Un text per a animar la propera conversa sobre cultura i renda bàsica.
Diuen que el maig del 68 el va impulsar l’avorriment -del treball repetitiu a la cadena de muntatge; de les dones aïllades a les cuines; de la separació per sexes a les residències d’estudiants-. Mentre que el 15M l’hauria tret al carrer l’angoixa -de no arribar a final del mes; dels desonaments; d’haver de marxar fora del país obligat per poder treballar, o de la necessitat de treballar en quelcom no desitjat per poder sobreviure-.
Lo que (me) está pasando. Diarios de un joven emperdedor és el títol de la novel·la gràfica de Miguel Brieva. A la portada de la mateixa, el protagonista sosté, a la Plaza de Sol del 15M, una pancarta a on hi ha una cara que recorda El crit de Munch. Símbol universal de l’angoixa, per excel·lència, posa la vulnerabilitat precària al centre. Serveix per introduir una vida-mirall en la que moltes i molts de nosaltres ens hi podem reflectir.
Els emperdedors són exactament el revers dels emprenedors: joves amb alts nivells de formació, idiomes, moltes dificultats per accedir al mercat de treball i pitjor nivell de vida respecte a la generació dels pares. Talents desperdiciats. No necessàriament a causa de la manca de xarxes, idees o cooperació. JASP, mileuristas, pre-parados. Moltes etiquetes han estat utilitzades a la premsa per dir el mateix: l’existència d’un precariat, una nova classe social sense garanties d’accés a les necessitats bàsiques de benestar.
*
El 15M va trencar un element definitori d’aquesta generació: la passivitat. També va promoure múltiples experiments culturals colaboratius; Luís Moreno Caballud els definí amb el concepte d’imaginació sostenible:
Arribat aquest punt, podem preguntar: ¿com ha afectat la crisi a la cultura? ¿Com es pot pensar avui en pràctiques culturals que siguin sostenibles en el temps?
“Estudiar el contexto cultural de la actual crisis económica en España permite comprender las formas de vida que la propiciaron y también las que ahora intentan sobrevivir a ella. Frente al modelo del beneficio individual como fin último de la existencia que potenció la burbuja económica, se han desarrollado redes de colaboración y apoyo mutuo que han producido un rico sustrato cultural, favorecido por la expansión del acceso ciudadano a las nuevas tecnologías. En él germinan multitud de proyectos que entienden la cultura como un ‘‘procomún’’, es decir, como un bien compartido por quienes sostienen y disfrutan esos proyectos en cada caso (bibliotecas digitales, colectivos musicales, cooperativas de producción cultural, proyectos transmedia o redes de investigación colaborativa). Estas culturas procomunes generan una ‘‘imaginación sostenible’’, en tanto que apuestan por la reproducción de la vida en común frente a la burbuja individualista y productivista.”
Un dels exemples d’imaginació sostenible que cita Luís Moreno Caballud al seu text de 2012 és el Festival Zemos98. Aquest, després de 17 edicions, va tancar les seves portes l’any 2015. Les causes del final estaven ben detallades al seu text de comiat i es podien resumir en el títol d’un dels paràgrafs: ninguneo institucional y precarización de las prácticas culturales.
Nos ahogamos diu significativament el manifest de Zemos98 al principi. De nou, l’angoixa. Pero nos disolvemos en la marea, continua la mateixa frase més endavant.
Arribat aquest punt, podem preguntar: ¿com ha afectat la crisi a la cultura? ¿Com es pot pensar avui en pràctiques culturals que siguin sostenibles en el temps? Sembla que l’aposta i la resposta no passen únicament pels espais d’auto-organització, si bé aquests són fonamentals, sinó en la possibilitat de crear polítiques de cultura adeqüades per fer front a la voracitat del present. En aquest sentit, la renda bàsica garantida es contemplarà aquí com una opció més.
*
“Es verdaderamente extraordinario el cambio de carácter que es capaz de producir la posesión de una renta fija. Ninguna fuerza externa puede llevarse mis quinientas libras esterlinas. Comida, alojamiento y ropa son mías para siempre, cesan así no sólo los esfuerzos y la fatiga, sino también el odio y la amargura. No tengo necesidad de odiar a hombre alguno; no puede herirme. No tengo necesidad de adular a hombre alguno; no tiene nada que darme.” Virginia Woolf.
La renda bàsica serà una eina per reorganitzar les relacions i la justícia de gènere en totes les esferes, o no serà.
Citar a Virginia Woolf per reivindicar la renda bàsica s’ha convertit en un lloc habitual per a feministes i creatius. Va ser una revelació per a ella el moment que es va adonar que no era més estúpida que els homes que escrivien habitualment. No només tenia talent i coses a dir, sinó que va trobar la manera de fer-ho. Això va ser possible gràcies a una herència familiar. Aquesta li va permetre mantenir-se amb els seus propis mitjans i desenvolupar-se com a persona. Tenir “una cambra pròpia” resultà fonamental per a l’existència d’aquesta figura revolucionària de la literatura universal.
Un dels efectes de l’economia política del patriarcat és l’exclusió quasi total de les dones en el mapa de les idees, la política i la creativitat. L’empresonament de la riquesa-dona forma part de la seva lògica. Si bé la possibilitat d’una renda bàsica sempre s’ha mirat amb recel en amplis sectors del moviment feminista, no es tracta ni molt menys d’un debat tancat. Cal contemplar i pensar sobre arguments com el següent: la renda bàsica no és la solució a la desigualtat de gènere, ni molt menys. Tampoc no es pot presentar com una remuneració tout court del treball de cures sostingut per les dones. La renda bàsica serà una eina per reorganitzar les relacions i la justícia de gènere en totes les esferes, o no serà.
