Com cada final de curs, arriben a les nostres parets i marquesines les habituals publicitats de les universitats que, independentment de si són privades o públiques, anuncien als seus potencials estudiants els avantatges d’estudiar i recercar en la seva institució. Ambició i felicitat, igualment terribles, ens guaiten des dels bells rostres d’estudiants ideals.
Blanquerna, de la Universitat Ramon Llull, aposta per l’habitual iconografia d’estudiants individuals, mirant fermament a l’objectiu, amb posat de determinació i moderadament mudats (en aquest cas concret, pudorosament mudats). Aquesta és la forma de representació dominant en les diferents campanyes de les universitats, individus que ens miren a la cara i ens etziben les seves ambicions: “Pensar en gran és innovar”, “pensar en gran és millorar”. I alhora a ells i elles se’ls exhorta: “Pensa en la millor opció universitària per preparar-te, desenvolupar-te i assolir protagonisme”.
Campanya publicitària de Blanquerna (URL)
No sé si voldria tenir-vos com a estudiants. De fet, crec que em feu por.
La Universitat Autònoma de Barcelona, conreadora d’una imatge més vitalista, anuncia: “L’Autònoma s’ha de viure!” I s’explica: “Si t’agrada aprendre, formar-te com a professional, investigar, gaudir d’un campus d’excel·lència internacional, relacionar-te i fer amics, la Universitat Autònoma de Barcelona és la teva universitat. Tria la teva experiència UAB”. Aquí els joves són colla, duen roba esportiva, i s’abracen les espatlles mentre somriuen i es branden com enmig d’un joc de camp.
Campanya publicitària de la UAB
A banda de l’estil més conservador d’una i més “progre” de l’altra, tant se val quina sigui la universitat, totes fan campanyes tallades amb el mateix patró.
I jo em miro les fotos dels estudiants dels cartells i no puc evitar pensar: no sé si voldria tenir-vos com a estudiants. De fet, crec que em feu por. Us imagino amb mi a classe o en una sortida, i veig com els vostres caparrons perfectes estan calculant el valor de canvi en crèdits del que sigui que fem. O veig les vostres mirades desaprovadores si ens perdem una estona massa llarga en una digressió que no està especificada en el pla docent de l’assignatura. Puc sentir les vostres reclamacions sobre dues dècimes de la qualificació (ben aviat us semblarà normal presentar queixes formals si el contingut de les classes ofèn la vostra ideologia o tranquil·litat emocional). I, per suposat, no espero que dediqueu els vostre temps a llegir, a veure o a fer res que no tingui una potencial traducció curricular, o en la vostra futura carrera, si teniu més ambició.
La idea de passar llista a classe a la universitat ens semblava un insult.
Perdoneu, nois i noies de les fotos, si creieu que us estic estereotipant, però és que els estudiants que jo he conegut al llarg dels anys que he treballat a la universitat dubtaven més, no sempre eren feliços i feien coses que no eren necessàriament profitoses per a la seva carrera. No em remunto a l’època, anys enrere, en què els estudiants anaven a classes que no els pertocaven pel plaer d’aprendre (i també una mica per aquests cultes que es professen a certes figures quan es tenen vint anys), classes que mai els comptarien en l’expedient ni els donarien crèdits. Clar que eren temps en què el professorat encara no teníem prohibit rebre estudiants no matriculats a les classes amb l’amenaça que en cas d’accident l’assegurança no ens cobriria, o alguna cosa semblant. Temps en què la idea de passar llista a classe a la universitat ens semblava un insult tant a professorat com a alumnat.
Els estudiants que jo he conegut dubtaven més i no sempre eren feliços.
Parlo simplement d’estudiants de fa no res, que no sempre vénen a la universitat amb un projecte personal i professional clar. Alguns m’havien arribat a dir que eren a la facultat per trobar-se ells mateixos (quines coses!), i no sabien què farien un cop acabada la carrera o el grau. Sovint tenien problemes per aconseguir beques, treballaven en tota mena de feines per continuar estudiant, alguns tenien família, i a molts se’ls solapaven horaris. La seva experiència acadèmica estava lluny de ser ideal, eren conscients de les limitacions del sistema acadèmic i laboral amb què havien de bregar. Tampoc tenien sempre una trajectòria acadèmica meteòrica i d'”excel·lència”. De vegades els costava entendre els textos i els treballs els representaven tot un desafiament, però hi batallaven tant com podien.
El més fascinant de tot plegat és que estudiants amb expedients que podríem qualificar de mitjans, deprés han tingut trajectòries personals i professionals interessantíssimes, s’han involucrat en projectes en els que creuen i han aportat un valor innegable als seus camps d’acció. Això sí, no sé si de la manera competitiva que es predica amb tanta retòrica de l’excel·lència (encara que, per altra banda, la retòrica de la creativitat és capaç d’absorbir totes les formes de floriment dissident). Per sort l’èxit acadèmic no és necessàriament mesura de cap plenitud ulterior.
