e Estúpida productivitat |Nativa
Skip to content


Estúpida productivitat

Escrit el 05/01/2014 per Aida Sánchez de Serdio a la categoria Decreixement i cultura, En grau de temptativa, Escoltar.
Tags:

El meu bon propòsit per al nou any és perdre el temps i ser menys productiva. Això demana certa presència d’ànim per resistir tant la pressió de l’entorn en general com, més precisament, la disciplinació que una porta incorporada després de tants anys de vida acadèmica. Però és que estic infinitament cansada del mandat de producció regular de resultats i d’enunciació perpètua d’afirmacions (i sí, és paradoxal reflexionar sobre això en una columna mensual).

Tot i que aquest sentiment prové d’una experiència personal, està clar que no és una consideració única sobre les condicions actuals de producció de pensament, que de fet s’identifiquen amb la fantasia més general de la productivitat, aquesta coartada de l’economia de la precarització en què estan intentant enfonsar-nos a tota costa.

A la universitat, com a part del professorat temporal, no podia permetre’m el silenci, sotmesos com estàvem a avaluacions regulars basades en la mesura quantitativa de la productivitat acadèmica. Any rere any calia demostrar que havíem publicat en tal o qual revista, que havíem anat a tants congressos, que havíem realitzat tants projectes de recerca finançats. No voldria ser injusta amb la meva experiència a la universitat: he après moltíssim i m’he sentit desafiada personal i intel·lectualment, que potser és el millor que puc dir. Però gradualment s’ha anat convertint en un context que cada cop respecta menys les condicions necessàries per a la creació de sabers. I això és així, en part, perquè només atén a la les seves manifestacions positives, visibles i palpables. (Un altre problema greu és com entén la universitat el treball col·lectiu, però això em portaria a escriure una columna que no seria aquesta).

Aprendre a acceptar el silenci dels estudiants, però, va ser bastant més fàcil que aprendre a callar jo, un art que encara estic temptejant

A això cal sumar una docència orientada a estudiants pressionats per la superació de crèdits, l’encariment de matrícules i l’escassedat de beques.  Ens trobem totes atrapades, sotmetent-nos mútuament a aquesta obligació de productivitat i d’enunciació. Així durant molt de temps vaig exigir la parla i la participació activa a les classes, identificant el silenci amb una passivitat producte de llargs anys d’escolarització rutinària i híper-avaluada. No és que ara tingui una opinió gaire diferent de la passivitat, però entenc que el silenci pot significar moltes més coses (sorpresa, inquietud, plaer, desacord, dubte, atenció, por, son…) i que en educació el necessitem tant o més que la parla. Aprendre a acceptar el silenci dels estudiants, però, va ser bastant més fàcil que aprendre a callar jo, un art que encara estic temptejant.

Però d’on brolla el saber? Què dóna existència al coneixement? Recordo que en una taula rodona celebrada al MACBA el 2005 en el marc de les jornades “Una altra relacionalitat”, una de les joves integrants del col·lectiu de comissariat crític What, How & for Whom li va demanar a Kaja Silverman, especialista en història de l’art i teoria visual, si algun dia els teòrics consagrats com ella parlarien de propostes artístiques contemporànies i radicals com les que interessaven el seu grup. No li ho deia com a retret sinó que expressava la necessitat de comptar amb la seva aportació al debat. La resposta de Silverman no me l’esperava en aquell context: li va dir que ella no podia construir tan fàcilment un discurs sobre un problema nou, per molt interessant que li semblés; necessitava temps per saber què podia dir. Acostumats com estem a que tothom tingui una opinió sobre tot, en aquell moment vaig agrair que algú com Silverman reconegués públicament que hi ha moments de no saber, de no trobar les paraules, ni poder situar el pensament.