*
Durant el feixisme ens mataven, a la democràcia ens deixen morir. Aquest graffitti el menciona Clara Valverde a De la necropolítica neoliberal a la empatía radical. Si hi ha un film que expressi bé aquesta idea és el darrer de Ken Loach, Jo, Daniel Blake (2016), guanyador de la Palma d’Or a Cannes. Sense ànim de spoiler, es tracta d’una pel·lícula on el protagonista, un fuster en edat propera a la jubilació, deixa de ser vàlid per treballar. Així li ho prescriu el seu metge. Contràriament, els avaluadors de l’Estat del Benestar anglès, privatitzat en l’àmbit de la salut, consideren que sí pot treballar sense problema. Segons aquests, les proves realitzades no són suficients per demostrar el diagnòstic del metge.
Daniel Blake es perd en un laberint on la bretxa digital funciona de manera excloent. Tots els tràmits es fan a través d’internet en una societat altament individualitzada. D’altra banda, estableix vincles de solidaritat amb gent necessitada, com ell, a qui ajuda en tot el que pot: cuidant, fent feines de fusteria, recolzant en moments difícils. De nou, riquesa empresonada que no es pot alliberar degut a la manca de renda. Ningú el mata, però el deixen morir.
La renda bàsica no va només de tenir un salari mínim per a tothom i després “sálvese quién pueda”
Capitalism will always create bullshit jobs, diu Owen Jones. Nosaltres ho experimentem en el propi cos. Moltes passions tristes se’n deriven: 9’9 milions dies de baixa relacionats amb l’estrès, la depressió o l’ansietat provinent del mercat del treball és la suma total al Regne Unit l’any 2014/15. Mentrestant, el desmantellament de la sanitat perquè no és rentable, i l’allargament de l’edat de jubilació, resulten algunes de les més agressives formes d’acumulació per despossessió a les que ens sotmet el capital.
La renda bàsica no va només de tenir un salari mínim per a tothom i després “sálvese quién pueda”. Aquesta és una determinada concepció liberal de la mateixa, la que interessa a gent com George Soros. Però hi ha altres encaixos d’aquesta política pública, necessaris, que van de mantenir sanitat, educació i habitatge garantits, així com també d’assegurar una supervivència que no passi obligatòriament per les coordenades de l’actual mercat de treball.
*
Fa poc, va estar per Barcelona el músic Brian Eno. “Assistim avui al desperdici de la intel·ligència cooperativa”, afirma contundentment. “No existeix el geni. Gent com Picasso formava part d’una escena creativa molt vibrant més àmplia, fonamental per al seu treball”; “estic aquí per persuadir-vos d’intentar no tenir un treball, el que no vol dir que no feu res, sinó que aprofiteu el vostre temps de la millor manera possible”; “sóc conscient de que molta gent no pot permetre’s aquesta opció, però vull treballar per un futur a on aquest horitzó estigui a la mà de tota persona”. En aquest sentit, Eno reivindica la Renda Bàsica Universal com instrument per alliberar la riquesa del món, per construir llibertat.
En aquest sentit, Eno reivindica la Renda Bàsica Universal com instrument per alliberar la riquesa del món, per construir llibertat.
Pensem-hi. ¿Quans projectes d’economia solidària, creatius o no, deixen de nàixer per no assumir el riscos que suposa endeutar-se per materialitzar-los? ¿Quantes idees queden al calaix per absència d’una continuïtat de renda? ¿Quant talent s’evapora degut a les diferències de classe, o dit d’una altra manera, a causa d’una pròpia sostenibilitat posada en qüestió? ¿Quanta cooperació social no es materialitza per les mancances, valgui la redundància, materials? ¿Quantes feines hem d’acceptar perquè no queda més remei?
El món de la cultura i la creativitat no és sostenible per molts motius. Un d’ells, l’expropiació de la propietat intel·lectual, l’enunciarem amb Jaron Rowan:
Paradójicamente, la propiedad intelectual, que debía ser tanto un mecanismo de protección de los creadores y creadoras como una forma de garantizar cierta renta derivada de su trabajo, se transformó en un dispositivo de desposesión de sus ideas. Las consecuencias más claras del modelo fueron la precariedad para los trabajadores y las trabajadoras de la cultura y la concentración de la riqueza en manos de los grandes grupos y de unos pocos sujetos que lograron transformarse en sujeto-empresa/marca, manteniendo viva una imagen de prosperidad con la que podían soñar los trabajadores y las trabajadoras culturales. El modo de producción impuesto por las industrias culturales y creativas nunca fue sostenible ni contribuyó a crear un tejido cultural sano.
Potser, reapropiar-nos de les nostres vides per “poder alliberar la riquesa del món”, com proposa Marina Garcès, passa avui, també, per repensar de nou la relació entre renda i treball. Després d’invocar col·lectivament els miracles de San Precario, practicar maneres d’accedir a dinero gratis i admetre que Yo mango, potser caldria posar un focus sobre què significa viure bé, i potser l’àmbit de la cultura pot contribuir a imaginar-ho.
Joan Miquel Gual. Activista cultural.
El proper dimecres, dia 5 d’abril, tindrem una tertúlia per a xerrar d’aquestes qüestions. Més informació: https://nativa.cat/2017/03/5a-tertulia-cultura-i-renda-universal-basica/
[youtube 0WeB9ppG8kM 640 360]
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.