Potser estic dient això perquè jo tampoc sóc una professora d’excel·lència, perquè a mi també em costen les coses, em barallo amb els textos, i se’m solapen els horaris. No publico tot el que deuria, i em deneguen projectes de recerca. Sovint dubto i desconfio del meu criteri. Però potser és per això que de vegades podem aprendre plegats, sense exigències i sense retrets, malgrat i alhora gràcies a aquestes estructures estranyes que ens acullen. I, sí, de vegades no ens entenem, o ens enfadem i no ens podem retrobar. Però precisament aquesta obertura al fracàs i a la resistència és el que fa valuós l’encontre. Aquest fracàs i aquesta resistència que les campanyes de les universitats volen esborrar de la nostra imaginació.
Voldria que us desenvolupéssiu en direccions inesperades i trangressores.
No em malentengueu, no és que no vulgui que penseu en gran, que us desenvolupeu, o que tingueu una experiència meravellosa a la universitat (això és el que passa quan ens roben les paraules, que ja no podem fer-les servir, però encara necessitem el seu significat original). El que voldria és que penséssiu més gran encara que el que aquesta petitesa d’universtat que us ofereixen us vol fer creure que és gran. Que us desenvolupéssiu en direccions inesperades i trangressores. Que us embarquéssiu en experiències extraordinàries molt més desafiants que l’experiència mercantilitzada i “triada” (oh, la reminiscència inevitable d’aquell espant de llibres juvenils que eren els “tria la teva aventura”, o els packs regal d’experiències que van tan bé quan no se sap què regalar).
I també voldria pensar que tot això encara és possible a la universitat, sí, gràcies i malgrat aquesta estructura cada cop més estranya que ens acull. El dia que no ho sigui i només fabriqui professionals eficaços haurà perdut tot sentit.
Molt bon article i totalment d’acord amb tot.
L’article m’ha agradat, però crec que és una mica irreal. Jo just vaig començar la carrera (a Blanquerna concretament) quan la crisi va començar a treure el cap. Vaig triar els meus estudis per diguem-li vocació o perquè ho havia fet tota la vida, això de començar la universitat tan aviat sí que hem sembla una equivocació, però em vaig decidir. Anaven passant els anys i veiem com començava a anar el país i, evidentment, era molt bonic i interessant embarcar-se en nous projectes, però i el que costava la universitat? i el pis de lloguer? i mantenir-se? Potser valia la pena continuar amb el currículum i aparcar una mica els sentiments de “no sé si m’he equivocat, aquesta assignatura no m’agrada…” i dedicar-se a intentar, almenys, fer un bon currículum per a que en un futur tan destrossat com ens presentaven, poguéssim aconseguir un treball digne.
Avui en dia potser ja és pitjor, ja que directament moltes famílies ja no han pogut portar als fills a la Universitat, i altres que han pogut, no es poder permetre el luxe de provar, canviar, equivocar-se… I, l’únic que els reconforta és intentar ser dels millors perquè potser així, al cap de 3 o 4 anys, l’accés al món laboral serà més fàcil.
La importància no està amb els lemes o els personatges dels cartells, aquests només reflexen el tipus d’universitat que es trobaran, sinó en intentar que els alumnes entrin a la universitat convençuts que el que van a fer és el que volen, per a això, potser haurem de començar a pensar en canviar el sistema que tenim…
M’ha agradat molt l’artícle, m’ha fet baixar per la gola una bona dosi de nostalgia.
A mi la universitat em te bastant decepcionat. Tinc la meva llicenciatura amb ADE i la sensació amb la qual en vaig sortir va ser la mateixa que quan vas a un restaurant d’aquestos moderns, fas un menú degustació, proves de tot, no t’afartes de res, et surt car i et quedes amb gana. Alguns diran que el que hauria de fer es un màster, pero com fas un màster si no tens la suficient experiència laboral en aquell àmbit com per a decidir si hi vols dedicar la teva vida? I com el pagues?
Si tornés a tenir 18 anys amb el batxillerat recient acabat em decantaria cap a la formació professional. Apendría un ofici, tindria un títul, no hi invertiria tant temps com amb la universitat i si treballant-hi comproves que realment és el que m’agrada, llavors pot ser si que n’estudiaria la carrera.
Vivim a un món de perspectives de menys de 5 polsades i arguments de 140 caràcters on l’important cada cop més és el filtre que posaràs a la foto que no el contingut en si.
Excelente artículo, vamos a apostar por los estudiantes de verdad, los que dudan, los que se aburren, los que no tienen muy claro qué están haciendo ni porqué, los que a veces les cuesta encontrar el camino y luego son capaces de ayudar a otros en sus propios caminos. Esos que son más parecidos a nosotros, a nuestros hijos, a nuestros amigos. No porque sean todos iguales sino, por el contrario, porque son todos diferentes. Y ahí está la riqueza.
Gracias, Aida, por apostar por alumnas como yo… que dudo, que tengo un expediente medianillo, que se me solapa todo en la vida (no solo las asignaturas), que no siempre soy feliz, que pierdo el tiempo leyendo cosas de las que nunca me examinarán. Ojalá se cumpla tu predicción y pueda aportar algo valioso en algún lado. Gracias… aunque entiendo que Blanquerna no me ponga en su publicidad y la UAB aún menos.
Menys mal que hi ha professors que no us rendiu en la tasca de fer pensar! Es passa llista a la universitat???
Molt bo l ‘article.