Bon dia. Em dic Xavier Cervantes, faig de periodista cultural i tinc 50 anys. No només escric sobre música, però és l’àmbit en el qual treballo habitualment.
Fa anys que no publico en premsa especialitzada, sinó en un diari (això té un gran avantatge, perquè m’allibera d’haver d’escriure pensant en un públic especialitzat i alhora m’obliga a no donar res per sabut). Més que en cap altre àmbit cultural, en la música el factor generacional és determinant a l’hora d’exercir el periodisme, perquè hi ha moltes més persones de 20 anys fent música que publicant llibres, dirigint pel·lícules o estrenant obres de teatre. Potser la distància generacional no sigui tan decisiva en l’anomenada música clàssica ni en la tradicional, però sí en tota la resta. De fet, trobo legítim que algú qüestioni que un periodista de 50 anys escrigui sobre la música que fan els joves, sobretot si el periodista es limita a emetre judicis de valor sense intentar comprendre les motivacions dels qui podrien ser els seus fills, biològicament parlant.
Més que en cap altre àmbit cultural, en la música el factor generacional és determinant a l’hora d’exercir el periodisme
Pensem en aquest senyor, jo mateix, en un concert de Bad Gyal o al Canet Rock de matinada. La meva manera d’experimentar aquests concerts no té res a veure amb la del públic. Encara que pugui compartir context social, polític o artístic, la distància generacional és tan gran que mirar de posar-me en el seu lloc és una batalla perduda. Sí, hi puc reconèixer comportaments en el record de les meves experiències de joventut, però en cap cas puc projectar la meva memòria en el present dels altres. Quan hi dono voltes, penso que el més conseqüent seria deixar-ho córrer, apartar-me i que siguin uns altres, els joves, els que escriguin sobre la seva generació. Però, egoista i covard de mena com soc, no vull deixar de fer-ho perquè, bé, perquè no sé fer altra cosa i perquè d’alguna cosa he de viure.
Ara, posats a seguir, seria convenient acceptar algunes prevencions. Per exemple, fugir sempre de la desqualificació que alguns columnistes han adoptat com a divisa per fer valer la més infame de les autocomplaences. Parlo de l’home, perquè gairebé sempre són homes, que mira el present des d’un passat al qual atribueix propietats gairebé màgiques: “avui ja no es fa música bona”, “el punk va ser l’última revolució”, “el trap no és música”. Per exemple, evitar el paternalisme: “són joves, ja trobaran el camí quan es facin grans”, “ja els explicaré jo quins artistes haurien d’escoltar”. Per exemple, tancar la boca cada vegada que tingui ganes de pontificar des del desconeixement. Per exemple, reprimir sempre els intents de fer veure el que no ets: pretendre que pots establir una connexió de tu a tu amb ells només porta al simulacre. No cal, de debò. Per exemple, no caure en la temptació de l’excés d’entusiasme; és a dir, no trobo gaire assenyat creure que tot el que fan els joves és necessàriament revolucionari, trencador o innovador.
I aleshores, què? Com s’escriu sobre el que fan generacions amb les quals no hi tens res a veure? En el documental ‘Bowling for Columbine’, Michael Moore li pregunta a Marilyn Manson què li hauria dit als joves que van provocar la matança. “No els preguntaria res. Només els escoltaria”, respon Marilyn Manson. Ras i curt. Potser he tibat massa la comparació, però en el fons es tracta del mateix: en comptes d’escriure des del prejudici de l’edat, n’hi ha prou escoltant primer i explicant després el que fan i el que diuen; això sí, assumint que el que escriguis no tindrà mai la passió genuïna que sí que pot tenir qui escriu sobre la seva generació. I, esclar, tenint molt clar que el que escriguis és possible que no interessi ningú, que no sigui llegit pels protagonistes.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.