Hay una versión del texto en castellano
Per al Fòrum Indigestió, “Indústries creatives, i gestió comunitària, dues maneres de mirar la cultura” vaig preparar dues aportacions a les preguntes inicials: Què és la gestió comunitària? Quin diàleg estableix amb l’economia de la cultura?. Les dues respostes, de les que deixo a continuació un text explicant-les, eren ben concretes: l’economia de la cultura no existeix i sempre hi ha gestió comunitària en tot tipus de producció.
1. Economia de la cultura
No existeix cap cosa que puguem anomenar economia de la cultura de la mateixa manera que no hi ha un espai abstracte al qual podem denominar “economia”. El que sí existeix és l’economia política de la cultura. No hi ha al món cap sistema de mercat que resti sense intervenció pública, que no faci servir certs protocols legals que fomentin i assegurin un tipus d’intercanvi, que no intenti delimitar unes formes de producció, distribució o consum, que no faciliti l’entrada de certs subjectes socials i dificulti la d’uns altres (amb criteris de classe, gènere i ètnia) o que no estigui determinat per factors que escapen al control social com els diners, el crèdit o la forma mercaderia. Dit més fàcil: no hi ha mercats desregulats o no intervinguts. Per això no hi ha economia de la cultura, hi ha economia política de la cultura.
Les idees de l’economia liberal, insistent a l’hora de pensar el mercat com un espai que es produeix per paràmetres automàtics i on els subjectes actuem lliurement guiats per la “raó instrumental”, són meres fabulacions. La història i una anàlisi materialista de l’economia (o la cultura) deixen força clar que no trobarem espais d’intercanvi mediats per mercats que siguin neutres, apolítics i –encara menys– democràtics. Per tant, no hi ha economia sense política com de fet no hi ha economia de la cultura sense polítiques culturals. El rumb històric de les polítiques culturals a Catalunya que han volgut fomentar les indústries culturals són un bon exemple. Les polítiques de l’ICIC (Institut Català d’Indústries Culturals) i fets concrets com, per un costat, les intervencions exteriors que es van fer per a “vendre la cultura catalana” i, per un altre costat, la impossibilitat de retornar els crèdits que aquest organisme va atorgar, accentuen aquesta realitat.
Això porta a una conclusió força clara: no hi ha una forma de fer polítiques culturals per a un mercat preexistent, sinó que hi ha moltes formes de fer polítiques per a mercats que s’han de construir o per a mercats que han estat construïts històricament. Aquí és on podem situar la batalla política, ja que unes intervencions o d’altres, tindran com a resultat un tipus de mercats culturals o d’altres. La idea d'”adaptar-se” a mercats culturals ja existents és profundament política, ni molt menys una via “neutra” o l’única manera d’intervenir sobre espais econòmics. Això és força clar al discurs de les indústries creatives, comento un exemple per situar-ho millor.
Fòrum de Tardor 2013. Foto: Carles Llàcer.
L’any 1997, amb l’arribada al poder del nou laborisme de Tony Blair, les indústries creatives van aconseguir un lloc predominant en les polítiques del Regne Unit. El Govern va introduir un canvi discursiu d’una importància cabdal: El terme cultural es va veure reemplaçat pel concepte creatiu, de manera que es posava el focus sobre una sèrie de petites empreses sota la denominació d’indústries creatives, bàsicament, empreses i autònoms del món del disseny, moda, publicitat, art contemporani, etc. Kate Oakley, professora a la Universitat de Leeds i experta en l’anàlisi de l’anomenada ‘”economia creativa”, va analitzar com funcionaven aquest tipus d’“indústries” a articles com ‘Not so Cool Britannia, The Role of Creative Industries in Economic Development‘. Els seus estudis mostren que aquest sector depèn molt de xarxes i relacions socials per a poder-hi entrar i créixer laboralment i que l’experiència normalment s’aconsegueix per mitjà de feines no remunerades. Son obvis els desavantatges per als qui no tenen amics o xarxes familiars en aquest tipus de sectors o que no es poden permetre treballar d’una manera gratuïta. D’altra banda, altres investigacions (Banks i Milestone) han afegit que les formes d’organització ostensiblement «destradicionalitzades» i «reflexives» de les indústries creatives propicien que resorgeixin formes tradicionals de discriminació i desigualtat de gènere, de classe i d’ètnia.
El cas del Regne Unit ens deixa una conclusió força evident. Parlar d’indústries creatives, no és una manera de descriure una realitat productiva, és un tipus de discurs i polítiques que interpreten i produeixen un tipus de realitat social i econòmica.
2. Gestió comunitària
En una lògica inversa a la reflexió anterior, podríem dir que la gestió comunitària sempre existeix. No hi ha cap forma d’economia, ni cultural ni industrial, ni material ni immaterial, que no integri processos de gestió comunitària. No trobarem cap servei, cap producte, cap procés de producció de mercaderies, que no trobi la seva base sobre processos de gestió comunitària. Ja sigui un procés online, off-line o mixt. Totes les tasques de reproducció social necessàries per a fer sostenible la vida (tasques d’assistència mútua, de cures, de producció cultural, d’integració social) estan produïdes sota principis de reciprocitat de comunitats socials.
