Per bé que en la seva exaltació entranyable de l’amistat podem veure-hi la transmutació subtil d’un amor a la música remot, indirecte i inconfessat –i en aquest cas el text podria llegir-se com un exercici literari hàbil i una mica irònic–, no deixa de valer la pena de mirar d’entendre l’article del Rubén Martínez en el seu sentit directe; entendre, doncs, el que afirma clarament: al Rubén la música ni fred ni calor. Res a dir, naturalment, només faltaria que a tothom hagués d’agradar-li la música. O potser sí. Vull dir, potser no agradar, però tal vegada sí tenir-hi un bon grau de familiaritat, un grau de familiaritat tal que acabi assemblant-se perillosament a una intimitat –després de la qual és difícil pensar que no comenci a agradar-te una mica. Sé que el que dic pot sonar alarmant, però es recolza en un argument que em sembla sòlid.
Dir “la música no m’agrada” i quedar-se tan ample requereix entendre la música com una manifestació autònoma, que es dóna dins un recinte tancat al que podem decidir entrar-hi o no entrar-hi, però fora del qual la vida segueix el seu curs inalterada i completa –requereix, al cap i a la fi, tenir una concepció merament estètica de la música. Però qualsevol persona que la visqui amb una certa intensitat haurà comprovat alguna vegada que la música –com els diners, com el sexe, com el futbol o com els mitjans de comunicació– té un paper important en la configuració de l’ordre polític en el que vivim immersos. Si això és així, podem creure que és la responsabilitat de qui, com el Rubén, s’esforça per comprendre amb una certa profunditat aquest ordre polític no deixar d’interessar-se, de preocupar-se, de seguir les evolucions esquives d’aquesta arma política ambivalent, perillosa i potentíssima que és la música.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.