Les subvencions en cultura a nivell local
Segur que tothom que ha demanat una subvenció alguna vegada a la seva vida s’haurà plantat abans de començar la sinistra processó i haurà clamat en va: “preferiria no fer-ho”. Conec pocs amants del feixuc, instrumental i malabarista art de les subvencions. Jo mateixa quan organitzàvem el Festival Surpas (Cultura lliure i popular) -2008/2011- a Portbou vam tenir una topada letal amb les subvencions que ens havien permès fer el festival. Nativa-Indigestió em van convidar a explicar una mica el funcionament de les subvencions de l’ICUB, ja que l’any passat vaig participar com a observadora i enguany com a part de la comissió de valoració donat que formo part del Comitè Executiu del Consell de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, un càrrec independent sense nòmina, amb limitació temporal i, fonamentalment, de servei i vocació pública. Aquest text, segurament, sigui un dels textos més funcionals que hauré escrit mai, però per això mateix, pot tenir la seva “funció”.
Les preguntes que van abordar-se en la trobada tenien més a veure amb processos i metodologies que amb la pròpia legitimació de les subvencions. És a dir, normalment, quan es parla de subvencions es fa entomant la pregunta que tant aplaudeixen aquells que tenen concepció de la cultura fonamentalment liberal: cal subvencionar la cultura? Està la cultura sobresubvencionada? La pregunta s’encalla en la circumval·lació reincident sobre la legitimitat de la subvenció i no s’avança. El meu varem és clar: cal subvencionar la cultura com es subvenciona l’educació, la sanitat o el propi mercat i no, la cultura no està sobresubvencionada, al contrari, les xifres il·luminen soles. Les subvencions anuals de cultura de la convocatòria general de febrer són 4,2M, que si hi sumem les dues convocatòries extraordinàries i les inversions farien un total de 6,5 milions d’euros. Ens pot semblar molt però no ho és si ens fixem en el que es destina a convenis públics com el del Mobile World Congress (4M) o el de la Federació Espanyola de Natació (més de 3M) per l’organització del campionat d’Europa de Waterpolo. És una xifra minça també en comparació amb el pressupost general de l’ICUB de 132M (es pot consultar a la seva pàgina web). Per rematar les xifres, és il·lustratiu pensar que a la convocatòria de febrer s’han subvencionat més de 400 projectes (88 de nous) d’uns 750 que s’han presentat.
Les preguntes que van sorgir en la trobada tenien a veure amb els procediments:
- Per què s’anul·len els convenis que permetrien una relació més flexible i menys resultista?
- Contribueix el calendari actual a una bona organització de les activitats culturals?
- Són els formularis els més adequats?
- Són les comissions de valoració les més idònies?
- Són els indicadors i criteris de valoració els pertinents?
- Com fer un seguiment de la cultura subvencionada?
- Com trobar un equilibri entre projectes nous i projectes ja subvencionats? I entre els diferents “sectors”?
- Com salvar el fet que la subvenció és sobre un 50% del projecte i el sol·licitant ha de justificar el 100% del pressupost?
Ampliació del neguit, de les preguntes
Ampliem una mica el neguit i la reflexió. Respecte els convenis, és una política de l’Ajuntament i no hi ha peròs que valguin. Sobre el calendari, enguany hi ha hagut una aportació nova i és el fet d’obrir tres convocatòries: una a principis d’any, l’altra a mitjans d’any i una nova modalitat plurianual per tal de paliar la caiguda dels convenis. El calendari és previsible i força fix, no balla, però fa que molts projectes s’acumulin a la tardor, ja que fins que no es resol la convocatòria i s’atorguen els diners passen uns mesos. Aquesta anualitat també fa que bona part de l’energia invertida en el projecte es derivi cap a la gestió de la pròpia subvenció. El formulari i els objectius de la convocatòria també responen a uns estàndards, donat que les subvencions de cultura formen part de les convocatòria general de subvencions de l’Ajuntament. Els indicadors acaben, potser, sent arbitraris a causa d’aquest caràcter general de la convocatòria. Renovar els indicadors tampoc ha de ser fàcil, una pregunta inevitable aflora: posem sobre la taula indicadors més dirigistes o un marc més obert? Quines són les polítiques culturals més adequades en relació amb el moment actual i com fer-ho, des del fred marc de les subvencions, per contribuir-hi? Segurament fora bo que hi haguessin uns estàndards compartits en qualsevol subvenció de l’Ajuntament de Barcelona; de la mateixa manera que un ha de signar un document de responsabilitat fiscal (estar al càrrec de la teva funció tributària), s’hauria de subvencionar només projectes que no precaritzin el sector, que compleixin amb el (futur) codi ètic de l’Ajuntament i el seu (futur) epíleg vinculat amb la cultura… Això per començar, la llista és ampliable.