Què estúpid, doncs, que les institucions que es dediquen a produir i transmetre coneixement menyspreïn (i, de fet, penalitzin) aquest temps “improductiu”

Penso que aquesta interrupció de la producció de discurs, que no de la reflexió, seria comparable a la turbulència que produeix l’aprenentatge si entenem l’educació (e-ducare) com a “treure fora” i no tant com a “guiar”. Així educar significaria també, en certa mesura, treure de sí, és a dir desacomodar el subjecte en aquesta relació amb el mon. Igualment passa amb la investigació. Podem parlar realment de recerca si ja tenim totes les certeses? Al contrari, és en els moments de confusió, de pèrdua, de desconcert, d’obscuritat, de mutisme, de passivitat quan podem rebre el món amb plena escolta i deixar que les turbulències ens transformin, pensament i món alhora. Aprendre, recercar, en definitiva. Què estúpid, doncs, que les institucions que es dediquen a produir i transmetre coneixement menyspreïn (i, de fet, penalitzin) aquest temps “improductiu” d’on brolla el saber. Tan estúpid com esperar que les plantes creixin tallant-ne les arrels invisibles i fosques. O com esperar de la terra un conreu intensiu i etern, sense temps de guaret ni rotació.

Fóra bo que en altres àmbits prenguéssim nota de les lliçons del suïcidi de la universitat. També en el sector cultural la productivitat permanent és un imperatiu per sobreviure en un context precaritzat i competitiu. Cal construir-se una identitat reconeixible en un mercat saturat de tantes altres identitats, obligades totes a produir un discurs constant i distintiu, intensificat encara més per les xarxes socials. Alhora, però, resistim la imposició d’aquest model explotador; vivim en la constant paradoxa de competir i col·laborar, de resistir-nos al mercadeig de discursos i dependre’n. Potser honorant el temps improductiu, el procés invisible i fins i tot inconscient, i el silenci propi i dels altres (compte, no colonitzant-los per assignar-los un nou valor de canvi, sinó simplement reconeixent-los i respectant-los) sigui possible construir-nos una vida cultural –o, simplement, humana- més digna.


2 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. Jordi Girbén says

    Veus, en aquest afer, el d’agrair -sempre- les destil·lades reflexions que el NATIVA ens proposa cada dilluns, jo no veig manera de fer curt, de ser concís… Apa nova ocasió d’esdevenir paradoxal; perquè això del silenci, de la productivitat disminuïda o de preuar la contemplació, m’importa sobre manera.
    Heus la imatge que m’ha suggerit la lectura de la teva columna: Em veig damunt d’un pedrot enorme, amb l’actitud de milers de poetes xinesos i, també, la que Wordswordh insinuava en aquests versos “Així no em preguntis / perquè soliu / segons em plagui conversant / sec sobre aquesta vella roca / i somiejant passo el temps.”
    I, enfilat allà dalt, posant en pràctica l’exigència darrera de Wittgenstein: No pensis, mira!, veig desfilar per davant nostre un… dos…no sé quants paios numerats pel seu dorsal…Atletes que venen d’on sap on i que pretenen arribar a la més quinta de les forques, reus d’una marxa forçada que ningú els hi ha manat; homes i dones que dediquen el seu temps d’oci a obeir el vigorisme, a un sotmetiment acrític a l’imperatiu d’una productivitat contínua i màxima…. Gent com tu, i com jo, però incapacitada de saludar -tal és l’obsessiu distanciament que l’entrega al muscle els procura-…
    I és en aquest punt on on noto que el penyal que em suporta comença a tremolar de por i d’enuig per un nici espectacle esportiu que rebutja: IRON MANS diuen que es diuen? -retruny el greny… De bon segur ignoren que Hesíode , en temps de l’inici de tots els relats, ja ens va explicar l’absoluta penúria de l’època dels ‘homes de ferro’… I, ara, santornemhi de nou…, pallussos fins a l’extenuació… GRrrrr!!!
    Ep, pedrot amic -jo que li dic-, aquí coincidim:¿ Oi que molt millor trescar per un Jardí epicuri que l’obediència a una Acadèmia platònica?
    Sens dubte m’estimo més pertànyer al jardí que dius. -em mormola el tros de roc… I si mai arribeu a tenir sortida, si a alguna solució de continuïtat arribeu a aspirar, mai us vindrà pel ferotge costat de la competitivitat sinó pel de la col·laboració i del mutualisme… I fixa’t qui t’ho explica: una vella
    roca que n’ha vist de tots colors després de complir uns gens menyspreables 70 milions d’anys.

    Coi, pedra amiga… Aprecio els teus consells tant com el de la iaia Bienve.
    Prou que recordo les natges de la Bienve…, tota una sobirana de la raó més factible.

  2. Albert says

    Productivitat coneguda o productivitat desconeguda?



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Arxius

Authors

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

-> castellano Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. A diferència d’altres organitzacions el nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i […]more →

Política de privadesa

Donen suport

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )