric podria haver estat fortament a favor de la recuperació selectiva de microescenes o paquets esceno- o estilistico-musicals en un altre format. Però com deia al principi: la diferència de grau sobre la nostàlgia que assoleix el capitalisme de plataforma és capital.
De fet, coincideixo bastant amb el Nando Cruz que a un tweet recent deia que fins fa poc el capitalisme no sabia pas que fer amb la nostàlgia. No era cap prioritat per ells, ben cert. Perquè efectivament: sempre va ser pitjor negoci tenir a un esnob regirant cubetes per comprar el darrer single que li falta d’Stiff records que es va editar fa 30 anys, tornant als mateixos discos un cop i un altre i anant a venues de revival mod amb els 4 col·legues, que tenir-lo de públic que compra novetats nonstop amb criteris més oberts i preus més alts.
Però parlem tota l’estona de diferències de grau i mida, o millor, dels mecanismes digitals d’industrialització del record, i aquí és on deixaré que ho expliqui tot molt millor un jove erudit que es diu Grafton Tanner (i passem al castellà breument, ho lamento):
La recopilación de datos resulta más imprescindible si cabe para las plataformas de streaming, ya que les permite determinar qué van a recomendar a sus usuarios sirviéndose para ello de algoritmos. A primera vista podría parecer que a los algoritmos se les da mucho mejor que a los humanos recomendarnos cosas nuevas, pero en realidad no hacen más que trasladarnos recomendaciones que coinciden con nuestros gustos según constan en nuestros perfiles. A menudo, lo que se nos recomienda es más retrobait, lo que termina generando un bucle de retroalimentación. La información con la que alimentamos a la plataforma se cataloga y compara con otros perfiles del sistema en un proceso llamado filtrado colaborativo.
I poc més endavant, l’estocada:
La consecuencia es que no paramos de darnos atracones del mismo contenido, en gran parte retrobait, porque eso es lo que se nos recomienda constantemente. El bucle de retroalimentación sigue funcionando sin que se añada información nueva y el algoritmo siempre recomienda cosas que confirman tus gustos. La plataforma te pone frente al espejo, pero el reflejo que te ofrece es de otra persona.
Així estem: mastegant la merda que acabem de cagar.
És el mateix recurs a l’imaginari col·lectiu que realitza la publicitat. Un record comú sublimat que ens pugui lligar a un producte. A molts ens encanta reconèixer-nos fora del nostre temps i espai. És una sensació d’arrelament que et recorda que ets humà AMB els altres. I aquí és on l’algoritme en treu profit. Et diu que no estàs sol. Eh humà, mira: això que t’agrada té un segment, i molt catàleg, I és kiwi pop de Nova Zelanda el 1987, no wave a NYC a 1978 o Eivissa a 2005. Au, ara ja tens més identitat, passa.
I al voltant d’aquesta nostàlgia identitària amplificada pel streaming hi trobem les restes de la indústria musical (la predigital), que en volum són ja irrellevants, però que augmenten l’estrès nostàlgic i la inflamació del passat. Una altra escomesa de reedicions overprized, remasteritzades, amb bonus tracks i gramatge de 500 g. Que sembli un neumàtic de ciclomotor, si us plau. Gires de retorn a 300 pavos el seient. Experiències, no només concerts, el teu grup favorit tocant aquell disc fil per randa, ai que joves erem… Etcètera, etcètera… però teniu raó, això ja és un altre article. Se me’n va.
Què hem de fer doncs? Renunciem al record? Escoltem el que tu vulguis, carallot? No ho diria del tot així, però és igual: com en tots els casos en què es generalitza, ningú se sent inclòs i els tontos són els altres puc dir el que penso ben pla. El tancament retroactiu en un nínxol de gust propi i autocelebració ens simplifica, ens narcotitza i ens allunya del present. Ens fa menys sensibles a la novetat i el descobriment. Tot això o només això.
Per a qui aquests processos ja li estan bé, res a dir: de vegades s’està molt millor essent un humà simple i narcotitzat, vivint a un altre temps. No gosaria discutir això amb ningú.
Vídeo del 21è Fòrum Indigestió
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.