Poques coses més narcisistes hi ha hagut en certa prema musical que l’indiecentrisme. Tanmateix, l’indiefugisme està sent sovint igualment narcisista. Aquest paradigma construït al voltant de l’indie, a favor o en contra, ha sigut injust i miop. Entestats a buscar el relat d’un present conflictiu, molts periodistes han obviat que aquest relat ja existia quan l’indie dominava els titulars. Només calia mirar cap al País Valencià per entendre que era allà on s’estaven escrivint cròniques “des de la urgència i la necessitat”, com diu el cantautor Pau Alabajos. Del País València són les cançons “d’amor i ferocitat” que expliquen tantes coses.
El fet més remarcable de la música valenciana dels últims anys és que no s’ha construït a partir d’una possibilitat estètica, sinó de la necessitat de trobar canals d’expressions populars. Poques afinitats estètiques hi ha entre Orxata, Feliu Ventura, Obrint Pas, Arthur Caravan, Senior i el Cor Brutal, Los Chikos del Maíz i Zoo, però quan d’aquí uns anys toqui explicar què passava al País Valencià, seran les seves cançons les que ens ajudaran a entendre-ho.
Una professora de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona demana als alumnes el primer dia de classe que expliquin, entre d’altres coses, quina música escolten. Són alumnes de primer, de 18 anys, i moltes respostes, any rere any, són grups valencians, sobretot Obrint Pas i últimament Aspencat. També citen Imagine Dragons i Love of Lesbian, però ni el rock català, ni l’indie, ni Manel ni Antònia Font. Sí, només és un detall, però ben significatiu.
Per què el País Valencià? Hi ha raons que tenen a veure amb les condicions materials. Una és la llengua: cantar en català a la manera de València és un acte polític en un territori on el poder del Partit Popular i les institucions han sigut hostils a la llengua. L’any 2005 diferents músics valencians van ocupar el Palau de la Música Valenciana precisament per denunciar la marginació que patien per part de les institucions públiques. Una marginació, per cert, que formava part d’un intent de genocidi lingüístic. Hi van fer un homenatge a Ovidi Montllor, el gran referent del País Valencià crític. No recordo una acció similar a cap altre lloc de l’estat espanyol en aquests anys. Per entendre com va la cosa: fins al 2015 Feliu Ventura no va poder actuar a la seva vila natal, Xàtiva; és a dir, més de vint anys després de començar la seva carrera musical.
Més enllà de la llengua, l’entorn polític també és una condició material amb pes propi. Al 2012, quan els estudiants de l’Institut Lluís Vives van començar les protestes contra les retallades en educació (el que coneixem com la Primavera Valenciana), els músics hi van ser presents. No donaven suport a les protestes, sinó que eren subjectes actius en les protestes, i després van incorporar-les a la música.
La corrupció al País Valencià no és més escandalosa que en altres llocs de l’estat, però els músics valencians en van ser conscients molt abans. En un clima advers, no hi tenien res a perdre. Venien de l’Ovidi, d’Al Tall, també del punk i del rock radical basc que va alimentar tantes adolescències. “No veus llibertat” és una cançó de Feliu Ventura del 1996. Obrint Pas ja cantaven sobre “la terra dels enganys” al 2002. “La lluna de València” és un tema d’Orxata Sound System del 2007, on diuen coses com aquestes: “Foc a la ciutat de les arts i les ciències / foc a les regates, foc al patriarcat / foc a l’exciutat del Túria esclava del mercat / foc a su puta madre i llarga vida al r.a.p”. 2007, abans de l’esclat de la crisi… Del 2011 és “València, eres una puta”, de Senior i el Cor Brutal, retrat d’una ciutat humiliada: “Estan deixant-te sense orgull / tractant d’europeïtzar-te”. El mateix Senior és l’autor del disc “El poder del voler” (2014), ple de cançons de lluita a cara descoberta i d’altíssima càrrega emotiva. “Xuplasangs” és una peça de Zoo, també del 2014, perquè la tensió segueix ben viva.
Al País Valencià sí que ha existit una comunitat musical revoltada, amb cartells de concert on l’element estètic sovint no n’era l’aglutinador, perquè en el fons la lluita és la mateixa i cadascú la canalitza a la seva manera, i en molts casos amb elements que remeten a la identitat popular valenciana. Senior aplega referents nord-americans, del folk-rock que deia coses, i canta en un valencià arrapat al carrer i a la poesia. Obrint Pas treballaven amb elements del rock i de l’ska, però hi afegien la connexió amb les músiques populars valencianes, no només pel fet de tocar amb dolçaines. Aspecant, que incorporen influències electròniques, del hip-hop i del reggaeton, tenen el llaüt com a referent tradicional, perquè, com expliquen ells mateixos, abans a moltes cases hi havia algun familiar que tocava el llaüt. Els Orxata eren una batedora rítmica, però en el seu fraseig hi vivia el cant d’estil valencià. Cantautors com Feliu Ventura i Pau Alabajos vénen d’una història antiga, de l’Ovidi que va saber llegir el frau de la Transició abans que ningú, o si més no amb més claredat que ningú.
Aquestes línies només volen ser un homenatge a una colla de músics que a la seva manera han esdevingut cronistes d’una realitat viscuda i patida. Un homenatge i també una crida a ser honestos amb la història. Fora del marc indie sempre hi ha hagut vida, només calia mirar cap allà. Només cal seguir mirant cap al País Valencià.
Xavi, m’encanta l’homenatge que fas, i el veig necessari. Però vull puntualitzar, i diria que ho saps i ho comparteixes, que aquí també hi ha hagut vida fora de l’indie, cronistes d’una realitat viscuda i patida. Crec que el fet, en el debat indiecentrisme / indiefugisme al qual et refereixes, és com ho han tractat els mitjans.
Hola, Gerard. I tant que sí! De tota manera, crec que una de les particularitats més interessants del País Valencià és que el relat s’ha construït des d’estètiques molt diferents.
Bona reflexió, i més venint des del principat, on sovint es mira cap al País Valencià amb més condescendència que interès. Realment hem sigut molt indies els qui hem seguit els grups valencians des de fa temps. S’ha construït una escena a banda (i a pesar) dels mitjans i del públic general. Jo mateix m’he sorprès dient als meus amics (castellans) que me’n vaig a un concert de “grups valencians”, sense despertar en ells cap curiositat sobre si fan rock, punk, o jotes. Tampoc ho he especificat jo moltes vegades, i ho reconec també com un error.
Afortunadament sembla que això comença a canviar, i la prova està en que ja es programen concerts amb grups sense tenir en compte el factor lingüístic. Un tret de normalitat, al meu parer. No ha sigut de bades açò, com bé dius. Han sigut 20 anys de feina molt dura, i encara queda molt per fer.