La persona que signa les subvencions és el president de l’ICUB, Jaume Collboni, malgrat el jurat estigui format pel mateix president, les direccions de l’ICUB, la gerència, l’assessor de Collboni, el Comitè Executiu del Consell de Cultura i enguany amb sis persones del Consell de Cultura designades pel comitè i que són especialistes en les matèries que se’ls hi ha assignat. Amb això vull dir que, al final, la responsabilitat última sobre les decisions que es prenen i que el president delega a la comissió de valoració, recau sobre presidència. D’aquí també que hi hagi una sèrie de compromisos polítics que s’acaben acatant sense massa discussió, tot i que són explicats obertament als membres del jurat i en són la minoria. D’això se’n diuen “polítiques culturals”.
Potser el problema dels calendaris afecta, no només al sector, sinó també als propis articuladors de les polítiques culturals. Les polítiques culturals s’han de pensar més enllà dels mandats polítics (la ruleta dels quatre anys), d’aquí que aquestes, perquè siguin unes polítiques fortes i útils per a la ciutadania s’haurien de validar en òrgans més transversals, corals i sense l’imperatiu del contracte polític. Els “Consells de Cultura” podrien servir per aquestes coses. I així, els nostres polítics, podrien estalviar-se ensurts perillosos, encara que siguin momentanis i de reüll.
La dificultat de donar valor
El tema de la valoració, de com donar un valor determinat als projectes és fonamental, d’aquí que decidir sobre subvencions sigui una tasca realment difícil. A què ens referim quan parlem de “qualitat”? de “impacte”? de “participació”? Segurament una tasca important serà revisar els indicadors, revisar les fórmules que s’apliquen a les sales de teatre i a les sales musicals (amb la complicitat del sector), fer un seguiment més exhaustiu de les memòries i remirar els mètodes de valoració dels projectes per tal d’afinar-ho cada vegada una mica més. Un altre tema complicadíssim és el fet de valorar els projectes en sincronia amb els temps que vivim. Segurament, un projecte que es va començar a subvencionar fa molts anys i que no ha modificat en res els seus fonaments, s’hagi de remeditar, ja que les subvencions no es donen per alimentar el “sector cultural” (o no només), sinó també pensant en la seva funció de servei públic, a quin sector de la ciutadania es dirigeix, a quins interessos respon, qui se’n beneficia, què es genera, el clàssic “retorn social”, etc. Quan deixar de subvencionar un projecte que funciona només gràcies a la respiració assistida (i amb prou feines) de l’ajuda pública? Com començar a subvencionar un projecte nou arriscant-te en una decisió les conseqüències de les quals ignores? Quines polítiques culturals s’han d’aplicar a l’hora de subvencionar un projecte? Han de ser generals o vinculades amb un programa polític? Així doncs, un Institut de Cultura sa també hauria de vetllar per la diversitat de interlocutors i per una diversitat de projectes en relació amb les necessitats ciutadanes, que són moltes i molt diverses.
Coda: Les subvencions de cinema i audiovisual i l’ecosistema cultural
De la mateixa manera que s’ha de vetllar per aquesta diversitat comentada més amunt, també s’han de fomentar tots els sectors per igual. A títol molt individual i a la manera d’una coda-reivindicació final, penso que les polítiques culturals aplicades al cinema i a l’audiovisual es concentren només en la difusió i l’exhibició i obliden, precisament, tot allò previ que ha en el sector que n’és la seva medul·la. La Mesura de l’Audiovisual (2017) de l’ICUB es dirigeix, sobretot, al cinema i a l’audiovisual entès com a espai d’exhibició (subvenció a festivals, conveni amb BTV) i de comercialització (mercat de drets, Barcelona Film Commission), però no l’entén com un espai de mediació, reflexió, educació i experimentació, funcions òbvies quan es pensa en les arts visuals, en la literatura, la música, les arts escèniques o la dansa, però no quan es pensa en el cinema i la cultura audiovisual. Les subvencions, alhora, cartografien un sector on totes aquestes funcions hi són, però d’una forma extremadament tímida (Cinema en curs, activitats educatives de la Mostra de Films de Dones, Teleduca, Zumzeig recentment i poca cosa més). Pensem en les Fàbriques de Creació: no n’hi ha ni una pensada per o que integri el cinema i la cultura audiovisual.
Per exemple, una de les polítiques culturals d’enguany és donar suport als festivals de cinema i em sembla fantàstic, però és una mesura insuficient si no s’acompanya d’altres incentius. Em pregunto, amb una obvietat que espanta: de què s’alimentaran els festivals de cinema si no es fomenta una cultura cinematogràfica i audiovisual que vagi més enllà del cinema que es veu a les sales comercials i que impregni la ciutat no de forma puntual sinó ecosistemàtica? I aquesta pregunta és extensible als altres àmbits: podem concebre un ecosistema cultural on la celebració massiva i puntual no sigui la gran protagonista sinó que es combini amb un teixit cultural ric i permanent? Molts dels que vivim i treballem en aquesta gentrificada i contaminada Barcelona respirem una mica millor en el nostre dia a dia gràcies al que som i fem (individualment i col·lectivament) a través de l’ecosistema cultural. Qualsevol ecosistema només té raó de ser a través del seu dinamisme i diversitat i a partir de la manera com l’habiten i com es relacionen els seus organismes vius. Sí, cal que els organismes estiguin vius. Definir la “vivacitat”, el nivell vital d’una comunitat, tampoc és fàcil.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.