“Fonko” és una sèrie sueca de documentals que proposa un viatge per la música actual de diferents països de l’Àfrica. La narradora és Neneh Cherry, però el més important és que són els músics africans qui expliquen el que fan, per què ho fan i en quin context sociopolític. En el capítol dedicat a Ghana, el músic Wanlov The Kubulor deixa anar comentaris com ara que “el capitalisme és com poder pagar-te menys i fer que treballis més”. “A Ghana ara estem aprenent el capitalisme i som més capitalistes que la gent que ens l’ha ensenyat”, afegeix amb tristesa.
Wanlov acaba esdevenint el fil narratiu del capítol sobre la música en un país on la llengua oficial és l’anglès, però on es parlen moltes llengües africanes. Cada intervenció seva té sentit, perquè fila molt prim i amb molta perspicàcia. En el país del highlife i de l’azonto, hi detecta estranys comportaments que no són exclusius de Ghana. Per exemple, parla d’un altre músic ghanès, E.L., per introduir una qüestió fonamental sobre la música com a eina de comunicació i de sobirania: “E.L. fins fa poc rapejava en anglès americà. Portava deu anys fent-lo, i era conegut entre els seus amics i els pocs que escoltaven rap nord-americà. Però quan va començar a rapejar en ga, va ser la bomba”.
Panji Anuff, de la discogràfica ghanesa Pidgen Music, hi aporta un altre element a l’anàlisi: “Hi ha músics de Ghana que volen imitar tot el que sigui jamaicà, però al final no són més que una còpia ridícula, pobre i vergonyosa d’un jamaicà perquè no estan sent ells mateixos”.
Les identitats sempre són complexes i no admeten simplificacions, però el que expliquen Wanlov i Anuff és fonamental per entendre com es poden combatre hegemonies en l’àmbit cultural. Ells no tenen un discurs essencialista ni folklorista, però sí que reivindiquen la personalitat (individual i col·lectiva) per damunt d’una emulació que en alguns casos és pura claudicació.
D’això en parla també el llibre “Pequeño circo”, quan Nando Cruz interroga els músics de l’indie espanyol sobre l’ús de l’anglès. Músics pretenent ser el que no eren i dient-li al públic que les paraules, una part fonamental de la seva música, no tenia cap importància perquè no feien cap esforç per fer-la intel·ligible: desactivaven la comunicació. Si una cosa ha de tenir clara un músic és qui hi ha a l’altra banda, qui rep el que ell fa. Cantar en una llengua que ni és ni la teva ni la del públic que t’escolta és només un obstacle en l’acte comunicatiu.
Per a Santi Balmes, de Love of Lesbian, passar de l’anglès al castellà va significar entendre el poder de comunicació de la música. I d’una manera ben senzilla: sentint com el públic dels concerts cantava les cançons entenent cada paraula. Per cert, públic que cada vegada va ser nombrós.
No sempre és tan fàcil, sobretot en societats on existeix una llengua hegemònica que alhora és llengua franca internacional. Fa uns mesos vaig parlar amb José Feliciano sobre els seus inicis com a cantant. Nascut a Puerto Rico i criat a Nova York, parlava espanyol a casa i anglès a l’escola. Explicava que el seu pare li va demanar que no cantés només en anglès. Era gairebé una súplica, una manera d’intentar que no es perdés un dels fils que el connectava amb Puerto Rico. Feliciano ha fet carrera en anglès i en espanyol, construint una identitat a partir de la suma però mai de la resta, com altres cantants llatins criats als Estats Units. Però no tots ho han fet. El mateix Feliciano constatava que ara molts llatins estan intentant recuperar una llengua que els seus pares no els van ensenyar, perquè la cultura hegemònica era en anglès. Si ha passat amb una llengua amb tants parlants com l’espanyol, imaginem que pot passar amb altres llengües.
Però tornem al fet comunicatiu de la música cantada. Quan els músics anglosaxons toquen en territoris fora del seu àmbit lingüístic, molt poques vegades intenten explicar de què parlen (també és cert que a vegades no diuen res que sigui rellevant). Donen per fet que no cal. I el públic segurament pensem el mateix, fins que algú decideix el contrari. Fa uns mesos Joan Báez va fer una gira per l’estat, i en el concert a Barcelona abans de cantar algunes cançons les explicava sintèticament en espanyol. Potser no calia, però el gest era explícit: reconeixia que era davant de gent que no estava obligada a entendre el que cantava, i ella volia explicar-se, volia afavorir la comunicació. Ho feia també Rubén Blades en sentit invers. A vegades quan cantava a Nova York, i conscient que probablement no tot el públic entenia l’espanyol, explicava en anglès el contingut d’alguna cançó. I per no seguir amb l’anglès, recordem un exemple ben poderós: Paco Ibáñez a París. Franco encara bellugava, i Ibáñez volia comunicar el que expressaven les seves cançons. En comptes de fer-ne versions en francès (i per tant desnaturalitzar-ne el missatge), les cantava en espanyol però abans les explicava en francès.
Aquest exercici de comunicació és més habitual entre la gent que canta en llengües no hegemòniques. I no cal anar molt lluny per comprovar-ho. Molts músics bascos i gallecs, per exemple, ho fan constantment. T’estan dient dues coses importantíssimes: són qui són, tenen una llengua que no saben si el públic l’entén, però volen compartir el que estan dient. Et donen una informació que et pot ajudar a completar l’experiència d’escoltar la cançó, a entendre per què determinades paraules les canten amb un sentiment i no amb un altre.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.