Intervenció d’Ekaitz Garate al 19è Fòrum Indigestió.
Bona tarda,
Quan el Jordi em va trucar i em va demanar que parlés avui, vaig dubtar, i van aflorar de cop totes les meves inseguretats:
de què puc parlar?
però jo què puc aportar?
quina imatge projecto? es nota molt que soc basc? camisa de quadres sí o no?
quin és el tema? lliure, de debò?
Mirar els vídeos de gent que conec i que han participat anteriorment no va ajudar tampoc, evidentment.
La por a mostrar emocions com ara inseguretat, vulnerabilitat és el problema. Tant aquí com arreu, imagino. No deixa de ser una manera de mostrar que no tens control, que no tens poder sobre allò que vols fer o vols dir. I en un món com el nostre, perdre el poder no està permès. Menys sent un home. Mostrar-nos febles ens espanta, dintre d’aquestes relacions de poder, que també en cultura, es reprodueixen.
Per molt que treballem a entorns associatius, cooperatius, comunitaris, hi ha un llarg camí a recórrer també; no basta amb ser conscients del poder que acumulem des de certes posicions en el món de la cultura (en el meu cas, des de la posició de “programador”). No és el mateix ser programador que programadora. Això ho sabem totes. No és el mateix tampoc mostrar una seguretat aclaparadora i un control absolut, fent passar-ho tot per la teva persona;
I una manera de reconstruir aquestes relacions de poder, més enllà de totes les que més o menys podem conèixer i potser aplicar, és el silenci, penso.
Un artista basc (al final m’ha sortit la basquitud :P) que es deia Jorge Oteiza (l’amic Hans Laguna el coneix molt bé) deia això:
uno es cuando no hace ruido y no se le percibe. Es en silencio cómo se hace la persona, aunque solo parezca que se mueva cuando viaje
És en aquest no percebre’s continuadament, en el fet d’integrar-se dintre d’un col·lectiu que crea que podem anar anul·lant aquests privilegis, aquests rols de poder. Ser part d’una comunitat, d’un grup, on els protagonismes i responsabilitats es reparteixen de manera equilibrada.
Hi havia un grup basc que es deia Hertzainak que cantava “Mata al pare”. Al cap i a la fi, matar al pare, al cap visible de tot. I donar veu i protagonisme clar als processos col·lectius.
Sempre es diu allò de caminar juntes, caminar lluny. Amb les incerteses de fer alguna cosa en comú, la dificultat de fer coses plegades. Com programar col·lectivament, posant en conflicte cada decisió, perquè cada passa sigui més forta, amb el pes d’aquest conflicte, però amb la certesa que ens ofereix cada decisió col·lectiva.
I si alguna cosa hem après i sabem fer totes els darrers mesos és ballar amb la incertesa. I ho fem contínuament amb un bri d’esperança amb tot el que portem fent des del març del 2020. Tant de bo d’aquí a 15 dies… tant de bo a l’estiu… tant de bo després de Nadal…
I en aquestes, em vaig recordar de la cançó del grup portuguès Madredeus, “Oxalà”. Té un paràgraf on diu “Oxalá, o Carnaval aconteça, oxalá”. I vaig pensar que personalment, i col·lectivament porto i portem dient “oxalà”, “tant de bo” des de fa més d’un any:
oxala puguem celebrar el carnestoltes
oxala puguem sortir per setmana santa
oxala puguem treballar (!)
oxala tot això surti regulinchi
oxala tot això s’acabi el més aviat possible
I m’ho prenc com un crit en positiu que des de la cultura ho podem entomar també, sent conscients de les diverses posicions de privilegi que podem tenir alguns envers altres.
Lluitar per poder fer concerts aquests mesos, poder programar actes amb les restriccions que hem anat assimilant, entendre la cultura com aquest espai col·lectiu de trobada, de conspiracions creatives diverses, de comunitat, és el que a mi personalment em fa dir “oxala” treballem en aquesta línia. Buscar que la cultura pugui canalitzar tota la incertesa, aquest dolor i patiment d’aquests mesos, i ho faci des de la seva visió més comunitària, més col·lectiva, per a poder, oxala
oxala poder regular la llei de lloguers
oxala papers per tothom
oxala renda bàsica garantida universal
i tants i tants altres oxala’s.
Fer-ho des d’aquell silenci que fa les persones, i avançant col·lectivament.
Ekaitz Garate al 19è Fòrum Indigestió. Foto: Carles Llàcer.
Més informació sobre el fòrum: 19è Fòrum Indigestió. Aquí pots veure el fòrum sencer:
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.