Hay una traducción al castellano de este texto
Molts diaris hi coincideixen: Trias ha sabut encaixar la derrota amb elegància. I els mateixos diaris coincideixen en assenyalar les dificultats de Barcelona en Comú per governar amb onze regidors. El valor de Trias queda provat per la seva elegància; el triomf d’Ada Colau, ha de ser validat des del treball.
Una elegància, la de Trias, si més no, estranya. Tres dies després, una nova notícia: “Trias obre la porta a un govern alternatiu a Colau si suma PSC i ERC”. Un titular formal. Molt elegant. Si un llegeix amb deteniment el cos de la noticia, se li acudeixen altres redactats més treballats, potser no tant elegants, però sí més explícits. Per exemple: “Trias no descarta formar govern amb el Partit Popular”. I potser un destacat: “Que ho accepti dependrà de Bosch i Collboni”. Ningú vol saber què diu Collboni. Al capdavall, el seu partit ja havia estat potinejant la constitució amb el beneplàcit del Partit Popular. Per contra, Bosch, molt menys elegant que Trias, és taxatiu: mai formarà un govern amb el Partit Popular. La declaració de Bosch deixa a Trias en evidència. Fins i tot ens permet reformular el titular per tercera vegada: “Trias pacta amb els amics d’Aguirre i es passa el procés pel folre”. Sigui com sigui, queda clar que l’avi afectuós de les ulleres simpàtiques no fa fàstics a un govern en coalició amb l’Alberto Fernández Díaz, aquell noiet rebregat i amb els ulls enfonsats, amb accent Upper West Diagonal, i poc amic del mestissatge sense còfia.
Arribats aquí, tothom embogeix. Els resultats de les eleccions només es comenten en termes d’elegància. Felip Puig, el mateix dia que Trias és festejat pel PP, exigeix a Ada Colau que no prengui decisions sobre el MWC des de la ideologia. No m’ho invento. Ho diu així. Amb posat ofès. Em pregunto quines són les qüestions que haurien de guiar una decisió política, quan no són les ideològiques. El famós 3%? Les transferències per les quals els seus dos germans, Oriol Puig i Jordi Puig van ser imputats? En tot cas, Felip Puig, l’amic íntim de Big Porsche quatre barres Pujol Junior, Felip Puig l’escura-ulls, Felip Puig el tinc-tantes-versions-dels-fets-como-mossos-contractats, Felip Puig el del bat de beisbol (super elegant), li retreu a Ada Colau la manca d’elegància, i li exigeix “una aproximació no tant populista y demagògica como la que han fet durant la campanya“.
Dos dies abans, dimarts 26, un tens, per no dir crispat, Artur Mas, en una entrevista a Catalunya Ràdio amb Mònica Terribas, lamenta les males formes de la formació guanyadora. Allò què diuen, allò què pensen, la ideologia, dona igual. No és qüestió de malmetre la forma per una simple qüestió de continguts. El president reclama cordialitat. Es sent insultat. A qui se li acut acusar de corrupte a la nostra Joana d’Arc? Perquè lídera una formació amb quinze seus embargades? Com s’atreveixen! Quin mal gust! Si no s’ha demostrat res, diu Artur Mas, tot i les confessions públiques del seu benefactor i pare fundador. Què s’ha demostrat del cas Banca Catalana? I del 3%? I del cas de les ITV? I del cas Millet o del cas Pallerols o del cas Pretòria o de l’Innova? Què més dóna que l’any 2009 ja estiguessin en tràmits 30 causes contra càrrecs públics corruptes de CiU? (ho relatava el fiscal general Cándido Conde-Pumpido). Quina manca d’elegància! Quin poc fair play!… Així no hi ha qui jugui a tenis!
La institució es mereix càrrecs més elegants. Amb un sentit més alt de la dignitat institucional. Dignitats com les acumulades pel senyor Felix Millet: Corbata d’Isabel la Catòlica de mans de Juan Carlos I l’any 1981; Clau de Barcelona, concedida per Maragall l’any 1988; Creu de Sant Jordi, de mans de Jordi Pujol l’any 1999; Premi Esteve Bassols “Senyor de Barcelona”, concedit el 2005 per l’Associació Catalana de Comunicació i Relacions Publiques i la Fundació per al Foment de la Comunicació i el Desenvolupament, ÀGORA; creu d’Or concedida per l’AEFE l’any 2008; Confrare d’Honor per la Confraria del Cava Sant Sadurní, el 2008; i Conciutadà que ens Honora, l’any 2008. Això sí que és elegància! Amor a les arts i a la pàtria. Aferrissada devoció a Talia i Euterpe que, entre floritura coral i triple stacatto de trompeta, va desviar 3,3 milions d’euros en benefici propi. La de vestits elegants que un es podria comprar amb aquests diners! La de sabates! La de manicures! I tanmateix, aquí els teniu. Uns pollosos amb el cabell mal cardat (quin pentinat el d’Ada Clau!) que gosen acusar-los de lladres. Quina vergonya! Com gosen! Com està el servei! Impossible trobar una filipina com les d’abans. Ara tot son criadas respondonas.
