(Text i vídeo de la intervenció de Marc Dalmau al 12è Fòrum Indigestió)
Avui no soc aquí per parlar-vos de la Cultura en majúscules, aquell camp específic al que es dediquen tots els departaments de cultura del món o d’allò que tothom entén quan normalment es parla de cultura: estigui aquesta fossilitzada en museus, domesticada en escenaris, sempre mercantilitzada, permanentment subvencionada (o subvençuda)… No us parlaré de l’art per l’art, ni de la industria cultural, ni d’estètica, ni de cap superestructura de cap societat de l’espectacle…
Avui soc aquí per parlar-vos de la cultura en minúscules, com a forma de vida, la cultura en el sentit més antropològic del terme, la del dia a dia, la que practica qualsevol grup humà per viure i comunicar-se, una manera de fer que “cultiva” -l’etimologia gairebé mai no enganya- l’art de la quotidianitat, allò que fa possible trobar-nos, allò que fa possible la societat, això és, les formes culturals com a argamassa del vincle social.
soc aquí per parlar-vos de la cultura en minúscules, com a forma de vida, la cultura en el sentit més antropològic del terme, la del dia a dia,
Parlo de la cultura que trobem als barris, la cultura de carrer o a la plaça de poble, una cultura avui amenaçada a la nostra ciutat per regulacions absurdes i lleis del civisme. Anorreada pel necro-urbanisme imperant, una manera de fer ciutat especialitzada en la construcció de necròpolis funcional a la circulació del capital (hotels, centres comercials, ports de luxe) i no per l’us i el gaudir dels seus habitants. Fa anys que ens han robat Barcelona i s’ha convertit en una metròpolis provinciana postrada als deliris dels moviments de les ciutats globals, una ciutat neoliberal i revengista: servil amb el capital multinacional i cruel amb els que més ho necessiten. Ha arribat el moment de recuperar-la.
Aquesta és la veritable crisi… CRISI ha dit? Ja hi som! pensareu… un altre cop la cançoneta impotent de la condemnada crisi… Però NO! No us parlaré de cap crisi financera, ni de bancs dolents, ni d’hipoteques… Aquesta crisi és molt més fatídica i no fa ni cinc ni deu anys que dura, és una crisi que dura segles, la vida en crisi i descomposició permanent sota el capitalisme i que avui es cristal·litza en la fallida d’allò col·lectiu i la depreciació de la cooperació social, una mena de peak oil de la cultura com a combustible d’allò comunitari.
I és aquí, quan cal dir prou! I empènyer totes juntes, per acabar d’una vegada i per sempre amb aquesta crisi estructural… I per això hi som: Nosaltres! la gent dels barris, ressorgits de les cendres de la memòria, com un eco que va cap al futur des del nostre passat revolucionari… Nosaltres! Els que no tenim nom, els que no tenim orgull, els que som una massa… els que no acceptarem que ens segueixin robant la nostra ciutat, els nets i netes d’aquells solidaris… Els de baix, els que no tenim res a perdre, els que presentarem combat contra aquells que privilegien els negocis d’uns pocs contra la vida de la majoria… Nosaltres! Els que empunyem la cultura de l’acció directa i l’autogestió de les persones versus la cultura hegemònica del neoliberalisme emprenedor orientat al lucre i el benefici.
És el moment de reconstruir una esfera pública no estatal on emergeixin altres formes de gestionar allò comú, una cultura cooperativa que ens capaciti per transformar el capitalisme arreu
Avui gràcies a la feina de molta gent que porta dècades mobilitzant-se, per fi, les coses estan canviant: del moviment obrer al feminisme, de la insubmissió a l’okupació, de l’anti-globalització fins a la primavera indignada… poc a poc anem plantant llavors d’antagonisme. Ens trobem en un moment crucial, una cruïlla de camins on haurem de forçar al comandament a modificar la direcció col·lectiva a prendre. És el moment de recuperar el que ens han robat amb el suposat estat de benestar, la capacitat d’auto-determinar-nos com a persones lliures, la capacitat de fer política des de la base. S’ha acabat això de no poder decidir res sobre la nostra cultura, la nostra economia, la nostra educació, la nostra salut, la nostra política, ens hem de reapropiar de la plena sobirania sobre les nostres formes de vida, sobre la nostra cultura…
És el moment de qüestionar el monopoli de l’estat en la gestió d’allò públic abans de que sigui tot privatitzat. És el moment de fomentar l’auto-organització i de generalitzar l’autogestió comunitària, d’inventar-se noves institucions autònomes, com ho feren els nostres avis i rebesavis, durant anys amb el sindicalisme, les mutualitats i el cooperativisme. Com ho feren els nostres pares amb la lluita pels barris, les escoles cooperatives o els centres de planificació familiar.
És el moment de reconstruir una esfera pública no estatal on emergeixin altres formes de gestionar allò comú, una cultura cooperativa que ens capaciti per transformar el capitalisme arreu a partir de petits canvis en les formes de vida, cal generar alternatives en tots els camps, llocs de sociabilitat propis i projectes amb voluntat de teixir una economia paral·lela als circuits del capital. És el moment, també de preparar les condicions per poder guanyar el combat, d’acumulació de forçes.
A Sants, al nostre barri, portem anys intentant-ho, caminant poc a poc però decididament cap a la construcció d’un barri cooperatiu. Ara és el moment de Can Batlló, una oportunitat per territorialitzar totes aquestes alternatives on hi confluïm diferents generacions de diferents cicles de lluita. Si el capital i l’estat abandonen el territori serà la comunitat la que hagi de construir l’entorn i els serveis que el barri necessita amb les pròpies mans.
És el moment d’estendre aquest model per arreu: de cultivar cultura de resistència local, sembrar alternatives conforme les necessitats reals de la gent, regar la sociabilitat, llaurar el vincle social i finalment recollir els fruits de la revolta.
Ara més que mai, necessitem mil Can Batllós, mil Can vies, mil Flors de Maig, mil blocs ocupats de la paH… És el moment de sembrar autogestió generalitzada per tot el territori!
No només és emocionant, o inspirador, o encertat…aquest és un relat d’una lluita, una actitud concreta davant de la ruïna que ens envolta: aquestes són les paraules de l’alternativa, la no resignació, la dignitat de tots i totes els que no renuncien als seus principis, que no es deixen colonitzar per la pitjor de les derrotes; aquella que, amagada com a seny, ens convenç de que lluitar per lo comú és perdre el temps perquè estem tots sols al mig del desastre. No, lluitar per lo comú és lluitar per nosaltres, i els que hauran de venir, perquè si, encara vindran altres, encara estem vius i pensem per nosaltres mateixos, encara no hem renunciat a construir futur, canvi. Estem vius i, sobre tot, junts.
Gràcies per compartir aquests mots preciosos amb els que no hem pogut gaudir-los en persona.