No hi ha individus aliens a aquesta realitat material de la mateixa manera que no hi ha cotxes que es moguin sense que actuï la llei de la gravetat. Aquest tipus de labors, considerades com a no-treball o com a no-productives ja que no tenen registre monetari, són l’element essencial, l’exercici social fonamental que sustenta tota pràctica econòmica. Així mateix, i podríem dir que de manera accentuada, passa a l’esfera cultural. Com va analitzar el geògraf David Harvey, un clar exemple el trobem a tota l’enginyeria de branding metropolità de ciutats com Barcelona, que se sustenten en la producció cultural quotidiana i en els trets diferencials fixats al territori (ja siguin singularitats patrimonials, climàtiques o socials). La renda monopolista que han extret sectors productius concrets com l’immobiliari o el turístic pren com a base (com a capital fixe) recursos comuns produïts comunitàriament. L’acció de les polítiques culturals les hem d’analitzar com a pura economia política de la cultura que, si bé entén aquests recursos com a part de la cadena de valor, els desplaça de la fórmula quan es tracta de fer càlculs i redistribuir les rendes econòmiques que s’extreuen.
En aquest mateix sentit, aquest informe publicat fa poc ‘The Internet and the Creative Industries: Measuring Growth within a Changing Sector Ecology’ (Oliver & Ohlbaum Associates Ltd, 2013) és força interessant, però pot ser per motius diferents als seus objectius. Queda força patent com el conjunt de comunitats que “envolten” a les indústries creatives a la xarxa són el recurs bàsic de la seva producció. De fet, això no només passa a Internet, sinó que la xarxa simplement fa més fàcil fer-ho visible, ja que permet traçar aquest cúmul d’interaccions, externalitats i fluxos cognitius que es produeixen fora de les empreses, però que aquestes acaben capitalitzantt. No hi ha espais econòmics que no es nodreixin de processos col·lectius, siguin culturals o del tipus que siguin. Aquesta tendència històrica pròpia del procés d’acumulació capitalista, només pot ser revertida per institucions (estatals, socials, comunitàries) i per espais econòmics cooperatius que accionin processos de redistribució i d’intervenció sobre els espais econòmics existents.
No hi ha política, ni economia, ni cultura fora de la seva relació social. És per aquest motiu que de vegades es diu que no hi ha cultura que no sigui produïda col·lectivament. Això no vol dir que no sigui desitjable, fins i tot innegociable, viure del que es produeix. Per això el veritable repte d’aquesta nova realitat que vivim, no és tan sols compartir la riquesa cultural sinó compartir tot tipus de riquesa.
Fer polítiques culturals que fomentin, facilitin o, si més no, no ignorin o no facin invisible aquesta potència reproductiva de base comunitària, és una exigència que hauria de ser entesa com a co-substancial a la pròpia natura de la intervenció pública. Situar “al mercat” com a regulador social i cultural, entenent que aquells que produeixen la cultura són una tipus de subjectes econòmics (empreses culturals, emprenedors culturals, indústries creatives), només es pot entendre si hi ha arguments de pes per a negar aquesta realitat social. El ridícul referent que tenim en aquest sentit és negacionista, quan la Thatcher insistia en aquell mantra cultural de “la societat no existeix”. Pràctiques econòmiques que van des de l’economia social, cooperatives de software lliure, la gestió comunitària d’espais culturals al territori urbà o la gestió comunal de recursos naturals, produeixen institucions i marcs normatius que parteixen del reconeixement d’aquesta realitat social comunitària. Aquestes pràctiques entenen que no hi ha ordre social més virtuós que produir recursos de domini públic, recursos que tant puguin nodrir una pràctica econòmica que asseguri la subsistència de les tasques considerares productives com de les tasques considerares socialment reproductives.
Sens dubte, falten arguments per a justificar per què s’han d’invertir diners públics en pràctiques econòmiques on l’únic retorn comunitari està mediat per mercats sense control social, en pràctiques econòmiques que subsumeixen la producció social sota la figura de l’emprenedor cultural, en pràctiques econòmiques que són possibles en tant que hi ha protocols legals estàtics que determinen les formes de produir i de distribuir serveis i productes. Veiem que, paradoxalment, les intervencions públiques per a produir mercats culturals ignoren tota la substància social que els fa sostenibles. L’actual innovació econòmica en l’àmbit cultural, conduïda per pràctiques basades en el béns comus, la cultura lliure, la federació d’espais de cultura oberta, etc. resta molt lluny del discurs de les indústries creatives. Pràctiques que incentiven, nodreixen i donen cos a basals de recursos d’accés públic. Una forma de fer política pública al marge de la pròpia administració d’allò públic.
Això obre una pregunta de la qual costa trobar una resposta sensata: quin és el sentit polític d’una política pública que fomenta una societat de petits propietaris que condueixen a un mercat allò produït comunitàriament?. D’altra banda, és el mercat existent el mecanisme que ha de validar qui n’extreu profit de la seva tasca a l’àmbit cultural? Es pot seguir assegurant que aquest mecanisme és neutre, democràtic, just, equidistant i que procura les condicions desitjables o pot ser el mercat cultural –com tot mercat– és un espai profundament polític? Les polítiques culturals han d’estimular i reproduir les condicions de mercat que exclouen de l’espai d’extracció de rendes a certes capes socials, estipulen què és i què no és productiu, què és i què no és cultura, què ha de tenir retribució monetària i quines coses no? Hem d’ignorar que els mercats són possibles gràcies a la gestió comunitària i a recursos que produïm entre tots i totes?
El fet és que mai es podrà dissenyar un mercat on la gestió comunitària no estigui present. El repte polític al que ens enfrontem és dissenyar i accionar mercats que asegurin la sostenibilitat i riquesa d’aquesta realitat material.
Aquestes reflexions són absolutament deutores de les recerques realitzades amb Jaron Rowan, Clara Piazuelo, Eli Lloveras i Marc Vives a YProductions durant els 10 anys que vam treballar junts a l’àmbit cultural. Per si interessa, aquí un dels documents que vam generar molt relacionat amb el que aquí es comenta: “Nuevas economía de la cultura: tensión entre lo económico y lo cultural en las industrias creativas”
[youtube dX3Xhq4FXsg 640 360]
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.