Baudry – Terpsichore
Quan Artur Mas, entre d’altres, es dirigeix a Ada Colau com qui renya a una minyona, oblida que també està menyspreant els milers de vots que l’han fet alcaldessa. Milers i milers de criades respondones. Però en fi, no sé que ens hauria de sorprendre. Al capdavall l’elegància burgesa sempre ha consistit en ocultar el conflicte. Almenys en el seu origen, sempre es va tractar d’un miratge que s’emmirallava en l’aparat aristocràtic. Qualsevol burgès enriquit, procedís d’on procedís, s’anomenés Colbert de Seignelay, Godó o López, allò que més anhelava com a colofó al seu èxit empresarial era rebre la distinció de noblesa. Tant era si aquesta venia d’un rei com d’un tirà. La burgesia enriquida imitava unes formes que no comprenia.
L’elegància aristocràtica, en realitat un aparat, no era una forma decorativa, sinó que formava part d’un ethos guerrer instal·lat sobre el conflicte. Si l’elegància burgesa passava per emmascarar l’origen de la seva riquesa (els negocis), l’elegància aristocràtica passava per mostrar amb ostentació el substrat violent sobre el qual s’assentava (la guerra). Allà teniu, els escuts d’armes, els blasons, els pendons, les armes exposades al Gran Saló, els quadres d’Història amb els avantpassats fent la guerra, a Mühlberg, Pavia o Rocroi. Les celebracions aristocràtiques no deixaven de ser l’expressió festiva de la crueltat del camp de batalla que regia i explicava el seu poder: El torneig, la caça, la dansa i l’amor cortès eren l’escenificació idealitzada dels drets de guerra: l’assassinat, el setge, el pillatge, la violació.
Esclaus amputats com a càstig per no extraure prou cautxu
Per contra, el burgès, que devia el seu poder no a la guerra, sinó al comerç i a la usura, i ja en el XIX, a l’explotació fabril i a l’espoli colonial, mai hagués tolerat la presència del treball dins la seva llar. El seu esnobisme prenia forma a través de retrats de família, arbres genealògics sense cap fonament documental seriós, quadres de Venus i no de Mart, a escala reduïda per a un castell de Fontainebleau empetitit i entaforat en la planta principal d’un immoble entre mitgeres… evidentment, a les seves parets no hi penjava cap filadora de Crompton, ni la Chicotte (aquell fuet de vàries puntes amb què es castigava als indígenes del Congo), ni les vagonetes de carbó que a vint metres sota terra, els nens de 8 o 10 anys empenyien a les mines. Cap referència a la realitat. Cap al·lusió al conflicte. Si l’elegància de la noblesa d’espasa s’afirmava des de l’exhibició del seu horrorós dret a la violència; l’elegància burgesa passava per ocultar l’horror en que es sustentava la seva acumulació de capital.
FRANCIS PICABIA 1916-18, Fille née sans mère
La reacció de les avantguardes contra aquesta elegància burgesa del XIX, especialment la de l’Expressionisme, primer, i després, la del grup Dada, també és un atac a l’ocultament burgès. Quan Picabia pinta un engranatge fabril i l’anomena “filla nascuda sense mare” posa en evidència aquella realitat obscena (l’explotació a la fàbrica) que el bon gust burgès pretén ocultar en el seu exercici d’esnobisme estètic.
En aquest sentit, sempre m’ha semblat significativa una pintura magnífica de Vlaminck, especialment lletja: Sur le zinc. Més enllà dels llocs comuns, tantes vegades citats entorn el Fauvisme, allò veritablement salvatge és la quantitat de pintura que arrossega cada pinzellada. Abans que un oli sobre tela sembla un baix relleu.
VLAMINCK 1900 Sur le zinc
El rostre embotornat de la borratxa, els llavis inflats, la mirada estúpida, ens parlen dels estralls del treball. També ho fan les pinzellades, que en la seva brutalitat ens remeten a l’esforç de l’artista, al treball en estat pur del pintor movent matèria pictòrica de la paleta al llenç. De la pintura de Vlamink al Dripping de Pollock no hi va gaire. En ambdós casos és el procés allò que l’artista posa en relleu. L’obra esdevé el rastre d’un esforç. El treball, en el seu sentit més literal (el producte entre la força exercida sobre el cos i el desplaçament a què és sotmès aquest cos), és converteix en el veritable tema de l’obra.
I és clar que Sur le zinc no és un quadre elegant. I és clar que els burgesos de 1900, acomodats en el bon gust acadèmic mai penjarien una tela com aquesta al seu saló. Les teles que pengen, si són rics, són les de Buguereau, Cabanel, Baudry (pintures exquisides d’altra banda), pintures on no hi ha rastre de pinzellada, on el treball només l’intueixen aquells que saben pintar.
Tampoc l’elegant Xavier Trias sembla partidari de mostrar el treball. Sempre de punta en blanc i amb unes ulleres molt simpàtiques, no vol mostrar-se realitzant cap esforç. Tot transpira bonhomia improvisada. Treball?: Lleig! Sembla dir-nos. Tanmateix, mentre parla, mentre truca i felicita, mentre reclama bones maneres als contrincants, els seus subordinats sí que treballen. No paren! Signen a corre-cuita tants contractes com poden. No és qüestió de quedar malament amb els veritable amos. Quina feinada! Quanta paperassa! La Caixa, el BBVA, FCC, el torneig de tennis Comte de Godó, l’escola de negocis ESADE, l’empresa de neteja de Florentino Pérez. La participació en política no és un invent de les CUP, ni de Barcelona en Comú, ni de Podemos. La participació en política ja hi era. Tanmateix, es produïa entre bambolines. No la protagonitzaven els ciutadans, sinó l’ordre econòmic. A les fosques, oculta, no fos cas que quedessin com uns mal educats.
Bien Faura, bien
No baje la guardia, ni la Gibson o la Telecaster
Y..a por ellos
Besos
JMR
Milers de vots, la Colau? Ui, sí… 170.000 vots. En una ciutat on hi viuen 1,5 milions de persones. I on el cens era de 1,1 milions. Ada Colau no té ni el 20% de suport popular, de suport ciutadà. Més del 80% de barcelonins que podien votar-la no la van votar. Aquesta alcaldessa ostenta una representativitat ciutadana i popular absolutament insignificant. No té ni el 25% de regidors de l’Ajuntament, està en una posició molt fràgil, i revela que el seu mandat serà curt i el posarà en pràctica amb una mínima, quasi bé inexistent, legitimitat. Això són números, matemàtiques, i no són discutibles. La resta són masturbacions mentals.
Una mica més, 176.594 vots. I el cens no era de 1,1, sinó de 1.161.140 (te n’has oblidat 61.140)
En tot cas, 170.000 és 170 vegades mil. Això vol dir “milers de vots”. Això sí que són matemàtiques i no “quasi bé inexistent ilegitimitat” que són paraules basades en no se sap què (no és legímit fer d’alcalde quan ets qui més vots a tret?).
Si és preocupant però, una participació del només 46,39%. Però bé, a les anteriors municipals encara hi va opinar menys gent, el 44,62%.
Per cert, els darrers quatre anys, Trias ha estat governant amb 174.022. Això vol dir, 2.572 vots menys dels que ara ha tret Barcelona en Comú. Mai se m’acudiria acusar el mandat de Trias de no legítim. I això també són matemàtiques, “números no discutibles”. Zappa, mira’t bé els números (a la web de l’ajuntament) que per no ser discutibles, déu n’hi do com et ballen.
https://www.bcn.cat/estadistica/catala/dades/inf/ele/ele34/A14.htm
https://www.bcn.cat/estadistica/catala/dades/inf/ele/ele27/A14.htm
.
A mi no em balla cap número, i a tu tampoc perquè m’has donat la raó implícitament (no ho reconeixeràs mai explícitament perquè sinó se’t desmunta tot l’argumentari): la representativitat de l’actual alcaldessa no arriba ni a una cinquena part dels ciutadans de Barcelona. Per tant, Colau governarà per a una minoria ultraminoritària i ultraideologitzada.
Avui mateix, Bosch i Collboni ja se’n comencen a penedir d’haver donat suport a BeC després de la decisió d’Ada Colau de cancel·lar la candidatura pels Jocs Olímpics d’Hivern. I quan ICV/Podemos comencin a fer propaganda antiindependentista pel 27S, ERC els retirarà el suport a l’Ajuntament (i ben fet que farà).
BeC es quedaran sols, hauran de fer la seva “revolució” amb només 11 regidors. Trias no en volia fer cap de revolució, per això ell va aguantar 4 anys: era dialogant. BeC, en canvi, és anti-tot i anti-tothom, i només té 177.000 votants, per això no duraran ni quatre dies. El fanatisme i sectarisme ideològic (“farem una campanya de l’ODI contra Artur Mas”, com deia Ubasart) ja ho té això: t’obliga a quedar-te sol com un mussol, a menjar-te el teu “odi” al racó de pensar, com els nens petits.
A mi no em fa falta cap incitació a l’odi per part de ningú, en tinc prou amb les polítiques ultraminoritàries i ultraideologitzades per part dels cadells de Friedman des de fa uns anyets.
Gràcies per haver abandonat les teves rigoroses matemàtiques i llançar-te a les profecies apocalíptiques. És molt més divertit. Ets el nostre nostradamus nativero.
Ens veurem fent slalom entre guiris desideologitzats tot esquiant per les Rambles quan acabi aquesta insoportable primavera, caiguin els rojos antiindependentistes i torni l’hivern nevat i dialogant de la gent de l’ordre i les grans majories elegants i legítimes.
Molt bo l’article, per cert.